D'ençà que el president Puigdemont i els consellers Ponsatí, Comín, Serret i Puig se'n van anar a l'exili, si hi ha una cosa que ha estat una constant és la concatenació, per part de l'Estat i els seus mitjans afins, d'una sèrie de relats que pretenien, i pretenen, generar un estat d'ànim que, al final, no s'acaba corresponent amb la realitat i els resultats.

Recordo com el novembre del 2017 el relat consistia que Bèlgica estava obligada a lliurar els exiliats. Aquest relat va durar fins que el 5 de desembre del 2017 Llarena va retirar per primera vegada l'ordre europea de detenció i lliurament (OEDE).

Aquest relat, a partir d'aquest 5 de desembre, va ser substituït per un altre: Llarena és un gran estrateg i la retirada de l'OEDE es correspon amb una maniobra estratègica ideada pel jutge d'instrucció per assegurar-se el lliurament dels exiliats... Fins ara continuem sense saber en què consistia aquesta estratègia i quan es posarà en funcionament.

Al gener, ja del 2018, Llarena es va negar a cursar una OEDE a Dinamarca per no generar així una situació de desbalanç entre els diferents investigats i perquè no es refiava del sistema judicial danès. Això també va ser relatat com una intel·ligent maniobra dins l'estratègia de Llarena, a qui llavors ja se'l proposava per a president... Sí, "Llarena president", va titular Zarzalejos, el mateix que ara diu que "és urgent portar Puigdemont".

Fins ara continuem sense saber en què consistia l'estratègia de Llarena i quan es posarà en funcionament

El març del 2018, un cop dictada l'ordre de processament i cursada una segona tanda d'OEDE, es va tornar a insistir que Llarena era un bon estrateg i, a partir de la detenció del president Puigdemont a Alemanya, les virtuts estratègiques del jutge no paraven de créixer... Com també les felicitacions i agraïments a les autoritats alemanyes que lliurarien el president immediatament: "Alemanya marca el camí de tornada dels escapats", titulava un monàrquic rotatiu nacional.

El 5 d'abril del 2018, quan la cort superior de Schleswig-Holstein va acordar deixar en llibertat el president Puigdemont, va sorgir la ira cap als alemanys, les crítiques infundades cap al seu sistema judicial i un nou relat: Llarena plantejaria una qüestió prejudicial al Tribunal Europeu de Justícia (TJUE)... Com si tingués legitimació i capacitat per preguntar, amb caràcter prejudicial, sobre una decisió que ja havia pres un altre tribunal.

Aquest nou relat va estar instal·lat en els diversos mitjans estatals durant molts mesos i només va ser abandonat parcialment quan el tribunal de Schleswig-Holstein va acordar definitivament que no es lliurés el president pels fets que a Espanya es descrivien com a rebel·lió, sedició o desordenis públics.

A partir d'aquest moment, i sense oblidar les dures crítiques a la justícia alemanya, es va reprendre el relat de la qüestió prejudicial. El fet que la decisió l'adoptessin a Alemanya i ja estigués presa no els semblava cap inconvenient, perquè certament la realitat i la llei no poden entorpir la difusió d'un relat.

Que la decisió ja estigués presa no els semblava cap inconvenient: la realitat i la llei no poden entorpir la difusió d'un relat

Aquest relat es va mantenir en el temps fins que es va acostar el judici davant del Tribunal Suprem per ser substituït per un altre: Marchena és un gran jutge, és un excel·lent jurista i està fent un judici magnífic... Alguns cronistes han arribat a límits vergonyosos i impropis d'una professió que hauria de servir per informar i no pas per generar relats. A partir d'aquí el nou candidat a heroi nacional va passar a ser Manuel Marchena.

Tots aquests relats principals han anat acompanyats de diferents relats menors però que donaven coherència a la gestació d'una distorsionada visió de la realitat que només s'ha pogut combatre a través dels resultats que s'han obtingut a l'exterior.

De relats menors n'hi ha hagut des del mateix 2 de novembre, i només per esmentar-ne alguns: no es pot prendre declaració als exiliats per videoconferència (la llei d'Enjudiciament Criminal ho preveu expressament i, de fet, així ho va fer fa pocs dies el conseller Lluís Puig); van triar la jurisdicció flamenca i no pas la francesa per buscar un jutge comprensiu (es va fer per raons d'idioma); Alemanya no pot valorar els fets (hi està obligada en funció del principi de doble incriminació), i així fins a l'infinit.

Ara, quan s'ha demostrat que tot això no eren més que relats, o una clara confusió entre desitjos i realitat, ha sorgit un altre esdeveniment que dona per a molts relats: l'elecció del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín com a membres del Parlament Europeu.

Davant els relats sorgeix la realitat i, en aquest pla, es veurà com el jurament, com a requisit nacional, no és necessari a escala europea

D'ençà que el president Puigdemont va anunciar que es presentaria a les eleccions tot han estat relats i, com s'ha vist, no n'hi ha cap que tingui més consistència que el que descrivia Llarena com un gran estrateg. L'objectiu, en tot cas, és el mateix: crear un un estat d'ànim o una realitat virtual que impedeixi de veure el que passa realment.

En aquest cas els relats s'han anat succeint en funció del camí electoral i, a partir del rotund triomf a les urnes, el que ha cobrat més força és el de la falta d'immunitat si no juren la constitució i que no es podran asseure al Parlament Europeu. Òbviament, aquests relats estan avalats per d'altres de menors que compleixen la funció de reforç.

Davant els relats sorgeix la realitat i, en aquest pla, es veurà com el jurament o promesa, com a requisit nacional, no és necessari a escala europea. També es veurà que el més important és la proclamació d'electes, que ja va tenir lloc, i, finalment, que si cal aquest tema el resoldrà el TJUE.

Però relats al marge, els realment ben informats saben que tenim raó, que ho estem sabent explicar i que ens ho acabaran reconeixent... El que no sabem és si estan preparats per a una cosa així o si, al contrari, seria millor evitar-se una vergonya d'aquestes dimensions.

Quan es tracta de defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola, no se sap mai quant estan disposats a perdre

Zarzalejos planteja que "portar Carles Puigdemont a Espanya conforme a les normes internacionals de cooperació comença a ser una exigència ineludible, una responsabilitat indeclinable i l'única manera que l'Estat es faci entendre internacionalment" i, així, parar tot això.

Per a nosaltres, que sabem el que estem fent, la immunitat és tan evident que ja havíem convidat el jutge Llarena a cursar una tercera OEDE i, així, que sigui un jutge europeu qui determini si hi ha aquesta immunitat o no.

El més assenyat seria no endinsar-se a discutir el tema de la immunitat, ni per la via del TJUE ni per la d'una altra OEDE, però quan es tracta de defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola, no se sap mai quant estan disposats a perdre i, aquest cop, perdran triïn la via que triïn, perquè l'error va ser deixar que es presentessin a les eleccions.

La realitat, que no pas el relat, indica que ara ja és tard, perquè disposen d'immunitat i l'únic que han de decidir és quant volen perdre per comprovar-ho.