Aquest diumenge se celebraran eleccions federals a Alemanya, unes eleccions anticipades que són una clara mostra dels moments difícils pels quals passa la primera economia europea. Un país que fins fa poc era referent d’estabilitat política i d’economia robusta, i que avui navega en la incertesa, el desencís, una altíssima polarització interna i una desconfiança creixent vers el futur.

D’aquestes eleccions en sorgirà el pròxim canceller, és a dir, qui se suposa que és el principal líder polític europeu, ja que ho és també del país més gran de la UE, tant en població com en PIB. Quelcom que és especialment rellevant en un moment de desconcert creixent a la majoria de les capitals europees, i a la mateixa Brussel·les, davant els desafiaments colossals que està plantejant l’inici del segon mandat de Trump. I en especial, respecte de les negociacions de pau per Ucraïna, iniciades unilateralment per la nova administració nord-americana, sense comptar amb la mateixa Ucraïna envaïda; tot menysvalorant de manera ostentosa la Unió Europea i els seus països més destacats.

Perquè diguem-nos les veritats. En una Europa desconcertada i dividida, amb un Macron del tot amortitzat, l’única opció de lideratge real europeu per entomar i reaccionar davant els embats de Trump, i del seu entorn, rau en el futur canceller alemany. I això sempre que aquest tingui no sols les capacitats i la voluntat d’exercir-lo, sinó que tingui també prou estabilitat interna per poder-se projectar cap a l’exterior i ser capaç de generar discurs i cohesió dins d’un lideratge europeu molt fragmentat.

Veurem com neix aquest nou lideratge a partir d’aquest diumenge?

El que sí que sabem, o com a mínim tot ho indica, és que els resultats que sorgiran d’aquestes eleccions marcaran un abans i un després en la història contemporània de la República Federal, en la mesura que serem testimonis del trencament definitiu d’un sistema d’alternança de govern (entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates) que ha estat la norma des de la reunificació alemanya del 1990, ara fa 35 anys. Un trencament que, a més, implica relegar el partit socialdemòcrata a una tercera posició, per darrere de l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD).

I és que les enquestes actuals donen una projecció del vot del 30% a la CDU/CSU, del 21% a AfD (i, per tant, a només 9 punts de distància del primer partit), més un 16% als socialdemòcrates (en hores molt baixes), seguit d’un 13% als Verds. Els tres altres partits (Die Linke, 7%; BSW, 5%, i Liberals, 4%) van movent-se al voltant de la màgica xifra del 5% dels vots, que determina en gran part la possibilitat de tenir representació parlamentària o no.

En aquestes eleccions serem testimonis del trencament definitiu d’un sistema d’alternança de govern entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates

En el cas de la CDU, l’esperança d’un bon resultat (més en escons que en vots) es basa, precisament, en la possibilitat, fins fa pocs dies molt probable, de l'esfondrament total o parcial dels tres partits més petits: Liberals (que tot indicava que desapareixeran de l’arc parlamentari) i els dos partits d’esquerra radical, Die Linke i el recentment creat BSM. L’aposta de la CDU és un escenari amb poca o nul·la representació d’aquests tres partits, que faciliti una Grosse Koalition amb un sol segon partit (socialdemòcrates o verds), de manera que la competència d’aquests dos per formar part del govern rebaixi les seves exigències —tant en carteres com en polítiques— i, per tant, eventualment reforci la CDU.

Però això, que era bastant factible a partir del que deien les enquestes a finals de gener, els darrers dies ha anat canviat. Les últimes setmanes, hem vist revifar la intenció de vot a favor de Die Linke, i si bé la de BSW (el nou partit d’esquerra radical, però antiimmigració) va baixant, encara no ha caigut del 5%. Fins i tot els Liberals repunten una mica i aspiren a algun escó.

La realitat la sabrem diumenge. I a partir d’aquí veurem quin nou lideratge es va configurant a Berlín. Com també veurem realment qui és Friedrich Merz, el candidat a canceller de la CDU, quan assumeixi el càrrec, com tot indica que serà el cas. Els seus precedents no són especialment engrescadors, però les opcions que en aquests moments té Europa damunt de la taula són les que són.

També podrem valorar a partir de la nit del diumenge quin haurà estat l’impacte en els resultats electorals dels darrers atacs de caràcter terrorista tant a Alemanya com a la veïna Àustria. Com també podrem avaluar l’efecte del sorprenent discurs del vicepresident nord-americà, J.D. Vance, a la Conferència de Seguretat de Múnic, on més que parlar de les temàtiques d’aquesta trobada anual, semblava que estigués fent campanya electoral a favor d’AfD, en línia amb el suport reiterat a aquest partit d’extrema dreta per part d’Elon Musk, l’altre home de màxima confiança del president Trump.

A vista d’això, el nou canceller farà bé de tenir presents les declaracions recents de la directora de l’Istituto d’Affari Internazionali, el principal think tank italià en l’àmbit de les relacions internacionals (tradicionalment moderat i atlantista), quan deia "Com es pot col·laborar amb aquell que et vol destruir?", davant la més que evident voluntat de l’actual administració nord-americana "d’afeblir o, fins i tot, de destruir la nostra democràcia".