Començar aquest article, tan emprenyat com estic, no és bo ni per a mi, ni per a qui tingui ganes de llegir aquestes paraules. En resum: un gran partit del Barça, una merda de resultat, que pot començar a estimular els dubtes respecte a Hansi Flick. No és el meu cas. L’Atlètic de Madrid va fer un futbol en concordança amb la manera d’entendre el món de l’il·lustre Simeone, un quinqui futbolístic, i posats a recordar, el futbol del Leganés em va semblar el d’un equip confeccionat amb 11 jugadors llogats a Desokupa després d’una nit complicada. I si es vol comparar Flick amb Xavi entrenador, només cal veure la construcció d’un gran equip, amb el caos soporífic de les tàctiques depressives del de Terrassa. Visca Hansi Flick!     

Però aquest article sorgeix, com sovint passa, d’una tertúlia radiofònica en la qual participa la inqualificable Concepció Veray, una exdiputada del PP per Girona, i filla d’un altre exdiputat del PP, Jaume Veray, un demòcrata de tota la vida en el sentit franquista de la frase. Perquè qui va formar part d’AP des de la seva fundació devia ser un d’aquells polítics que va aplaudir la Ley 46/1977, la llei orgànica d’amnistia que va salvar d’anar a la presó un terrorista d’Estat com Manuel Fraga i uns quants dels seus acòlits repressors. Amb la Concepció, Conchi per als amics, es veu que això del botiflerisme amb rèdits es porta a la sang. 

En la tertúlia, surt el tema de la situació del català i de l’ús d’un idioma que, al carrer, fa pudor de gangrena. I un dels assumptes que es tracten és el de la relació a Catalunya entre un catalanoparlant, el bilingüe in pectore, i un castellanoparlant, el monolingüe perfecte. I del problema que sorgeix quan el que parla català sempre es passa al castellà quan el seu interlocutor no fa l’esforç, per dir-ho amablement, de canviar d’idioma. Si fos un país normal, el castellanoparlant hauria de saber contestar en català si ha nascut a Catalunya, encara que visqui sotmès a la tortura dels Chunguitos, o si fa quaranta anys que està al Principat, o si ha arribat amb la nova onada d’immigrants d’aquest inqualificable segle XXI. I sorgeix la pregunta de per què els catalanoparlants quasi sempre releguem el nostre idioma i adoptem el castellà per adaptar-nos a la llengua de l’altre. La solució ens la dona la Conchi: “És per educació”.

No es tracta de l’educació i dels valors que t’hagin inculcat. Es tracta de l’estúpida ideologia supremacista dels que consideren que el català és un idioma tan prescindible com insignificant

Perquè per a la Conchi, recordada exdiputada del PP i una catalana bona per la seva fidelitat a Déu, a la pàtria i al Rei, que tu parlis en català a un empleat, posem pel cas, d’un Starbucks, o d’una cafeteria qualsevol, i que aquest et contesti en castellà i que tu segueixis parlant-li en català, és de mala educació. I la Concepció, la Conchi per als amics, remarca les seves paraules amb una defensa dels valors, els seus, que són com els valors “que nos hemos dado entre todos”. Per a persones com la Concepció, la mala situació del català és una falsa percepció, però ja sabem que les percepcions que tenen les persones com la Concepció, la Conchi per als amics, fan que el català sempre sigui relegat als pensaments interns, aquells que et diuen si has d’anar a pixar o a cagar, depenent, és clar, de si aquell dia la teva ment no t’entengui si no li dius “tengo que ir a mear o a cagar”. Perquè ja sabem que entre cagar i “cagar” hi ha una gran diferència. I a “cagar” hi van 500 milions de persones, i a cagar, com a molt, 5 milions sent generosos.

A la Concepció, com a tants espècimens del seu partit, no li preocupa la situació del català perquè el concep com un idioma opcional. I dic opcional com també el podria concebre com un granet al cul d’aquesta gran nació espanyola, la que va cristianitzar els salvatges en la conquesta d’Amèrica i que ara, com en un efecte bumerang, està patint la invasió dels “bàrbars” amb els reggaetoneros com a abanderats. Per sort, parlen espanyol, oi, Concepció? I la Concepció sap que en aquests petits detalls quotidians, en el fet que tu demanis un cafè amb llet a Barcelona, a Girona, a Lleida o a Tarragona i que et serveixin un suc de taronja perquè no els dona la gana entendre cafè per “café” i llet per “leche”, rau el triomf d’aquella Espanya heretada, “una y no cincuenta y una”, en la qual la van educar a casa. Perquè ja sabem, Concepció, que qui perd els orígens perd la identitat, no?

Malauradament, la gent com l’asturià Fernández o la gironina Veray no són els únics culpables de la situació del català. Ho soc també jo, que sovint canvio el català pel castellà quan entro en un bar i em trobo amb un treballador que quan li demano un cafè amb llet, em regala una expressió de molèstia. I jo no ho faig per educació, ho faig per estupidesa. I també ho és Pilar Castillejo, membre de la CUP, qui, en una entrevista concedida a ElNacional.cat, va venir a dir que els immigrants només tenen drets, no deures. Una postura semblant a la que tenen molts  multiculturalistes dels Comuns que empren un to paternalista envers els immigrants que és de vergonya aliena. Una de les obligacions que tenen els immigrants envers el país que els ha acollit hauria de ser l’aprenentatge del català, crec jo, que soc d’origen xarnego i bilingüe de naixement. 

Quan la Concepció diu que no s’ha de polititzar el tema de l’idioma, quasi pateixo una combustió interna. Ho dius tu, Concepció, Conchi per als amics, que formes part d’una formació política que ha fet de la catalanofòbia una arma política amb el català convertit en l’ase de tots els cops? O, per qui no m’entengui: “el asno de todos los golpes botiflers”. I no es tracta de l’educació i dels valors que t’hagin inculcat. Es tracta d’ideologia, benvolguda tertuliana de RAC1. De l’estúpida ideologia supremacista dels qui consideren que el català és un idioma tan prescindible com insignificant.