L’escriptor grec Nikos Kazantzakis signa la frase que surt a totes les samarretes que els turistes compren al barri de Pláka sota l’Acròpolis d’Atenes. Hi diu, en grec, “No espero res / No temo res / Soc lliure”.

Les paraules que va fer posar a la seva tomba, a la fortalesa veneciana d'Iràklio (Càndia) són: Δεν ελπίζω τίποτα / Δε φοβούμαι τίποτα / Είμαι λέφτερος, que es transcriuen: Den elpizo típota / De fovume típota / Ime léfteros. M’explica el savi Jaume Almirall, president de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, que són l'adaptació d'uns mots del filòsof cínic Demònax de Xipre, segle II dC), segons testimoni de Llucià de Samòsata.

Kazantzakis és autor de La vida i els temps d'Alexis Zorba (Zorba el grec). I del cèlebre L'última temptació, Crist de nou crucificat, entre d’altres.

La seva llibertat de pensament li va costar l’ostracisme i la manca de reconeixement per part de l’estament eclesiàstic ortodox. Va morir a Alemanya, el van traslladar a Atenes, on l'Església Ortodoxa Grega es va negar a l’exposició del seu cos en capella ardent, fet que sí que va ser possible a la seva illa, Creta, concretament a la catedral d’Iràklio. Una gran processó el va acompanyar fins a la seva inhumació a les muralles venecianes. L’autor va patir el pes d’una institució que no va entendre la seva manera de concebre el cristianisme. Era massa heterodox per a una visió ortodoxa sense marge per la creativitat narrativa i de pensament d’un gegant com ell. La llibertat és un concepte, un valor i una aspiració que trobem aquí a la seva tomba, a Atenes a les samarretes. És una llibertat que està vinculada a no tenir massa expectatives.

A França, la cèlebre cantant Édith Piaf ens ha hipnotitzat amb la seva contundència sentència de “Non, je ne regrette rien”, no, no me’n penedeixo de res. En aquesta cançó hi ressona també la llibertat.

Semblaria que en la negació hi fa niu la llibertat i fins i tot, la felicitat. No tenir por, ni penediment, ni esperança, ni creença

Semblaria que en la negació hi fa niu la llibertat i fins i tot, la felicitat. No tenir por, ni penediment, ni esperança, ni creença. Són missatges, consignes. En el cas de l’Édith Piaf, la melodia ens ve a dir que no hi ha res del que hagi fet o viscut que repudiaria. Ho abraça. El passat la configura.

En l’escriptor hel·lè, la frase i el context ens ajuden a entendre cap on va l’esperit. No soc subjecte a res, ni terrenal ni celestial, no em deixo lligar, ni condicionar, per promeses ni per argumentaris. No m’emboliqueu amb ximpleries ideològiques. Deixeu-me en pau.

No tenir res a lamentar, no esperar res, no és el mateix que anar de prepotent o sobresegur. No són el mateix. No lamentar ni trobar a faltar no és el mateix que no tenir esperança. Sense esperar algun moment millor, es fa difícil l’ara i aquí, si aquest no és dolç o plaent.

Édith Piaf (Édith Giovanna Gassion), que es va morir amb només 48 anys, que sempre anava vestida de negre, va cantar Non, je ne regrette rien el 1960. Era una dona creient, de fe catòlica. El seu biògraf Pierre Fesquet revela que era molt devota de santa Teresa de Lisieux, i de fet li atribueix haver recuperat la vista. Piaf es va quedar pràcticament cega quan tenia 6 anys, i explica que es va encomanar a aquesta jove santa francesa, i que la seva àvia la va dur de peregrinació a Lisieux, lloc on ara hi ha un santuari, però que en aquell moment era només el lloc de la tomba de la jove carmelita. Sorprenentment, després de la visita a la santa, Piaf hi va tornar a veure. Al llarg de la seva carrera Piaf, sobretot en la seva època parisenca, visitava sovint Notre-Dame-Des-Victoires, una basílica mariana de la capital francesa on s'apleguen els devots de santa Teresa de Lisieux.

Els dos autors difereixen en la seva aproximació a la fe, però no en l’esperit. Els vincula “la santa causa de la llibertat”, una consigna que també enarbora l’escriptor Sebastià Alzamora a la seva nova obra El Federal. Alzamora ens recorda que qui mana ha volgut sempre exercir el poder i manipular, lligar o dosificar la llibertat, però per sort la llibertat és lliure. No és una tautologia, sinó la seva màgia i la seva salvació.