En política està a bastament demostrat que els anomenats cordons sanitaris per aïllar un partit determinat acaben generant exactament l’efecte contrari. El cas més recent, conegut i paradigmàtic a Catalunya deu ser, probablement, el de Badalona, on després de moviments diversos de la resta de forces polítiques sense excepció —PSC, ERC, JxCat, comuns i altres marques de les suposades esquerres alternatives— per treure Xavier Garcia Albiol de l’alcaldia han aconseguit que el dirigent del PP governi amb una majoria absoluta tan folgada que res no fa pensar que no l’hagi de conservar durant uns quants anys més. Perquè, a més, per als habitants de Badalona resulta que ho fa bé i, per si no n’hi havia prou per als que han pretès sense èxit deixar-lo fora de joc, últimament demostra que, amb criteris molt enraonats sobre qüestions polèmiques, és capaç d’arribar a la gent més enllà de les sigles de partits.

Un cas semblant és el que li passa a Sílvia Orriols, l’alcaldessa de Ripoll, diputada al Parlament i presidenta d’Aliança Catalana, que no para de créixer com més entrebancs li posen les altres de formacions polítiques també per treure-se-la del damunt. Ara està pendent de si JxCat, ERC, el PSC i la CUP arriben a un acord per presentar-li una moció de censura i prendre-li l’alcaldia, cosa que si finalment fan voldrà dir que a les pròximes eleccions municipals, d’aquí a dos anys, el 2027, traurà majoria absoluta. La hi hauran regalada amb aquest moviment, de fet. Aquests teòrics garants de l’ortodòxia democràtica de què ells mateixos s’han investit i que són precisament tots els esmentats, més els comuns que no hi podien faltar, van de bòlit per aplicar un cordó sanitari a Aliança Catalana des que va posar els peus al Parlament, en tant que partit, diuen, d’extrema dreta al qual s’ha de negar el pa i la sal, i que l’únic que aconsegueixen de moment és que guanyi adeptes.

Cada vegada que el president de la Generalitat, Salvador Illa, respon amb aquell aire despectiu i de suficiència a les preguntes que li formula Sílvia Orriols o cada cop que els de la CUP impedeixen de manera violenta que Aliança Catalana doni a conèixer les seves idees en un lloc tan públic com el carrer, el comptador que mesura el suport a la formació no para de fer clincs i cataclincs. La força política, però, que té més fuites cap al partit de Sílvia Orriols és JxCat. La direcció n’és conscient i fa temps que cerca la manera de contrarestar-ho. És en aquest context que cal inserir les paraules d’Artur Mas en el sentit que JxCat ha de poder parlar amb Aliança Catalana, encara que sigui “sense muntar estratègies conjuntes”. Això mateix dit per qualsevol dels dirigents en actiu seria un sacrilegi —encara més, així fins i tot poden fer públicament el desmenjat i fer veure que no hi estan del tot d’acord—, però dit des de la talaia d’un expresident de la Generalitat —i no d’un expresident més, sinó d’un encara amb cert predicament com ell en segons quins àmbits— sembla més digerible. Tot i així, li ha costat una bona rècula d’improperis, en especial dels representants d’aquesta nefanda política woke que continuen creient que estan per sobre del bé i del mal.

JxCat i tota la resta de forces polítiques considerades tradicionals el que han de fer és afrontar de cara els debats de les qüestions més difícils i espinoses que interessen i amoïnen la gent i que fins ara han omès de manera deliberada

Però amb això, i amb altres missatges en la mateixa direcció de l’entorn convergent de tota la vida que han passat més desapercebuts, JxCat aconsegueix el que volia, que és tenir cert marge de maniobra per no ser esclau del cordó sanitari i poder saltar-se’l quan li convingui. Una altra cosa, a partir d’aquí, és si l’estratagema li funcionarà i li permetrà tallar la sagnia de suports cap a Aliança Catalana, perquè si la gent s’adona que el moviment només li interessa per retenir un grapat de vots, automàticament deixarà de servir-li de res. Si de l’únic que vol parlar JxCat amb la formació de l’alcaldessa de Ripoll és que no li prengui més vots, no hi ha dubte que serà un diàleg de sords. I més encara si aquesta voluntat d’establir contacte el que amaga realment és tan sols un intent d’abraçada de l’os. Tot plegat, amb el benentès que parlar no significa acordar i que parlar ho hauria de poder fer tothom amb tothom, i en política té sentit fer-ho sobretot entre diferents, perquè entre iguals ja es coneixen tots.

JxCat i tota la resta de forces polítiques considerades tradicionals el que han de fer, en tot cas, és afrontar de cara els debats de les qüestions més difícils i espinoses que interessen i amoïnen la gent i que fins ara han omès de manera deliberada per les dificultats i els maldecaps que entranya immergir-se en aquesta mena d’assumptes. Això és el que han de fer i no dedicar-se a demonitzar i menystenir qui els tracta. Si no els agrada el que planteja Aliança Catalana sobre immigració —que sembla que és el tema estrella—, que posin ells sobre la taula les seves propostes per resoldre un problema que justament han creat ells mateixos perquè no hi han fet front quan tocava, en dimitir vergonyosament les seves responsabilitats, i que cada dia que passa és més complicat trobar-hi sortida. I qui diu la immigració, diu la seguretat ciutadana, l’abast i les condicions de les ajudes socials, les ocupacions d’habitatges, l’ús del català, l’atur dels joves... i, per desgràcia, un llarg etcètera de tot allò que aquests partits han volgut passar per alt.

Res a veure, encara que alguns tinguin interès a presentar-ho d’una altra manera, amb la polèmica aproximació que s’ha produït a Alemanya de la democràcia cristiana, la CDU, a Alternativa per Alemanya (AfD) per part del seu actual home fort, Friedrich Merz, i que li ha valgut la crítica severa de la seva predecessora, Angela Merkel. L’excancellera li ha retret obertament que hagués trencat la promesa de no dependre de l’extrema dreta en acceptar els vots d’AfD al Bundestag en dues mocions sobre el dret d’asil i la immigració. Una plantofada que els partits establerts a Catalunya han aplaudit amb les orelles. El que passa és que tots sembla que hagin oblidat que el greu problema d’excés d’immigració que hi ha a Europa és responsabilitat precisament d’Angela Merkel, quan en la seva època de cancellera va obrir, entre el 2014 i el 2017, les portes a l’acolliment sense restriccions dels refugiats que s’escapaven de zones en conflicte d’arreu del món. I a partir d’aquí l’allau ha estat imparable.

L’experiència de Badalona hauria de fer reflexionar totes les formacions polítiques en el sentit que no respectar la voluntat popular té conseqüències. Els polítics s’haurien de desacostumar a fer el que els sembla amb els vots que reben de la ciutadania. Ara només els interessa que els votin, no complir amb el que han promès a canvi. Això, tanmateix, cada vegada cotitza més a la baixa, i els que no ho tinguin clar en patiran els efectes. Si no volen ser víctimes dels seus propis errors, a tots plegats els convé aprendre que els cordons sanitaris són un perill, però per a qui els posa en pràctica, perquè tenen un efecte bumerang.