"El castell de les il·lusions s'ha ensorrat sense estrèpit, sense deixar rastre, s'ha esfumat com un somni; i ell ni tan sols s'adona que ha estat somiant."
F. Dostoievski

De moment, la no-dimissió diferida ha rebentat la campanya catalana. Podem pensar que Sánchez ha fet el ridícul per amor a l'art i que no hi havia res calculat ni en la tortura psicològica a què va sotmetre els seus seguidors i socis ni en el seu retorn forçadament triomfal, en el qual presenta el gattopardisme sota el mirall deformador de qui se sacrifica per arreglar tot el mal que ens envolta o, més ben dit, l'envolta a ell. Una croada de regeneració, sense idees concretes, sense reformes anunciades, sense res. Res.

Podem acceptar el marc que ens presenten —el president atacat d'amor i d'indignació s'autosegresta cinc dies per meditar la seva dimissió— o el que ens proposen els seus adversaris —el president s'ha muntat un teatret per tornar aplaudit per la multitud— o podem convenir que no té cap mena de lògica que l'episodi més estrambòtic de tota la democràcia sigui només el que ens diuen i s'hagi produït amb l'exclusiu motiu de "tornar més fort" per "regenerar la democràcia".

El cas és que mentre ens distreu la disputa sobre censures, reformes legals, control dels jutges, mitjans digitals espuris i tot plegat, els tracks donen una pujada a Salvador Illa de com a mínim tres escons. I si els efectes de la frivolitat presidencial tinguessin un recorregut molt més llarg? I si el disseny fos molt més maquiavèl·lic? Sánchez es munta un funeral polític i ho contempla tot en directe per constatar el vertigen que produeix en els seus seguidors i, després de la resurrecció de dilluns, deixa clar que ell és el candidat, que ho serà totes les vegades que calgui. Un respir recorre Ferraz, i qui l'hi pot discutir en aquests moments, tan orfes com van estar aquells cinc dies d'abril?

Fem política-ficció, que ara s'estila, i potser em compren el guió per a una sèrie i tot, que és el que dona calés de veritat. Imaginem per un moment que la jugada no és d'alè tan curt, encara que tampoc de mirada gaire llarga. A Sánchez l'espera una endimoniada situació després de les catalanes. Si pot governar Illa i Puigdemont no aconseguia la "restauració" en el càrrec del qual se'l va fer fora, s'arriscava a tenir la Generalitat i perdre el govern central. No hi ha res més fàcil de veure: què li importa a Junts sostenir-lo una vegada allunyat del Palau? Endimoniada situació, perquè, per contra, uns mals resultats a Catalunya seguits d'una pobra actuació a les europees el deixaven com un ànec coix, amb un soci de govern disminuït, i a mercè dels partits nacionalistes que el sostenen. Quin panorama si es mira amb deteniment!

A Sánchez li queda per davant el risc real de no poder reformar res ni legislar res ni pressupostar res sense els vots dels juntaires als qui pretén rebolcar i barrar el pas a les urnes catalanes

Imaginem que els inexplicables cinc dies aspiraven a alguna cosa més, per exemple, a donar a Illa una victòria indiscutible amb la mobilització socialista aconseguida després de l'episodi. Si alguna cosa està clara, és que la insòlita actuació del president del govern espanyol ha rebentat els marcs de les eleccions catalanes. Estaríem així el 12 de maig. Puigdemont, sense possibilitat de governar, ha promès anar-se'n i encara no tenim aprovada la llei d'amnistia. Sánchez reconquereix la Generalitat per a un partit nacional. La llei d'amnistia no sortirà del Senat fins al dia 14 de maig i ha de ser revalidada finalment pel Congrés quan Armengol convoqui votació. Però, atenció, que falten només 14 dies perquè legalment es puguin tornar a convocar eleccions generals al juliol. En aquest guió malèvol —és només això, un guió— al Congrés la presidenta ronseja amb aquesta convocatòria de ple i, pam!, el dia 29 el president del govern espanyol convoca eleccions generals i dissol les cambres... i amb això decau la llei d'amnistia!

Surfejant aquesta inesperada ona, s'arriba a les europees, que li van bé perquè la penya és compacta, perquè les esquerres van dividides i perquè cal preservar el vot progressista sigui com sigui. Allà tenim el candidat Sánchez preparant-se per a uns comicis estivals en els quals buscaria, sobretot, disminuir la seva dependència parlamentària dels partits que li compliquen la vida; aglutinar vot útil per als socialistes, com a opció segura per evitar l'arribada de la dreta i la ultradreta; aconseguir que aquells que van desconfiar del seu tomb cap a l'amnistia li ho perdonin.

Cinc dies de teatre de l'absurd per capgirar la situació. Especialitat de la casa. Governar Catalunya, desfer-se dels molestos socis catalans, cruspir-se el vot de l'altra esquerra que està perduda surant al govern i obtenir, amb el votant socialista que el va abandonar per vendre's als independentistes, prou majoria per no haver de dependre d'una geometria impossible en la qual se sent pres perquè mana poc. Comptar amb uns bascos, que li deuran la lehendakaritza, i amb els altres, que encara esperen alguna altra cosa que els importa. Quin somni humit per al líder!

Els guions són així, hi entra tot. Només els cal certa versemblança. Possiblement considereu que m'he excedit en l'afegitó fantàstic i us respondré que la meva petita ficció no arriba ni a la sola de la sabata de la mistificació d'aquells cinc dies d'abril. El fet és que els ompliria de sentit. Feta la pinya, tots darrere el líder, amb l'ai al cor pensant que el poden perdre, qualsevol aventura és poca. Si tot el que proposo només és un somni, a Sánchez li queda per davant el risc real de no poder reformar res ni legislar res ni pressupostar res sense els vots dels juntaires als qui pretén rebolcar i barrar el pas a les urnes catalanes. Quin deliri. El desconcert pot tenir efectes il·limitats i, per tant, estar perfectament concertat. Fi.