Un dels trets més curiosos i angoixants del nostre present polític és la parsimònia amb què el periodisme de la tribu compra de manera absolutament acrítica el relat que li fabriquen els partits polítics. Així s’ha esdevingut per enèsima amb el darrer referèndum a Junts per Catalunya, del qual la majoria de companys plomaires han destacat l’existència i pugna de dues ànimes en el si de l’antiga Convergència: el grup de caire més moderat/governamental dels Giró, Alsina i etcètera, contra un estol d’unilateralistes abrandats i gallards encapçalat pel president 130, Laura Borràs i tots els seus retuits. El prejudici recorda aquella altra pamema de la metafísica nacional referida al socialisme català que durant lustres enfrontà el maragallisme amb la resta de barons de l’extraradi barceloní.

Doncs bé. Aquesta diferenciació aplicada a Junts només té un petit problema, que és al seu torn la persistent tara de la política catalana: és mentida. Perquè si repassem breument el currículum unilateralista del sector més ardit de Junts, veurem com fou Carles Puigdemont qui —ho recordo també per enèsima: sense cap mena de votació parlamentària i apel·lant a una mediació internacional inexistent— suspengué la DUI per després fugir a l’exili, contravenint la seva promesa de restar al territori per defensar els seus electors (el jurament va tornar-se a incomplir en una campanya europea en què el president va prometre tornar a Catalunya amb l’enganyifa ja prou coneguda). Aquest currículum unilateralista, i no és una opinió sinó un simplíssim repàs de fets esdevinguts els darrers anys, és certament millorable: quan ha pogut decidir, el Molt Honorable sempre s’ha escapat.

A partir d’ara ja us podeu avesar a contemplar un pressing Aragonès d’una duresa inusitada mitjançant el qual la cúpula juntaire intentarà fer recuperar el tremp de l’independentisme una vegada esgotada la via del xantatge emocional

Parlem també de la meva estimada Laura Borràs, que amb tot l’embolic de l’acta del diputat Pau Juvillà ja va palesar una sorprenent traça en marejar la perdiu... per acabar acatant la legalitat espanyola (o com diu ella mateixa, copiant-me els mots amb molta alegria, la llei de l’enemic). Aquest també és el cas d’un dels supporters més eminents de la sortida dels juntaires del Govern, l’admirable Quim Torra, qui s’ha passat les últimes setmanes fent crides a l’octubrisme i en favor del trencament amb l’Estat dignes del faldillam de Braveheart, com si la seva humil persona no hagués passat mesos a la plaça de Sant Jaume i els ciutadans no tinguéssim prou memòria per recordar que la seva màxima heroïcitat política fou posar una pancarteta al balcó de la Generalitat. Aquest breu repàs, insisteixo, no és un afer d’opinió. És un simple repàs a decisions ja sabudes.

Si alguna cosa encara em sorprèn del procés, i certifica la seva pervivència contra els il·lusos que han gosat enterrar-lo, és la barra supina d’alguna gent per defensar un ideari que contravé absolutament les seves accions més immediates. Que el sector guanyador a Junts encara es reivindiqui com a unilateralista resulta tan creïble com el vegetarianisme de Jeffrey Dahmer. Però el cinisme de tots aquests soldats es multiplica encara més si parem esment a la futura tàctica de Junts que, d’una forma poc dissimulada, consisteix a continuar venent la moto de la independència exprés a base de copiar el discurs de Primàries amb la simple intenció de frenar la llista cívica de l’ANC i evitar que l’enorme massa de descontents independentista aposti per l’abstenció. Per molt que canviï de pell, les tàctiques de Convergència continuen essent igual de previsibles i fraudulentes.

Per aquest motiu, a partir d’ara ja us podeu avesar a contemplar un pressing Aragonès d’una duresa inusitada mitjançant el qual la cúpula juntaire intentarà fer recuperar el tremp de l’independentisme una vegada esgotada la via del xantatge emocional ordit pels presos polítics convergents. Els conec bé i us aviso: escoltareu proclames parlamentàries amb una adjectivació guerrera digna d’Aquil·les, una oposició amb marcatge a l’home propi de l’escola Madí (ara que en David s’ha quedat sense feina, podrà fer-los-en algun curset). Serà una cosa d’una fogositat tremenda. I tot déu us vendrà que l’ànima més ardent de Junts ha triomfat. Sort que em teniu per recordar-vos una idea ben simple. Són convergents. Són la Convergència de sempre. Amb molta menys intel·ligència i sentit d’estat, of course, però amb el mateix trilerisme monumental que fa dècades. Avisats quedeu.

Ah, me n’oblidava: i no els voteu, mai més.