No pas un, sinó dos han estat els cops que s'ha emportat la justícia espanyola aquesta setmana.

D'una banda, el dictamen de la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides, que afirma que al que va ser jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, no l'han processat amb un judici que tingués totes les garanties, se li ha negat la possibilitat de recórrer davant d'una instància superior i els fets pels quals se'l va condemnar no semblen ser constitutius de delictes -o almenys de delictes tan greus- com sí que li van semblar als qui el van inhabilitar i van condemnar.

Exigeixen a Espanya que anul·li la condemna, que desapareguin els antecedents penals, que li rescabalin els danys ocasionats. Però com que els dictàmens de Nacions Unides no són vinculants, el Suprem mira a un altre costat i s'ha encarregat de filtrar a la premsa una sentència, de fa una mica més d'un any, on precisament aborda la diferència entre les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans (que sí que són vinculants per a Espanya) i els dictàmens de Nacions Unides, que encara que facin mal, no són de compliment obligat.

Nacions Unides ha donat un termini de sis mesos perquè Espanya reaccioni davant de les seves afirmacions. Veurem què passa quan molt probablement aquí ningú no faci res. Una més, com en tantes ocasions en què això que subratlla l'ONU ja s'ha afirmat, per exemple pel TEDH, com va passar no fa gaire amb Arnaldo Otegi.

En aquest cas, el dictamen ha ocupat titulars de premsa i el seu contingut ha suposat un tsunami en unes quantes instàncies. Garzón, respectat i odiat gairebé a parts iguals, sembla que estaria plantejant-se reprendre el seu lloc en la judicatura, encara que molt probablement la batalla tingui encara capítols per conèixer.

Immediatament després, la justícia escocesa dona un altre cop de porta, aquesta vegada definitiu, als tribunals espanyols. Concretament al jutge Llarena, artífex de les euroordres que segurament es penedeixi d'haver activat i desactivat en diferents ocasions.

Per si no fos suficient el ridícul que ja ha fet fins ara amb els cops que ha rebut, continuen arriban-bet més.

Cop a cop des del pla internacional cada vegada és més evident que Espanya no pot donar-se cop de pit ni omplint-se el pap dient que és una democràcia plena

Era evident que Clara Ponsatí resideix a Brussel·les, Bèlgica. Però al jutge Llarena no se li va ocórrer retirar la petició de lliurament a Escòcia i replantejar-la davant de la justícia belga. Per alguna raó va preferir deixar les coses com estaven, encara que fos evident que tindrien el resultat que han tingut: o sigui, l'arxivament de l'assumpte perquè Escòcia ja no té res a dir aquí.

És cert, podia haver-ho dit abans, però des que en un primer moment hi havia defectes de forma, per després trobar-se davant de l'aforament de l'eurodiputada, el procés del Brexit, i altres canvis de situació, tot apuntava que la justícia escocesa estava intentant donar un marge a l'espanyola perquè es retirés d'aquesta batalla absurda.

Cop a cop des del pla internacional cada vegada és més evident que Espanya no pot continuar donant-se cops de pit ni omplint-se el pap dient que és una democràcia plena, que el seu estat de dret és exemplar i coses per l'estil. Ja són uns quants els tocs d'atenció que li estan donant i sembla no voler -o no poder- reaccionar.

Informes com el GRECO han assenyalat en més d'una ocasió la necessitat d'abordar qüestions importants perquè l'administració de justícia espanyola s'equipari a l'europea. Ja han arribat a les amenaces, perquè encara que s'han anat fent algunes petites modificacions, no han estat prou rellevants com per fer els canvis urgents i necessaris. Per això, els ajuts econòmics que ens injecten des d'Europa estan condicionats al fet que la justícia espanyola sigui independent, entre d'altres qüestions.

Un fet al qual es refereix Nacions Unides amb el cas de Garzón, al que que s'ha referit el Tribunal Europeu de Drets Humans en reiterades ocasions (per primera vegada per a Espanya també va ser per Garzón, però en aquella ocasió quan era jutge i no va posar interès en les denúncies de tortures que li van presentar en el marc de les olimpíades del 92), i al qual molt probablement es refereixi el Tribunal General de la UE pròximament.

És molt greu el que s'assenyala en el dictamen de Nacions Unides. Com ho és també l'escandalós ridícul de les euroordres contra els independentistes catalans a l'exili. Com ho han estat les sentències del TEDH. Però encara més greu em sembla que aquí no passi res, que la imatge d'Espanya s'intenti maquillar amb altres qüestions, sense assumir responsabilitats de cap tipus.

Sembla no haver-hi ningú al volant que miri pels interessos de la ciutadania, pels nostres drets, per les garanties que ens haurien de protegir. Estem sols

Com no s'han assumit ni pres mesures davant de la denúncia pública que també hem conegut aquesta setmana sobre els jutges que preparen oposicions i arriben a cobrar en alguns casos fins a 4.000 euros al mes per aquestes, sense declarar aquests ingressos, sense tributar, defraudant les arques públiques.

Ho llegim, ens estirem els cabells, però ningú no fa res. No hem sabut de moment que el CGPJ vulgui obrir una investigació davant de la informació que ha publicat El Diario.es, no hem sentit Lesmes dir res sobre això, ni emetre un comunicat. Res.

Tinc la sensació que tot es precipita: que el castell de cartes s'enfonsa, i que a Espanya li vindran totes juntes més aviat que tard. Un país on sembla que els drets, la justícia, la igualtat davant de la llei, la imparcialitat dels qui han d'administrar les normes i el seu compliment brillen per la seva absència i que treu pit amb qualsevol altra qüestió per cobrir amb un vel espès tanta misèria i vergonya. Una situació que no dona més de si.

Un campi qui pugui que queda patent amb la gestió de la pandèmia, amb els beneficis de les farmacèutiques que s'estan omplint les butxaques sense que els poders públics els parin els peus, com les grans empreses elèctriques que estan abusant de tota la població que necessita la llum per poder viure, per poder treballar, per poder tenir aliment.

Sembla no haver-hi ningú al volant que miri pels interessos de la ciutadania, pels nostres drets, per les garanties que ens haurien de protegir. Estem sols. I molt em temo que el clima internacional centrat en qüestions urgents, sap perfectament el que passa aquí però a ningú no li interessa posar-li el cascavell al gat.