Com el meu article de diumenge passat ha suscitat moltes rèpliques, algunes crítiques ben fonamentades i d’altres no tant, algunes molt correctes i d’altres insultants, crec convenient no amagar-me i respondre.

Considerava diumenge que ara que ha tornat a ploure i abans que torni una nova sequera seria convenient que el president Illa prengués precaucions i demostrés més seny i coratge que els seus predecessors connectant les xarxes fluvials. Especialment, portar a terme el projecte, reclamat per enginyers i economistes, de connectar amb un senzill tub el Consorci d’Aigües de Tarragona amb el sistema Ter-Llobregat, perquè, només en cas de necessitat i si el cabal del riu Ebre ho permet, es pugui abastir d’aigua l’àrea metropolitana de Barcelona, en comptes de transportar l’aigua en vaixell.

Necessito respondre especialment al senyor Jaume Trilla i Torné, a qui encara no tinc el gust de conèixer, perquè m’ha adreçat una amable carta amb algunes crítiques contundents, i suposo que la resposta servirà també a la resta d’interpel·lants. “Agafaran l'aigua que passa per davant nostre i vostè, periodista, no tindrà res a dir?", em pregunta Jaume Trilla. A banda que considero que, passi per on passi l’aigua, és el bé comú per excel·lència, subratllo el concepte comú, el meu argument no planteja cap transvasament sistemàtic de l’aigua de l’Ebre, perquè tots sabem que no convé, i en circumstàncies normals tampoc hi ha cap necessitat. De fet, no faig referència a l’aigua sinó a les situacions d’emergència. Té tot el sentit tenir un tub instal·lat que no hauria de fer-se servir mai, tret evidentment de casos d'emergència com el que hem viscut els anys passats i només com a alternativa a la barbaritat de portar aigua en vaixell a l’àrea Barcelona, que tothom pot entendre que no és una solució que es pugui mantenir gaire temps.

Els efectes del canvi climàtic sobre el Delta estan prou estudiats, els projectes per combatre’ls estan previstos i només cal portar-los a terme sense les dilacions pròpies de la burocràcia o pels obstacles de la politiqueria o d’un plataformisme poc constructiu que no fa ni deixa fer

És fins a cert punt comprensible la desconfiança de la gent que habita les comarques del sud del Principat, que no han estat especialment beneficiades per l’actuació de les administracions públiques, però pel que fa a l’aigua no caldria patir, si es regula per llei, i subratllo per llei, l’abastiment exclusivament quan la sequera provoqui una situació d’emergència i el cabal del riu superi un mínim preestablert. El tub entre el Tarragonès i el Penedès no ha de veure’s com una amenaça a l’existència del Delta perquè no ho ha de ser.

Certament, la regressió del Delta és un problema greu que, com han posat de manifest tants especialistes no depèn només del cabal del riu, sinó de diverses actuacions alternatives: recaptar sediments dels embassaments per incorporar-los al Delta i generar un volum més gran de matèria orgànica als aiguamolls i als arrossars i reforçament de les platges més vulnerables amb aportacions suficients de sorra. De fet, els efectes del canvi climàtic sobre el Delta estan prou estudiats, els projectes per combatre’ls estan previstos i només cal portar-los a terme sense les dilacions pròpies de la burocràcia o pels obstacles de la politiqueria o de plataformes poc constructives que no fan ni deixen fer.

Em retreu el Sr. Trilla i Torné: “Em dol que no hagi dedicat una sola frase a analitzar les inquietuds de les comarques de les quals es trauria l'aigua”. Reiterant doncs que no es tracta de treure-li l’aigua a ningú, sí que puc dedicar algunes frases sobre les inquietuds conegudes de la gent de l’Ebre. Podem començar per l’escàndol del projecte Castor, que va amargar la vida de la gent al Montsià i el Baix Maestrat amb terratrèmols i que el seu desballestament torna a suposar una amenaça de nous tremolors de terra i el risc d’una catàstrofe ecològica per l’abocament d’hidrocarburs al mar. 

Amb tanta feina per fer, l’Ebre no s’ha de defensar de fantasmes imaginaris. Té prou arguments i força per passar a l’atac

Però n’hi ha més d’assumptes inquietants. Efectivament, les comarques del sud del Principat i especialment les Terres de l’Ebre, que han carregat amb Castor, amb Centrals Nuclears i amb Petroquímiques, pateixen dèficits històrics importants que condicionen el seu desenvolupament i el progrés dels seus habitants. Un bon exemple són les comunicacions. Cal fer el desdoblament de l'N-340, de l'N-240 i la C-12, perquè funcionin com autovies tal com s’ha fet a la resta d’Espanya. Les línies ferroviàries R-15 i R-16 són un desastre i requereixen inversions, però sobretot i immediatament un augment de la freqüència dels trens. A l’R15, a la franja del matí no hi ha cap tren entre les 8.26 hores i les 12.15 hores!!!... I per no fer més llarg el memorial de greuges, convé recordar que fa molts anys que es reivindica la construcció del nou hospital de referència de les Terres de l’Ebre a Tortosa...

Amb l’ajut d’un bon amic he procurat fer els deures que em reclamava en Jaume Trilla. Servirà d’alguna cosa si en comptes d’alimentar paranoies i fatalismes serveix per aclarir que no existeix una conspiració barcelonina contra les Terres de l’Ebre com pretenen fer veure alguns que aspiren a treure algun profit d’un conflicte inventat i inexistent. Amb tanta feina per fer, l’Ebre no s’ha de defensar de fantasmes imaginaris. Té prou arguments i força per passar a l’atac.