Com que Catalunya és un país especial, té dos eixos polítics. El comú arreu i tradicional d'esquerra-dreta i el renascut amb força d'independència-unionisme. Cap d'ells tapa l'altre, però sí que, segons la conjuntura, un ressalta més que l'altre i això pot donar lloc a dificultats en l'anàlisi o, més greu, a confondre la realitat, gravetat que arriba al seu zenit quan els confon la realitat amb els desitjos. Per exemple, considerar l'independentisme mort.

Durant l'última dècada, arran de la sinistra sentència del TC, el 2010, sobre l'Estatut, el moviment independentista s'ha estès de tal manera que actualment compon una majoria —esmicolada, però majoria— al Parlament, quasi majoria entre els diputats al Congrés de Madrid i els regidors a Catalunya. Això no vol dir que en aquestes esferes l'unionisme constitueixi ben bé una majoria. En efecte, en atenció que Podem té una postura intermèdia entre els seus representants catalans i en cap cas tancada a plantejar l'autodeterminació, l'unionisme no és hegemònic. Dit d'una altra manera: l'eix nacional està ben present a Catalunya i es manifesta amb divers èxit en l'activitat política.

Ara bé, si més no, en el que portem de (pre) campanya electoral per les conteses municipals la temàtica independentista a penes ha estat present. La majoria de partits independentistes l'han deixada al marge, alguns, com JuntsxCat fins i tot l'han amagada, com si no es presentessin a les eleccions de Barcelona. No deixa de ser curiós. I Trias, el seu candidat, tot personalitzant en si mateix la candidatura barcelonina, sí que es presenta i els representa, atès que fa ús dels seus crèdits electorals en matèria de propaganda política. Es podria dir que l'independentisme a alguns els fa nosa segons com i segons quan. Curiosament, són els que titllen, fora del temps electoral, de traïdors a l'independentisme els que no pensen la independència com ells.

Aquest sector, que aparca l'independentisme a conveniència, es podria dir que no el veu com una estratègia en l'àmbit local. Aquest sector es podria dir que prima, en la lluita a les urnes municipals, l'eix esquerra-dreta. Podria ser. De fet, és el que sembla. Sembla que quasi sense excepcions —com en el tema de la llengua— l'eix pràcticament dominant és aquest, el tradicional. No cal més que sentir els debats i llegir les proclames, sense entrar a valorar-ne els continguts. Aquest plantejament podria ser conseqüència d'un tòpic electoral que diu que les confrontacions locals estan dominades no tant per qüestions ideològiques com per assumptes referits a les necessitats territorials més properes. Un argument tan vàlid com un altre qualsevol per amagar la pilota.

La pilota que s'amaga és de la presa del poder. En una democràcia, l'accés al poder per part dels contendents és el legítim fi de la contesa política. Els polítics, en representació dels ciutadans, i els grups en els quals integren les seves dinàmiques estan per arribar al poder i conformar la societat d'acord amb el mandat que obtenen de les urnes. Aquesta és la finalitat última de la política: arribar al poder i exercir-lo segons els criteris explicitats en el debat electoral en el sentit més ample possible.

Poques opcions reals més enllà de la sociovergència resten disponibles. Però arribar a aquesta aliança deslegitimaria els abrandats de l'independentisme conservador per injuriar permanentment qui no pensa com ells ni en l'eix esquerra-dreta ni en l'eix nacional

Per això no té res d'estrany que, llevat de victòries a les urnes que possibilitin governs monocolors, els pactes siguin la primera conseqüència un cop tancat l'escrutini. Aquests pactes postelectorals, normalment, però no necessàriament de govern, constitueixen un tema central de la mateixa campanya. En eleccions tan comprimides com les que sembla que vivim enguany a Barcelona, saber què faran els partits des del minut zero del dia 29 de maig, és essencial.

Així apareix un tercer eix electoral cabdal: els pactes electorals per arribar el poder. En un primer moment, els partits, de vegades amb vehemència, diuen amb qui sí o no pactaran, fins i tot amb qui no es pot pactar. Fer-ho fora trair-se a si mateixos, entenen. Algunes d'aquestes manifestacions són lògiques i passen per un o pels dos eixos esmentats. Res a dir: explícit i coherent.

Però aquesta lògica i coherència es pot veure difuminada des del punt i moment en què el tercer eix, és a dir, el d'arribar al poder, és el primordial. Si domina aquest tercer eix, la coherència i la lògica desapareixen. Churchill va formular un aforisme que és ja un clàssic: la política fa estranys companys de llit.

Si mirem el que s'ha dit sobre, primer amb qui no, i després, amb qui sí que es pactaria, queda clar que, amb les perspectives demoscòpiques actuals, poques opcions reals més enllà de la sociovergència resten disponibles. Si els números donen, resulta l'opció més plausible, afirmada per uns i pels altres, expressa o tàcitament.

Discutible, per contradir els dos eixos principals de l'activitat política, tot reafirmant el tercer. En tot cas legítim. Però arribar a aquesta aliança, de fet ja implementada i calma com la mar plana a la Diputació de Barcelona, deslegitimaria els abrandats de l'independentisme conservador per injuriar permanentment qui no pensa com ells ni en l'eix esquerra-dreta ni en l'eix nacional, precisament per fer el que els insalubres crítics anhelen.

Mai és el moment de repartir els carnets de bons i mals catalans. Però a hores d'ara és simplement ridícul.