La predictibilitat alemanya, per sort, s’ha complert de nou. Em refereixo a la predictibilitat en relació amb les enquestes electorals i, en especial, a les enquestes a peu d’urna; quelcom que no és menor si tenim en compte que això ja fa temps que no es dona al nostre país ni en tants d’altres.

I és que els resultats de les eleccions d’aquest diumenge han confirmat, en gran part, les previsions que havien fet les enquestes; amb una victòria dels Cristianodemòcrates (CDU/CSU) amb el 28,5% i 208 escons, seguits per primera vegada en la història recent per l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), amb el 20,8% i 152 escons. Continuant amb els Socialdemòcrates (SPD) en tercera posició i amb un 16,4% dels vots i 120 escons; i els Verds amb un 11,6% i 85 escons. La sorpresa, en tot cas, l’hauria donat Die Linke, que d’estar pràcticament fora de l’equació parlamentària fins fa pocs dies a les enquestes, finalment ha tret un 8,8% dels vots i la no menyspreable quantitat de 64 escons. Per contra, el nou partit d’esquerra, el SSW, tot i que inicialment superava en les enquestes Die Linke, al final s’ha quedat amb un sol escó; i els Liberals, com era previsible, han quedat fora del Bundestag.

La qüestió, però, és com analitzem aquests resultats. Per una banda, queda clar que el fulgurant ascens de l’extrema-dreta —i més tenint en compte la història de l’Alemanya del darrer segle— genera moltes preocupacions, especialment si tenim en compte l’altíssim percentatge que aquesta ha rebut dels votants més joves. De fet, és el propi futur canceller, Friedrich Merz, qui va avisar ahir dels perills que això podria comportar en les pròximes eleccions, previstes pel 2029. Sobretot si el nou govern alemany que ell encapçalarà no és capaç de donar respostes convincents als grans i diversos reptes als quals s'enfronta el seu país. I, sincerament, molts dels problemes que actualment té Alemanya, sobretot en l’àmbit econòmic, són estructurals i difícils de resoldre a curt i mitjà termini.

La distribució territorial del vot també genera inquietuds, amb l’antiga Alemanya de l’Est molt escorada cap a l’extrema dreta. Precisament la part d’Alemanya que, de nou per raons estructurals, ho té més difícil per tornar a un cicle de creixement, amb el conseqüent increment de desencant, frustració i idealització del passat que tant alimenta el vot extremista.

Però, per altra banda, sobretot si pensem en clau Europea i internacional, la part més positiva d’aquests resultats és l’emergència d’un nou lideratge al continent. Un nou canceller amb les idees prou clares sobre els reptes als quals s’enfronta Europa, començant per Ucraïna i l’administració Trump, i que no es fa trampes al solitari sobre la situació real del Vell Continent en la complexa i volàtil geopolítica mundial.

Un futur canceller que durant la campanya va mostrar de manera vehement el seu rebuig total a les interferències electorals d’Elon Musk i, sobretot, a l’agressiu discurs del vicepresident dels EUA —J.D. Vance— fa uns dies a la Conferència de Seguretat de Munic. Un Friedrich Merz que veu Alemanya al capdavant del xoc entre democràcies i règims autoritaris i que està disposat a entomar el repte.

Mentre Trump, amb una agenda desconcertant i irresponsable destrueix la relació transatlàntica, debilita Ucraïna i envalenteix Putin; cal que Europa comenci a donar respostes

I això és bo i necessari, no sols per Europa, sinó també per al futur de la democràcia a escala global. Perquè mentre Trump, amb una agenda desconcertant i irresponsable —també per als interessos a mitjà i llarg termini dels nord-americans— destrueix la relació transatlàntica, debilita Ucraïna i envalenteix Putin; cal que Europa comenci a donar respostes i aquestes no poden venir exclusivament d’un Macron debilitat o d’un Starmer aïllat en la seva insularitat post-Brexit.

Si a això hi sumem la cimera que sota el títol “Suport a Ucraïna” es va dur a terme també ahir a Kíiv, en el marc del tercer aniversari de la infausta invasió d’Ucraïna, comencem a tenir alguns motius —ni que siguin moderats— per un cert optimisme; després d’unes setmanes de desconcert resultant de les iniciatives poc ortodoxes de Trump i el seu entorn. Una cimera que comptà amb la participació presencial o per videoconferència dels líders de les institucions europees i de més de vint països, majoritàriament europeus, però que també incloïen el Japó, Turquia o el Canadà; en clara contraposició a les suposades “negociacions de pau” promogudes per la Casa Blanca la setmana passa a Riad.

Una majoria —la reunida ahir a Kíiv— que quedà reflectida també ahir en el vot de l’Assemblea General de Nacions Unides a Nova York sobre Ucraïna on, per primera vegada en molt de temps, Estats Units decidí anar de bracet amb països com Rússia, Bielorússia o Corea del Nord; en comptes de votar amb la majoria de noranta-tres països que de nou condemnaren la invasió russa.

Està, doncs, el got del tot ple? Evidentment que no. Són molts els reptes que té al davant Alemanya, com ho són també els de la resta d’Europa. Cal veure quina coalició podrà formar Merz i quina serà la seva solidesa i èxit en la gestió. Especialment tenint en compte la manca d’experiència governamental de Merz, que mai ha estat ministre ni ha ocupat un càrrec important a l’administració. Sí a la CDU, en l’àmbit parlamentari o al món de l’empresa. Com tampoc sabem quines sorpreses ens té preparades per al futur la volàtil Casa Blanca, ni quina serà la governança que quedarà a França després de les eleccions presidencials a principis del 2027, o a la resta d’Europa. O el paper que pensen jugar els aliats de Trump al Vell Continent: una Meloni, Orbán o Fico que, per cert, fa uns dies que estan bastant silents.

Però amb l’elecció del nou canceller, i amb una Europa que comença a reaccionar, junt amb països claus com el Canadà i el Japó o l’oscil·lant Turquia, a certs dels embats de Donald Trump avui —veurem demà— hi ha prou motius per veure el got mig ple.