Artur Mas té un rostre marmori i cantellut, de bust acadèmic treballat per un escultor amb més tècnica que ànima. Segons com el mires sembla un actor amb cara de superheroi; i segons com el mires sembla el director d’una sucursal bancària o el gendre o el marit perfecte. El president té un somriure ample, un punt crispat i artificial, que faria l’efecte d’una timidesa inofensiva si no ensenyés unes dents tan blanques, de polític nord-americà. La mandíbula, contundent i allargassada, amb el mentó partit per un clotet de gràcia, dibuixa un caràcter rígid i voluntariós que ha estat objecte de burles. Quan aquesta mandíbula es relaxa, sembla que Mas perdi la rectitud i tot ell agafa un aire d’autosatisfacció petitburgesa, d'home que riu les seves pròpies gràcies.
Mas té una imatge tan convencional que fins ara tots els complexes del país s’han projectat còmodament en la seva figura. Quan començava, uns el titllaven d’arrogant perquè era guapo; i d’altres de mediocre perquè era treballador, en un país que ha fet dels penques i els frustrats tot un negoci. Malgrat que diuen que el poder l’ha humanitzat, continua despertant opinions polaritzades. Hi ha gent que el considera imprescindible per fer la independència. Hi ha gent que el considera un obstacle per alliberar el país. Hi ha gent que creu que encara treballa per a Jordi Pujol i el seu projecte de crear una oligarquia catalana dins d’Espanya. I hi ha gent que diu que només pretén durar per comprar temps al seu ego i a l’entorn de Convergència.
Hi ha persones que el tenen per un home culte, però també n’hi ha que m’asseguren que té una cultura superficial; tan superficial que el 2009 no sabia que Lituània s’havia independitzat de la URSS el 1990. Se li recorden declaracions contra la independència, però el Jordi Graupera ha revelat que el 2007 ja anava dient –en la intimitat– que es veia capaç de portar-la a terme sense traumes. El procés ha donat a Mas un carisma de gran líder que, fa pocs anys, ningú no hauria dit que podria assolir mai. Encara avui de vegades sembla una façana, però també fa pensar en aquests herois sofrents que es retiren cap endins per sorprendre l'enemic amb un contraatac letal d'última hora.
Encara avui de vegades Mas sembla una façana, però també fa pensar de vegades en aquests herois sofrents que es retiren cap endins per sorprendre l'enemic amb un contraatac d'última hora
Fins ara la força de Mas s’ha basat en la sensació de seguretat que dóna al votant que necessita creure que es pot tenir tot sota control. Igual que Angela Merkel, el president té una imatge d’home fred que tranquil·litza les bases d’un país que van ser arrossegades al desastre per líders bocamolls i cridaners. Merkel dóna sensació de poder a uns alemanys que es volen sentir importants sense reconèixer que continuen supeditats a la dinàmica nord-americana. Mas satisfà el complexe de superioritat suïssa que molts catalans tenen respecte d'Espanya i la seva història. Ara que la justícia espanyola l’ha imputat per posar unes urnes de cartró sense valor legal, aquest sentiment segur que augmentarà.
Durant les setmanes anteriors al 9N, quan les metàfores sobre el 6 d’Octubre anaven més barates, alguns opinadors contraris a desobeir l’Estat van pintar Mas com l’antítesi del president Companys. És curiós que Mas hagi estat cridat a declarar el mateix dia que el president màrtir va ser afusellat –especialment ara que els jutges han pres el relleu als militars en la defensa de la unitat d’Espanya–. És curiós, també, que Mas només desobeís l’Estat a mitges. Una mica és el que va fer Companys, quan va sortir al balcó el 6 d’octubre sabent que els defensors de la Generalitat no trobarien armes. Companys va passar per la presó dient que havia evitat un xoc de trens més gran i després va guanyar les eleccions. En el cas de Mas, no és tan clar qui traurà finalment rèdit polític del seu simulacre.
