La política, el poder, són relacions de forces (i espero que al lector de l’anterior article amb la referència foucaultiana li servís la cita d'aclariment en els comentaris). Bé. Doncs la relació de forces Catalunya-Espanya està on estava des de fa ja alguns segles: ni l'una pot ni l'altra tampoc. I, no obstant, s’han produït algunes variacions, hi ha punts de fuga, girs, rearticulacions, recomposicions, moviments de fons,... el GRAN MOMENT es dibuixa en l’horitzó, o, si més no, la corda està prou tibada per trencar-se.

Està prou tibada per trencar-se, encara que, per enèsima vegada, el catalanisme, ara en la seva versió independentista no menys postmoderna però tan pragmàtica com sempre, hagi comparegut aquesta setmana al Congrés dels Diputats de Madrit -que diria l’Iu Forn-, de nou, per arreglar una Espanya avariada com mai; i, per descomptat cantant-li les quaranta i les absoltes, també com mai. Com han fet Joan Tardà i Gabriel Rufián, en una intervenció memorable, a compte del mal de monolingüisme que pateixen ses senyories del PP i C’s en particular i de gairebé tota la resta, en general.

Els dos diputats d'ERC amb una mà van exigir al cada dia menys president en funcions Mariano Rajoy (segon rècord europeu occidental d’Estat sense govern després dels 541 dies de Bèlgica) que faci el favor de tenir el gest de permetre als catalans pronunciar-se sobre la cosa amb urna de metacrilat; i, amb l’altra, cas de Tardà, home d’esquerres i republicà universal de tota la vida, animar el PSOE i Podemos a aprofitar la independència de Catalunya per proclamar la III República espanyola, que ja  va sent hora. Macià i Companys van fer exactament el mateix. Clàssics del republicanisme més nostrat: desitjar el millor per casa i la resta del món, encara que, parafrasejant Sartre, l’infern sigui un balneari comparat amb la nostra humanitat més propera.

Sense sortir del teatre de la no-investidura de Rajoy, tot i que més autoubicat en la conjuntura immediata, el postconvergent (dir-li postpujolista faria poc honor a la veritat) Francesc Homs, com ERC, també va oferir els 8 diputats del PDC perquè Espanya no es quedi sense Govern. Té lògica: Si Espanya no té Govern, amb qui es negociarà la independència? Però esclar, l’oferta va anar dirigida al PSOE i, més o menys condicionada, a la cosa: al referèndum. Tercera república per Espanya a canvi de República catalana? Govern a Espanya a canvi de referèndum -o el que més s’assembli, no ens enganyem- a Catalunya? De veritat que ses senyories d’ERC i el PDC creuen possible que aquests impossibles succeeixin? Ja em perdonaran els filòsofs, però el derridanisme, com tot a la vida, té els seus límits.

Com revelava el mapa del 20-D que Rufián va esgrimir des de l'escó, aquí el PP és un residu del conservadorisme franquista i C’s dóna pel que dóna el maquillatge

Com revelava el mapa de les generals que Rufián va esgrimir des de l’escó, allò de Fraga era mentida: és Catalunya qui és i continua sent different. Aquí no guanya el PP enlloc. En dues demarcacions es van imposar els comuns i en les altres dues ERC. Aquí el PP és un residu del conservadorisme franquista i C’s dóna pel que dóna el maquillatge. Però per entendre aquest mapa cal anar una mica més enllà de la gamma cromàtica bàsica, de la Catalunya bicolor, groc-morada, del 20-D. El PSC ha passat a ser un partit de minories l’herència del qual l’ha recollit bàsicament el colauisme, tot i que encara ho té tot per fer i demostrar. CiU ja no existeix i el PDC s’equivocarà si pretén exercir de versió ‘indepe’ del pujolisme-duranisme. I ERC  té certament el vent a favor per esdevenir el pal de paller d’una majoria nacional articulada amb els comuns i la CUP i, en posició subsidiària, l’antiga CDC. Però el seu creixement continua depenent de les oscil·lacions que es produeixin en l'antic espai convergent. Les cartografies del present estan empeltades d'eterns retorns i de revisions i revivals del passat.

Oriol Junqueras, Anna Gabriel i Albano Dante Fachin -malgrat que lidera una campanya contra l’ANC- protagonitzaran dijous que ve a Sant Boi l’acte “transversal” de commemoració dels 40 anys de la primera Diada tolerada. Aquell Onze de Setembre, el primer després de Franco, van parlar els malaguanyats Jordi Carbonell i Octavi Saltor... i Miquel Roca. Com en aquella famosa imatge de la prehistòria del photoshop en què Trotsky va desaparèixer del costat de Lenin, el que representava Roca -se suposa que ara evolucionat en PDC- ha desaparegut de la commemoració d’aquell dia refundacional de la democràcia i el catalanisme. Avui no seríem on som -per bé o per mal- si gent com Roca i, per dir-ho a la manera dels marxistes clàssics, d'una "fracció de la burgesia", no hagués comparegut a Sant Boi. Com tampoc sense la Comissió Obrera Nacional de Catalunya d'en López Bulla i altres. Per descomptat. Els meus pares, com tants altres, emigrats d'Extremadura a mitjan anys seixanta del segle XX, vivien a la mateixa escala que López Bulla, el van ajudar més d'una vegada quan la policia l'encalçava i anaven a escoltar Roca o Farrés en actes polítics encara semiclandestins en parròquies de Mataró. Aquí tots tenim història però potser que l'escrivim sencera.

El nou catalanisme, independentista, referendista, haurà de triar entre realitzar la desconnexió, peti el que peti, o imaginar la III no-República espanyola amb el mapa de Rufián

“Voleu que a Espanya el PP també sigui una força residual?”, li va etzibar Rufián als "compañeros" Xavi Domènech i Pablo Iglesias brandant el mapa electoral del 20D des de l’escó. És possible que al relat del processisme el segueixi el d’una nova esquerra que navegarà entre la genuïnitat  independentista envigorida pel desastre del postpujolisme i l’ambigüitat postmaragallista del projecte (en construcció) d'Ada Colau. Relacions de forces. Variacions, punts de fuga, girs, rearticulacions, recomposicions, moviments de fons...  I el nou catalanisme, independentista, referendista, haurà de triar entre realitzar la desconnexió, peti el que peti, fins i tot assumint el risc d’immolar-se, o imaginar el camí de la III no-República espanyola amb el mapa de Rufián.