Mira que fa dos anys i mig que surto amb la meva parella, un orgullós exalcohòlic (fa més de sis anys que no beu), i estem acostumats a viatjar a zones vinícoles i a fer sopars romàntics alcohol free, però Dublín es pot coronar com la capital que objectivament s’ha fet més feixuga per a algú que no vol ni pot beure alcohol. Des del moment en què el més visitat de la ciutat és el magatzem de la Guinness, ja està tot dit. Sento insistir, però crec que és el lloc del món que he visitat on tota la vida social gira al voltant de l’alcohol. A part que la publicitat, que és a tot arreu, també la trobem als shows de la televisió. Fins i tot jo he sucumbit a la meva premissa de sommelier, que pot semblar contradictòria, però que té un significat profund i cabdal per a la meva professionalitat i salut mental: intento no beure si no és per feina, i en aquest viatge ho he fet per plaer. No només perquè m’encanta el llúpol i la cervesa ben tirada —perquè també es troben opcions sense alcohol en els sortidors—, sinó perquè he descobert la Irish Pale Ale (la versió autòctona de la mítica Indian Pale Ale) i adoro els amargs. M’agradaria dir que es beu més vi que fa trenta anys, quan estudiava a Irlanda, però la veritat és que, malgrat que hagi pujat el consum de vi als pubs, només he vist un parell de copes de rosat en algunes taules governades per uns grups de dones. Uf, quin mal em fa escriure això, però he fet el treball de camp. I és que estimo tant el vi, i estic tan segura de les seves possibilitats, que mai el comparo amb la cervesa. Tots dos tenen el seu mercat i el seu moment de consum.

Sabeu el que m’agrada dels pubs irlandesos? Que et deixen tastar un parell de cerveses abans de triar. Sí, ja ho sé que a vegades també es fa amb el vi, però no tan sovint.  El tema de la Guinness mereix ser centre d’estudi. I per què ho crec? Doncs per una raó empírica: històricament, aquesta cervesa negra era consumida per gent gran; ara, la generació Z l’ha adoptat de tal manera que se n'ha de racionar el consum perquè n’hi hagi per a tots, també en opció 0.0. Qüestió de màrqueting? Potser, però n’he vist a tot arreu ara que la distribueix Diageo.

Irlanda és un país magnífic, i sempre serà la terra de James Joyce, de Bram Stoker, d’Oscar Wilde, de Samuel Beckett

El whisky (que significa 'aigua de vida') també mereix un paràgraf. Els irlandesos tenen la peculiaritat que fan tres destil·lacions; particularitat que el fa més pur i suau. Els escocesos (que només en fan dues) diran, amb ironia, que en fan tres perquè la segona no els ha sortit bé. La diferència real és que l’escocès s’elabora amb ordi maltat i, en canvi, el whiskey irlandès s’elabora amb una combinació d’ordi maltat i sense maltar. Sí, sí, a Irlanda no és whisky, és whiskey, com als Estats Units. I una cosa que no agradarà als escocesos: el primer a ser destil·lat va ser el d’Irlanda, al segle XII, i per uns monjos. Hi ha moltes maneres d’arribar abans al cel.

Quan viatgem amb el Daniel Vázquez Sallés, anem al cinema en lloc d’anar a fer copes. Va ser entrar a veure la pel·li del Bob Dylan a les 18.30 i veure una ciutat viva i plena d’estudiants, i sortir a les 21 i trobar-nos immersos en el videoclip de "Thriller" de Michael Jackson. Un noi amb la cara sagnant (i no perquè fos carnestoltes), un altre parlant amb un fanal, un altre vomitant i, enmig de tot aquest garbuix, un grup de noies sense mitges malgrat el fred. La veritat és que érem com uns actors a punt de ser devorats per the walking death. És probable que, de nit, allò que és invisible es torni visible, i és millor anar a dormir per fer cert el vers de J.V. Foix que diu: “és quan dormo que hi veig clar”. Però Irlanda és un país magnífic, i sempre serà la terra de James Joyce, de Bram Stoker, d’Oscar Wilde, de Samuel Beckett. Una terra on escoltar als pubs les versions que fan bons cantautors de cançons de The Cranberries, U2 i The Kelly Family; una experiència que val més la pena que qualsevol DJ d’Eivissa. A Dublín es poden sentir, i no (només) musicalment, les quatre estacions en un mateix dia: el fred del matí, el sol del migdia, la pluja a mitja tarda i la gebrada a la nit. «Have you ever seen the rain», però sempre mirant a l’altre costat quan travesses, perquè, en això de conduir, sí que són anglesos. Dublín és entendre, si visites el Museu de la Immigració, que tres dels Beatles tenen arrels irlandeses, com també les tenia Grace Kelly o Obama. I, com que les guerres sempre canvien de direcció, van ser neutres a la Segona Guerra Mundial per anar contra Anglaterra. I com els agraden els descomptes! No m'he emportat cap collaret amb el trèvol, però he tornat amb els ulls més verds. Aquesta és la meva història i aquest és el meu Dublín.