Se sol dir que a Catalunya la perd l'estètica però sovint és també l'estètica el combustible que li fa aixecar el vol com a l'au fènix. O almenys ho intenta: aquí, fins i tot els revolucionaris tenen consciència del límit –“Anem lents perquè anem lluny” era el títol del vídeo de la CUP per al 27S, tot un hit a les xarxes– i, de vegades, el motor sembla que es para. Però no. A Catalunya més aviat li passa com al pintor de Wittgenstein, que continua pintant després de tirar l'escala, o al creient de Kierkegaard, que se sap en el buit però també que no li queda cap altra que fer el salt.

Aquesta setmana, Artur Mas, president en funcions de la Generalitat, ha tornat a remuntar políticament el vol després dels fets del Palau de Justícia, encara que el seu futur continuï depenent del vot de dos diputats de la CUP. Aquesta és una dada fonamental. Però si es vol contemplar tot el paisatge cal posar els llums llargs. Tot just 20 dies després de la suposada victòria amarga de l'independentisme el 27S, l'anomenat “suflé” sobiranista ha tornat a exhibir la seva naturalesa rocosa, la seva consistència granítica, fins i tot revivint la unitat política interior perduda després de la no-consulta del 9N, i Europa i el món han tornat a posar el focus mediàtic sobre el que succeeix aquí.

El "suflé" sobiranista ha tornat a exhibir la seva consistència granítica i Europa i el món han tornat a posar el focus mediàtic sobre el que succeeix aquí

L'estètica, l'“escenificació” patriòtica entorn de la declaració al Tribunal Superior de Justícia de Mas, de l'exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau en qualitat d'imputats per la no-consulta del 9N, ha tornat a imposar la seva llei, la de l'efectisme emocional i un altíssim nivell de civilitat (no es va registrar ni un sol incident), i a reposicionar la qüestió catalana al tauler global. L'estètica: entre Novecento i Braveheart, però amb  “proletaris” junt amb consellers de vint-i-un botó. Aquesta revolucionària aliança entre els de les samarretes i els de les corbates encapçalant la manifestació per a escàndol dels que continuen sense entendre res i els que, malgrat el seu paper protagonista, encara dubten que investir president a Mas és l'acte més revolucionari que es pot dur a terme aquí i ara.

N'hi ha que encara dubten que investir Mas president és l'acte més revolucionari que es pot dur a terme aquí i ara

Els histriònics i les histriòniques dels despatxos i del paper, els administradors d'una determinada política i d'una determinada premsa d'allà i d'aquí; aquest poder judicial tan prest a posar-se en primera posició de salutació a la Moncloa, han qualificat de coerció inadmissible als tribunals, a la divisió de poders (una cosa que a Espanya se li suposa, però que tant se li troba a faltar en els moments clau), aquesta "escenificació". O sigui, la presència de milers de manifestants davant de la seu del TSJC; del Govern en ple, de 400 alcaldes bastó en alt –el signe de l'autoritat que ve de sota–; dels líders de Junts pel Sí i de les entitats sobiranistes, però també de la CUP, d'Unió, d'ICV, o de les alcaldesses de Barcelona i de Badalona, als antípodes ideològics de Mas i el seu partit. I això és així perquè no es tractava tant de donar suport a uns dirigents polítics determinats sinó a la decisió que van prendre el 9N: la de no impedir que es votés. Cosa que només era factible com a acte de participació política –perfectament emparat per la Constitució– amb la col·laboració de milers de voluntaris. Contra el que s'ha titulat, no és que Mas, Ortega i Rigau hagin carregat el “delicte” a la gent en les seves declaracions davant del tribunal, és que sense la gent no hi havia “delicte”.

Ergo no és que el 9N Mas desobeís al TC –el Govern va suspendre de manera immediata la campanya institucional– sinó que va obeir la gent, el 80% dels catalans, els del sí i els del no a la independència i els del depèn, partidaris d'una consulta o referèndum amb totes les de la llei que el Govern i les Corts espanyoles van rebutjar. Va obeir a la gent i al mandat d'una amplíssima majoria del Parlament. Per això mateix, el president es va abstenir d'ordenar als Mossos que retiressin les urnes de cartró o segellessin les portes dels centres de participació –que no col·legis electorals–. Com tampoc Mariano Rajoy ni el seu ministre de l'Interior ni el de Defensa no van enviar ni a la Policia ni a la Guàrdia Civil ni a l'Exèrcit a restablir l'“ordre” que en cap moment no es va veure alterat a Catalunya.

A diferència de Mas, que no va fer res per impedir la votació, ningú no ha imputat Rajoy per la manifesta retirada de l'Estat a Catalunya el 9N

Altressí, el mantra de Rajoy que tots els governants són iguals davant la llei cau pel seu propi pes. A diferència de Mas, que no va fer res per impedir la votació, el 9N els tancs no van entrar per la Diagonal –feliçment–, per a desesperació –infame– de més d'un, però ningú no ha imputat el president del Govern d'Espanya per abandó de funcions o per incompliment de les seves obligacions com a màxim responsable de l'Executiu. O dit d'una altra manera, per la manifesta retirada dels poders de l'Estat a Catalunya el 9N, com van advertir sectors del PP català davant de la sobtada aparició de les urnes de cartró al carrer. Potser, perquè, com va dir el mateix Rajoy, o la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, o el seu ministre de Justícia, Rafael Catalá, no es podia actuar davant d'un “succedani” o “simulacre” que només portava al no-res.

L'estètica. I l'ètica. En la seva declaració, Mas s'ha responsabilitzat absolutament de tot el que va succeir aquell dia, mentre que Rajoy continua mirant cap enlloc, com un nàufrag agafat al rai de Soraya, la de les lleis i reglaments: la de la llei del TC per inhabilitar Mas vigent des d'aquest dissabte; la de l'article 155 de la Constitució per suspendre l'autonomia de Catalunya que ningú no sap com s'aplica i qui sap quins nous centaures legals per trencar-li les cames a qui, com el president català, gosi obeir el poble. L'ètica i l'estètica antiga alhora que inoperant del "legislo y mando" davant el pertinaç suflé i les indomables onades estelades.