Els temps estan canviant en directe. Disculpin la menció a Bob Dylan. Potser no anem a un nou ordre mundial, però, com a mínim, s’està redefinint el mateix ordre mundial que coneixem, així com les seves aliances. Un nou ordre mundial implicaria la supressió i el canvi de les institucions, com l'ONU, o les econòmiques que van néixer a Bretton Woods. I això no sembla que hagi de passar. Però que estan en crisi és una evidència. Com ho és que l’ordre internacional imposat pels Estats Units i la Unió Soviètica, que va degenerar en la Guerra Freda, la divisió de blocs i la cursa armamentística, té ara uns altres protagonistes. Els Estats Units viuen una fractura social sense precedents, Rússia no és l’URSS des de la caiguda del mur, però, sobretot, la Xina aspira a aquesta hegemonia i Europa és al divan.

Potser l’origen cal trobar-lo l’11 de setembre del 2001, quan Fukuyama ens havia dit que la història s’havia acabat. Va ser el moment en què es va perdre la confiança en els Estats Units com a potència hegemònica mundial relativament benefactora. La invasió de l'Iraq el març del 2003 es va fer sense l’aprovació de l’ONU. I l’obsessió dels americans per guanyar la seva guerra contra el terror va fer que incomplissin uns quants principis de la Declaració dels Drets Humans. Després, fins i tot Obama es va negar a intervenir a Síria.

Europa ha de despertar i ser el gran refugi de les democràcies liberals en cas que els Estats Units es neguin a assumir aquest paper

I en aquest context, la Xina va començar la seva transició cap a potència política i econòmica global. Una Xina que deixa de costat la primacia dels valors liberals i que ha posat molt nerviosos els Estats Units, que lliuren amb la nova potència la seva autèntica guerra. Una nova Guerra Freda. Difícilment davant d’això acabarà l’aliança atlàntica. Però canviarà. No només perquè els europeus haurem de gastar més en armament, sinó perquè obligarà a obrir nous mercats i cooperació, especialment amb l’anomenat sud global. Cosa que no té per què ser dolenta. Però Europa ha de despertar i ser el gran refugi de les democràcies liberals en cas que, com es veu, els Estats Units es neguin a assumir, almenys durant els quatre anys de l’era Trump, aquest paper. Està en joc la cooperació internacional, l'emergència climàtica o la revolució tecnològica, sí. Però, sobretot, el model de governança. I, o anem a una unitat d’acció, o anem a un rebrot nacionalista que ja saben com acaba.

I és un repte monumental. Perquè els qui qüestionen l’actual model, començant per Trump, tenen un magnífic aparell de propaganda, d’eficàcia provada, perquè és el que ens va portar a la guerra i al desastre del qual va néixer, justament, l’actual ordre mundial. O almenys el que hem conegut fins ara.

Els professors David Dunning i Justin Kruger han estudiat els còmplices necessaris i a les víctimes de Trump i companyia. Jo mateix en soc una. Haver llegit una mica sobre la nova Guerra Freda no em converteix en una autoritat per escriure un article d’opinió. L’estudi dels dos professors es va titular Inútils i desconeixedors: com la dificultat d’admetre la pròpia incompetència pot inflar l’autovaloració. Ho explicaven amb una història real. McArthur Wheeler era un estudiant que va llegir sobre experiments de tinta invisible fent servir llimona. I, aplicant la seva lògica, va pensar que si ho feia amb la tinta, ho podia fer amb el seu cos. Així que es va ruixar amb llimona i va anar a atracar un banc... En resum: les persones amb menys habilitats sobreestimen el seu coneixement. Tant, que no reconeixen la competència dels experts. De fet, és el mateix coneixement del tema el que te'n fa veure la complexitat. Però si ets capaç de canviar la manera de pensar de la gent, entre la veritat i la mentida, acabarem triant el que ja havíem decidit pensar. Esperit crític, diuen. Però l’esperit crític sense coneixement és perillós. Crea fanàtics ignorants. Plens d’esperit crític, això sí.