Tant Mas com Companys són un producte molt fidel –segurament massa fidel– del seu país i de la seva època. Si Companys encarnava una classe alta decadent que ja només tenia força per donar ovelles negres, Mas ve d’una classe mitjana molt malmesa que ha canviat el caràcter emprenedor per oficis més segurs de caire tècnic. Si l’ombra de Macià va condicionar la presidència de Companys, l’ombra de Pujol ha marcat l’ascens de Mas des de l’inici. En el cas de Mas, la manca de pedigrí nacionalista també ha estat compensada, pels publicistes de Palau, amb un vernís de santedat que desperta les pulsions morboses del país.
La manera com Mas anava donant peixet a l’independentisme i a la tercera via, abans del 9N, em recorda la manera com Companys va jugar amb Estat Català i amb el socialisme espanyol per mantenir-se en el poder abans del 6 d’Octubre. L’accent dramàtic d'alguns incondicionals que el descriuen com un home tràgic o incomprès, em fa pensar en els primers llibres hagiogràfics que es van escriure de Companys.
L’accent dramàtic amb el qual alguns fans del president diuen que és un home tràgic o incomprès, em fa pensar en els primers llibres hagiogràfics que es van escriure de Companys
Mas comparteix amb el president màrtir un sisè sentit per detectar les febleses de l’entorn i oferir-se allà on pot ser més útil i, per tant, més estimat. Només cal recordar el paper que va fer a la conselleria d’Obres Públiques a mitjan anys noranta, quan s’havia convertit en una tomba de polítics convergents, i algú havia de posar-hi ordre. O la feinada que va fer a l’època daurada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, quan l’alcalde Maragall l’anomenava “el torracollons”.
Rere el sentit del deure escrupulós de Mas, hi ha un complex d’inferioritat que és la seva principal força i la seva principal limitació. No és que Mas sigui gafe, com ha escrit Salvador Sostres. És que, com Companys, sempre ha acceptat papers que en el fons ningú volia per poder brillar a través seu. Aquesta necessitat de reconeixement el va encimbellar després de la manifestació del 2012, quan va convocar eleccions. Alhora, també explica que, quan va arribar el 9N, optés per una solució intermitja que al final, un cop s'ha esvaït la eufòria, no ha satisfet ningú: ni a l’Estat, que li ha tirat els tribunals a sobre, ni a la CUP, que li està passant factura després d'abraçar-se amb ell.
Els intents de Mas per plaure al públic independentista sense trencar amb l’Estat, l’han anat acorralant i l’han allunyat del seu espai polític. La desaparició de les corbates als escons del Parlament no es pot explicar sense l'estratègia victimista i autojustificativa que ha articulat tota l’acció del seu govern. La deriva socialista del procés fa pensar que el prestigi que Mas ha anat sumant no és fruit de cap victòria sobre l’adversari, sinó més aviat d'explotar les inconsistències del país i fer la feina bruta de tothom.
Mas va ser preparat per fer de pont entre Jordi Pujol i l’Oriol Pujol. Amb la mort política d’aquest segon, però, s’ha trobat sol improvisant al mig del riu, sense trobar ningú que l’ajudés a l’altra banda, ni gosar travessar-lo pel seu compte –probablement perquè tampoc no té la gent per fer-ho–.
Mas, que ha aguantat les bufetades de l’Estat i que ha rebut més que ningú, ara s’enfronta a un moment difícil perquè ja no és necessari per allargar el procés d’independència
Igual que Companys, el president Mas s’ha trobat per accident amb una situació que no estava prevista, i tothom ha aprofitat la seva entrega per espolsar-se les responsabilitats de sobre i utilitzar-lo com a excusa. Mas, que ha aguantat les bufetades de l’Estat i que ha rebut més que ningú, s’enfronta ara a un moment difícil perquè ja no és necessari per allargar el procés d’independència. La CUP tan aviat podria sacrificar-lo per intentar tirar pel dret, com per donar més corda a un procés que comença a convertir-se en la versió local del caos polític espanyol.
Des del 2012 que em pregunto si Mas superarà la seva condició d’espècimen creat per representar fins a l’extenuació el seu paper de bon xicot. Sembla que ha arribat el moment de la veritat. És possible que aviat puguem saber si hi ha alguna cosa rere el seu carisma sobrevingut o si només ha gestionat el buit. Potser l'últim servei de Mas serà brillar com a cap de turc, i esdevindrà un altre màrtir de la pàtria per consolar el país en la derrota.