La història medieval va dibuixar un mapa peninsular que no era fruit de la casualitat. Les petites unitats polítiques sorgides al nord peninsular com a resposta reactiva a la invasió àrab –el xoc de civilitzacions– es van projectar territorialment cap al sud buscant uns límits històrics que tenien un sentit i una significació. Rebrotava el substrat indígena ancestral que havia estat dormint durant la romanització. D'aquesta forma, els comtats catalans i el regne d'Aragó –més endavant, Corona Catalanoaragonesa– en el seu procés expansiu van cercar els límits de l'antiga Tarraconense romana d'arrel cultural netament –i diferenciadament– nord-ibèrica. La incorporació del País Valencia ho explica. Les elits medievals catalanes, però, mai van perdre la perspectiva d'un projecte més ambiciós. Assolir els límits geogràfics de la Hispània romana, el conjunt físic de nacions i cultures indígenes peninsulars. Els somni espanyol de la Catalunya medieval.

Què significava Hispània l'any 1000?

Les fonts documentals de l'època ens aporten un curiós concepte del que significava Hispània –se la cita com Spania– pel comú dels mortals que integraven els comtats catalans. I els aragonesos (llavors encara comtats). Spania era la terra ocupada pels àrabs. Era el món sotmès a l'imperi de la mitja lluna, llavors en procés de desintegració política. Les fonts no es refereixen mai a l'Al-Andalus. Ni quan era una unitat política –el califat de Còrdova–, ni posteriorment, quan van sorgir les taifes independitzades. En aquell context històric i cultural, el concepte Spania tenia un valor i un significat abstractes que comprenia tant la terra de frontera –llavors les fronteres podien tenir quilòmetres d'amplitud– com els dominis plenament islàmics. Sense uns límits clars. Era un concepte geogràfic i generalista que no obeïa a cap realitat tribal o nacional; com el que contemporàniament tenim quan ens referim a un continent: Àfrica, Amèrica o Oceania; per esmentar-ne uns quants exemples.

Barcelona el 1535.

Què significava Hispània per a Jaume I?

A principi de la centúria del 1200 les coses havien canviat substancialment. Barcelona havia unificat el comtats catalans i Catalunya ja era una realitat nacional; el Principat. Els catalans ja es feien anomenar així. I la llengua catalana ja estava plenament formada. Era el vehicle d'expressió habitual en tots els estaments de la societat; des de la cort reial fins als condemnats a galeres. En aquell context va sorgir la figura de Jaume I, que va haver de gestionar la decepció de Muret. La derrota de les polítiques expansives catalanes cap a Occitània. El tap francès va obrir el camí cap al sud. I cap al mar. Amb la conquesta del País Valencià i les Illes, el regne catalanoaragonès es va convertir en un gegant peninsular. Només Castella li disputava la supremacia. I Jaume I, en una pujada de testosterona es va fer donar el títol –més protocol·làriament que efectivament– de rei de les Espanyes –en plural–. Un detall –la pluralització– que convé no perdre de vista.

Què significava Hispània per a Pere III, el rei de la plenitud catalanoaragonesa?

A principi de la centúria del 1300 el regne catalanoaragonès ja era la primera potència de la Mediterrània. Als territoris peninsulars, s'hi sumaven les Balears, Sardenya, Sicília i Atenes. Pere Terç –que signava així–, també es va fer donar el títol –protocol·làriament– de rei de les Espanyes. Els efectes nocius de barrejar testosterona i política. En aquell ambient d'eufòria, les poderoses classes mercantils de Barcelona i de València –esclaves de la bossa i no de la de testosterona– havien girat els ulls cap a la rica Andalusia, incorporada a la corona castellana. Els interessos econòmics –la mare de tots els conflictes– van desencadenar la guerra dels dos Peres, que, contra el que apunta el nom, no era un conflicte infantil d'entranyable parvulari, sinó la disputa per la supremacia hispànica. Pel control econòmic de la rica vall del Guadalquivir. Una guerra que va acabar en taules, ajornada per a una ocasió millor.

 

El funeral de Carles I, amb els estendards dels regnes de la monarquia hispànica.

Què significava Hispània per a Ferran el Catòlic?

“Ande o no ande, burro grande”. Aquesta citació castellana pot explicar d'una manera planera el projecte hispànic de Ferran el Catòlic. A principi de la centúria del 1500 l'Edat Mitjana havia arribat a la seva fi. Els seus coetanis no ho sabien, però les grans epidèmies, les crisis urbanes i les revolucions agràries anunciaven la fi de l'estat feudal. Ferran, pioner de la raó d'estat –que vol dir l'estat modern–, estava convençut que la forma de sortir del pou passava per concentrar dominis diversos en una gran unitat política. El seu projecte inicial era Hispània, que havia de ser el desencadenant de la unificació europea. Però, Ferran, que –com a català– tenia molt interioritzada la cultura del pacte, va imaginar una Espanya que era una reunió de regnes semiindependents coordinats per la figura d'un monarca poderós. El somni de Maquiavel. I la translació del model confederal catalanoaragonès al conjunt de les Espanyes. València, capital de les Espanyes. Aquest projecte –a Castella– no va entusiasmar. No era de fàbrica pròpia.

Què en va fer, del somni català, Carles I?

El nét de Ferran el Catòlic –hereu del seus dominis– havia nascut i s'havia criat a Brussel·les, enmig d'un paisatge social, polític i econòmic que suggeria la Barcelona de la plenitud medieval. Sigui per això, o per la influència de Ferran, Carles I va tenir la pensada de convertir Barcelona en la capital del seu imperi i Catalunya, en la matriu dels seus dominis. Carles I, però, ja havia llegit Maquiavel. I l'havia convertit en el seu llibre de capçalera. A Barcelona va xocar d'immediat amb la transversalitat catalana, l'equilibri de poders que obstruïa el camí cap a la monarquia absolutista. Carles I, contrariat, va plantar els catalans i se'n va anar a Castella, on va trobar una classe aristocràtica –amb una acusada cultura de cabdillisme– disposada a rebentar tota oposició a la figura triomfant del futur emperador. La guerra i derrota dels Comuners –una autèntica revolució– és el testimoni més il·lustratiu del final de Castella com a nació social.

Del somni espanyol al somni de la independència

Carles I va significar, també, la fi del somni espanyol de Catalunya. El fracàs del projecte català d'Espanya i el desequilibri de forces entre les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa va reorientar –com havia passat en temps de Jaume I– la perspectiva de les elits nacionals catalanes. Per primera vegada es planteja seriosament el projecte independentista. Les classes mercantils barcelonines, que lideren políticament el país, es desentenen del projecte hispànic. El de fàbrica castellana, radicalment oposat al projecte confederal català. I el conflicte s'escenifica quan els governs espanyols entren en guerra amb els mercats tradicionals dels catalans. Pau Claris, el febrer del 1641, va proclamar la Primera República catalana –la dels quaranta dies– que marca la fita inicial del desacord històric entre Catalunya i Espanya. El fracàs definitiu del somni espanyol de la Catalunya medieval.