Durant aquesta setmana haurà llegit titulars, notícies, i fins i tot guerres fratricides en xarxes socials sobre les guerres obertes en les formacions polítiques que ensumen les engrunes del poder.

Els de Yolanda contra Irene, els d'Irene, contra els de Yolanda; Alberto, que es retira, però que torna; Íñigo, que apareix; Urtasun, Ione... I Pedro, Emiliano, Lambán.

Noms, poder, cadires.

Els resultats electorals del passat 28 de maig han provocat un tsunami en els grups polítics: la desaparició de Ciutadans, la joia dels populars, l'enlairament de Vox, Olona voletejant sense sentit, Podemos agonitzant, Sumar saltant i el PSOE noquejat sense saber bé on és. Un panorama entretingut per als qui mirem ja la política des de la distància.

Una imatge que em recorda un formiguer, on de sobte han caigut unes engrunes de pa a prop. Si et seus a observar, veuràs les formiguetes com boges, corrent d'una banda a l'altra, intentant salvar el que puguin per endur-s'ho cap al niu. Tot i que, val a dir, que les formigues, sens dubte, saben organitzar-se molt millor que els polítics: ràpidament formen la seva filera, una cap a les molles, una altra cap al formiguer i una darrere d'una altra, de manera sistemàtica, transporten l'aliment per a totes.

Als partits cadascú va a la seva, passa per sobre de qui calgui, es recolza en qui considera que el pot aixecar i, en alguns casos, es produeixen allaus que acaben per asfixiar-los tots sense arribar a les molles

Als partits cadascú va a la seva, passa per sobre de qui calgui, es recolza en qui considera que el pot aixecar i, en alguns casos, es produeixen allaus que acaben per asfixiar-los tots sense arribar a les molles. Més o menys aquesta seria la descripció de les reunions d'última hora que s'estan produint durant aquest cap de setmana als diferents conclaves per veure qui es quedarà als primers llocs.

Per establir aquest ordre, els noms reboten contra les parets, van d'un costat a l'altre. Les venjances i pagaments de favors s'instal·len a l'agenda.

No hem sentit parlar de posicionaments de caràcter polític que siguin els causants de les discussions i guerres internes. No. Tot són noms, aliats, odis i traïcions.

Les divisions internes no s'estan generant sobre arguments ideològics, ni sobre propostes programàtiques. S'estan plantejant exclusivament sobre quotes de poder, sobre el "qué hay de lo mío", presentant sobre una safata de plata el plat de "la culpa és teva".

A Podemos, tot apunta a un final accelerat, precisament, per les decisions digitals (disfressades d'assembleàries) que es van iniciar amb el seu líder, Iglesias. Una formació que, des de la seva gènesi, es va dedicar a col·locar els col·legues d'un reduït grup, i a anar tallant-los el cap a mercè dels desitjos d'en Pablo, segons les seves fílies i fòbies, segons les seves fases d'amor i desamor. Poc ha durat la lluna de mel que ha utilitzat les institucions per al mateix que han fet altres, potser de manera més dissimulada: col·locar els seus, sense tenir en compte el seu perfil ni la seva capacitat, més enllà de la seva lleialtat al cap i la seva plasticitat a l'hora d'adaptar-se al que toqui. I per descomptat, l'eliminació sistemàtica de qui gosi discrepar. Una cosa que sol donar-se en qualsevol formació, però que a Podemos ha estat encara més evident, precisament perquè el seu eslògan, la seva raó de ser, suposadament, era la de lluitar contra aquest funcionament de "la casta".

Els que deien venir de baix, per assaltar el cel i representar els que "no tenien veu", han demostrat, en molt poc temps, voler ser iguals que la casta

Al PSOE les gasten a la seva manera, que és molt més vetusta: llargs anys de tradició fan dels barons i els seus acòlits, un batalló especialitzat a fer rodar caps mentre tots aguanten amb els punys tancats i dissimulant, per si en algun moment cau alguna molla. La guerra fratricida del Comitè Federal es repeteix, aquesta vegada amb més intensitat, com sol ser habitual davant de les pèrdues electorals i, sobretot, davant del terror a continuar perdent. Batalles sagnants on, al final, sempre aconsegueixen guanyar els mateixos, i van col·locant els seus "indis" que els continuaran fent d'exèrcit protector en pròximes batalles. El dubte en el PSOE és quant temps es mantindrà Sánchez, que cada vegada compta amb menys suports, a mesura que el pastís té menys molles. Molt probablement ja té preparat el seu salt i és qüestió de temps veure com es col·loca en una cadira fora d'Espanya, mentre els territoris ubiquen els seus diputats.

Més enllà d'aquestes guerres, de les poltrones, de les fílies i fòbies, dels indis i dels caps, no hi ha res. No hi ha debats sobre projectes, ni autocrítica que els serveixi per analitzar què està passant amb el seu electorat. Res. Un buit absolut d'anàlisi sobre els problemes de la societat que diuen voler representar.

I si ampliem el focus, si mirem el gran formiguer de la política estatal, trobem més del mateix. Els diferents partits van corrent d'un costat a l'altre per veure quina molla aconsegueixen agafar, sense que realment ens plantegin alternatives reals als problemes dels quals ningú parla.

Aquesta suposada democràcia, en realitat, és un miratge per mantenir la població entretinguda

N'hi hauria prou amb analitzar els moviments internacionals que es donen en altres latituds. És més del mateix. I això hauria de fer-nos reflexionar per adonar-nos que aquesta suposada democràcia, en realitat, és un miratge per mantenir la població entretinguda, quan l'únic cert és que els poders reals són molt per sobre d'aquests pobres polítics que se'ns presenten com a gestors d'alguna cosa. Les grans corporacions, els grans interessos en la gestió de recursos i negocis són, en definitiva, els qui controlen les agendes. Independentment del govern resultant en uns comicis.

Són els grans fons d'inversió, les grans corporacions, els qui a través del seu poder als mitjans, dins les mateixes formacions polítiques, a la banca i en diferents sectors vitals, generen opinió, generen problemes, i ofereixen les seves "solucions". I els polítics que veurem asseguts a les cadires seran, en definitiva, aquells que serveixin per a tals fins.

Desmantellament de la sanitat i de l'educació públiques, desbaratament de la nostra agricultura i sector pecuari, de la pesca, del medi ambient; empobriment sistemàtic de la classe treballadora, encariment dels béns de primera necessitat. Aquests són els nostres problemes, que masteguem en boles plenes de mentides, manipulació i engany, juntament amb solucions irreals, falses i merament estètiques, que pretenen no enfadar als qui manen de debò.

Però d'això no es parla, perquè ara, amb el que ens tenen a tots entretinguts, com un gat jugant amb un cabdell, és el nom del cul que ocuparà la cadira. Aquesta és la política que tenim.