Aliança Catalana, el partit amb què Sílvia Orriols va guanyar les eleccions municipals a Ripoll, diuen que és d’ultradreta. Deu ser perquè defensa el control de la immigració, com fan, per cert, pràcticament tots els països del món occidental? I per això no és només d’extrema dreta, també és xenòfob, racista i, d’acord amb els que aquests dies s’esforcen per posar al descobert les entranyes d’aquesta nova força política, fundada tot just el 2020 a partir d’una escissió de l’igualment ultradretà Front Nacional de Catalunya (FNC), fins i tot feixista. Tants epítets haurien d’espantar tothom i fer que la gent en fugís com de la pólvora, però en canvi s’ha guanyat un cert suport a les urnes i entre un nombre indeterminat de ciutadans que, enmig de la polèmica, li mostren la seva simpatia. Per què?

N’hi ha prou de fer una ullada al seu programa polític per constatar que és un partit que, efectivament, vol controlar la immigració, perseguir la immigració il·legal i actuar contra el radicalisme i l’integrisme islàmic, que relaciona amb inseguretat ciutadana i terrorisme. “Catalunya ha rebut centenars de milers d’immigrants en els últims vint anys i té un dels índexs de població estrangera més elevats d’Europa”, sosté. Tant que “el 80% dels immigrants a Catalunya són extracomunitaris i tenen una renda mitjana un 40% inferior als catalans”. Aliança Catalana no valora aquest creixement exponencial de la immigració a Catalunya com una casualitat, sinó com l’intent de substitució de la població i la cultura autòctones, i reivindica el llegat grecoromà i judeocristià de la cultura occidental com a “valors que han sostingut Catalunya durant més de mil anys d’història”. I, en tant que partit independentista que és i que aspira a declarar i implantar la independència, propugna l’establiment del català com a única llengua oficial, de manera que “sigui necessari per viure i desenvolupar-se a Catalunya”, i per això vol “promoure la integració dels immigrants a la llengua i cultura catalanes”. El foment de la reindustralització, la defensa de l’economia de mercat, l’enfortiment de l’estat del benestar, la protecció de la diversitat LGBTI, el respecte a la propietat privada o la igualtat en drets i deures davant la llei completen, entre altres principis de caire liberal, el full de ruta de la formació.

La campanya d’exclusió a què sotmeten Sílvia Orriols està generant exactament l’efecte contrari, perquè com més la blasmen, més adhesions rep, fins al punt que en aquests moments deu ser la líder política més popular de Catalunya

Si tot això és d’extrema dreta, probablement un programa d’aquestes característiques tingui molts més adeptes que els votants que Sílvia Orriols ha aplegat a Ripoll. Bàsicament perquè aborda sense pèls a la llengua un problema que hi és, i no tan sols a Catalunya, sinó a tot Europa: el de la immigració, i molt especialment el de la immigració musulmana i els riscos de radicalització que comporta l’integrisme islàmic. Un problema que l’anomenada esquerra woke, aquesta esquerra figaflor que fluctua entre el bonisme, el postureig, la intransigència i el sectarisme, i tots els partits del sistema en general fa temps que han eliminat del debat públic sota l’amenaça d’anatematitzar qui gosi plantejar-lo. De debò que el discurs d’Aliança Catalana és el de l’odi, la intolerància i el totalitarisme? O odi, intolerància i totalitarisme és el que escampen els qui criminalitzen la dissidència i reparteixen carnets de bon demòcrata a tort i a dret? El cas de Ripoll és un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica, segons la qual els perdedors de les eleccions municipals —les teòriques esquerres de PSC, ERC i CUP i el ves a saber què de JxCat— s’erigeixen en garants de no se sap quines essències, que, malgrat això i a causa de les seves batalles partidistes, han estat incapaços d’impedir que Sílvia Orriols accedeixi a l’alcaldia, però que prometen fer-li la vida impossible —la candidata de JxCat, Manoli Vega, ja ha anunciat una moció de censura—, menystenint-la no tan sols a ella, sinó tots els votants que li van fer confiança. És la conculcació, una vegada més, de la voluntat popular expressada a les urnes, que demostra que no han entès ni après res del càstig de l’abstenció del 28 de maig.

Tan asfixiant és la pressió de totes aquestes formacions contra els qui no combreguen amb les seves rodes de molí a l’hora d’amagar el cap sota l’ala davant els problemes derivats de l’augment de la immigració —a Catalunya es el 16,5% de la població— que són molts els interrogants que hi ha damunt de la taula sense resposta. Si el normal és que l’immigrant s’integri a la comunitat que l’acull, per què resulta que això és així a tot arreu menys a Catalunya, on són els catalans els que s’han d’adaptar a la manera de fer dels que arriben? És de rebut que mentre a l’Iran les dones es juguen la pell, i moltes la hi han deixat, per treure’s el vel —arreu reconegut com a signe de dominació masclista— a Catalunya hi hagi qui aplaudeixi que el portin i que a sobre ho consideri el resultat d’una elecció lliure? Per què es crucifica Aliança Catalana i amb Vox, que ha entrat als principals ajuntaments de Catalunya precisament per la incompetència dels partits tradicionals, els mateixos que la veten tenen la barra de dir que sí que s’hi asseurien a negociar? O és que aquest partit que el que vol és aniquilar en el sentit literal del terme els catalans no és d’extrema dreta i moltes altres coses més? Si Sílvia Orriols té la capacitat d’identificar els problemes que els altres amaguen, per què no permetre-li que apliqui les solucions que proposa per saber si ho fa bé o malament? O és que tenen por que ho faci bé, com se li ha escapat a la mateixa alcaldable d’ERC a Ripoll, Chantal Pérez?

No deu ser que en realitat ERC, JxCat i la CUP s’adonen que Aliança Catalana els deixa en evidència i temen que pugui arribar a desestabilitzar les respectives àrees de confort que fins abans del 28 de maig es creien que eren infranquejables? Tenen por potser que es produeixi un efecte Orriols que en les pròximes eleccions catalanes, quan sigui que es facin —el febrer del 2025 si s’esgota la legislatura com desitja Pere Aragonès o abans si les conseqüències de l’abstenció dels comicis espanyols del 23 de juliol fan insostenible l’escenari resultant—, els passi per sobre? La campanya d’exclusió a què la sotmeten està generant exactament l’efecte contrari, perquè com més la blasmen, més adhesions rep, fins al punt que en aquests moments deu ser la líder política més popular de Catalunya. Si el seu objectiu és entrar al Parlament i arribar a la Generalitat, li estan posant en safata.

I mentre ERC i JxCat —la CUP cada cop pinta menys— perdien el temps amb Ripoll, a Barcelona, amb un joc de mans d’última hora, els pispaven l’alcaldia la dreta i l’esquerra espanyoles —PP i PSC—, amb la inestimable col·laboració dels equidistants dels comuns, que quan arriba el moment de la veritat mai no s’hi pot comptar, perquè sempre es decanten cap a l’altra banda. Si us plau, que parin de culpar de la situació els votants i busquin els responsables entre els que l’han provocada, que els tenen al costat mateix. Si no, llavors resulta que els passa el que els passa i es preguntaran com és que hi pot haver un efecte Orriols. Perquè que hi sigui o no ara mateix depèn dels qui, demonitzant-la, contribueixen a fer-li la feina.