Finalment, el 12 de maig se celebraran les eleccions autonòmiques. Una mica tard, per al meu gust, perquè l’actual govern estava tocat de mort des del dia que Junts va decidir abandonar-lo, l’octubre de 2022, per discrepàncies amb l’actual titular de la presidència. S’han perdut gairebé dos anys, durant els quals Esquerra només ha volgut consolidar-se com a partit dominant. No estic gaire segur que ho hagi aconseguit. Si ho mirem per la banda de les esquerres, amb les quals els agrada de mesurar les pròpies forces els republicans, és evident que el PSC s’ha recuperat gràcies a la davallada de Ciutadans i, en les últimes eleccions, amb un marge estret, però real, va aconseguir una recuperació meteòrica. Del 13, 88 % (602.969 vots i 17 diputats) i quedar en quarta posició el 2017, rere de Ciutadans, Junts i Esquerra, per aquest ordre, va passar el 2021 a la primera posició amb un 23,04 % (652.858 i 33 diputats). A les eleccions generals últimes, el PSC encara va eixamplar més les diferències amb Esquerra: 34,49 % (1.213.006 vots i 19 diputats) enfront del 13,16 % (462.883 vots i 7 diputats) dels republicans. En aquestes eleccions, inclús els comuns van quedar per damunt dels de Junqueras, amb uns trenta mils vots de diferència a favor dels de Yolanda Díaz.

Si vols arribar a ser l’esquerra nacional de veritat, una cosa així no et pot passar. A més, resulta que des d’una perspectiva de l’esquerra nacional, Esquerra té un altre problema i és que ha de competir amb la CUP i amb una part de l’electorat de Junts, manifestament de centreesquerra. O sigui, que Esquerra no ho té gens fàcil per assolir els objectius que es proposa per al 12 de maig. Aquest estat de coses ja els va fer perdre les alcaldies de Tarragona i Lleida, i per això els comuns van pispar-li l’alcaldia de Barcelona el 2019 amb el suport de l’espanyolisme més ranci. Com saben tots els que dediquen als estudis demoscòpics, un sector molt alt dels votants de les esquerres a Catalunya és unionista, encara que ho sigui en la versió federal. No conec cap federalista que vulgui separar-se d’Espanya. Tant és així, que la “contaminació” federalista fins i tot afecta un nucli cada vegada més ampli de militants d’Esquerra. Per no parlar de Tardà i Rufián, en el darrer govern Aragonès, dels catorze consellers i conselleres, almenys cinc es declaraven no independentistes. Tot un rècord per a un govern que se suposa que tenia com a objectiu continuar l’esperit de l’1-O per uns altres mètodes.

Si a Esquerra li costa fer-se un forat entre les esquerres, malgrat el miratge de superioritat d’aquests tres anys de presidència de Pere Aragonès, des d’un punt de vista nacional la competència és encara més forta i sagnant. La CUP sempre ha fet mal a Esquerra i Junts, perquè ha rebut vots de persones que no eren de cap manera esquerranes, però que la votaven perquè els semblava, almenys fins ara, que era l’opció més coherent i intransigent. Potser aquesta mena de gent que només votava la CUP per la radicalitat de la proposta independentista, per estrafolària que fos, i un cop descartada la Llista Cívica de l’ANC, trobaran en els radicals de la dreta del tàndem Ponsatí-Graupera i de la dreta antiimmigració de Sílvia Orriols el refugi que abans no tenien. Un refugi inútil, grandiloqüent i messiànic, molt semblant al nacionalisme temerari del conseller Josep Dencàs el 6 d’octubre de 1934. En una sessió turbulenta del ple del Parlament de Catalunya, celebrada el 5 de maig de 1936, el president Companys, amnistiat el mes de febrer d’aquell any, retragué a Dencàs, precisament, aquesta temeritat i s’inculpà per haver fet cas als cants de sirena del seu radicalisme. L’1-O va patir del mateix mal. De moment, els de la CUP són a cal psicòleg i no se sap quan acabaran el tractament. El de les dues noves dretes no és un camp on puguin llaurar ni Esquerra ni Junts, si volen ser creïbles. Els presumptes votants dels nous radicals ja han col·locat els dos partits de l’1-O en la casella de la renúncia nacional i ideològica. Competir-hi és inútil. Quan algú només és un “optimista de la voluntat”, malament rai.

Esquerra ja ha demostrat no saber què fer amb les crisis de l’habitatge, de l’educació, de la pagesia, de les infraestructures, de les presons o de la sequera

Així doncs, l’electorat que vol seduir Esquerra és el de Junts, que identifica amb els antics convergents. Soc del parer que aprofitar el no als pressupostos dels comuns i convocar eleccions és resultat d’una conxorxa entre Esquerra i el PSOE, els futurs aliats en un tripartit presidit per Illa, si Junts no hi posa remei. Tots creuen tenir alguna cosa a guanyar amb l’avançament electoral. Esquerra no podia oposar-se al projecte lúdic i turístic del Hard Rock, atès que els votants de Junts, que és el calador on volen anar a pescar vots els republicans, el defensen, si bé no unànimement. Junts és encara un partit catch-all, ideològicament parlant, i més que ho haurà de ser si vol esdevenir el primer partit de Catalunya. L’equilibri no és fàcil, però l’única fórmula per arribar a ser-ho és persistir a ser el partit nacional independentista de veritat, sense cap més additiu que la defensa de la nació i de l’estat del benestar. Esquerra ja ha demostrat no saber què fer amb les crisis de l’habitatge, de l’educació, de la pagesia, de les infraestructures, de les presons o de la sequera, davant la qual, si no ha fet com el conseller d’ICV Francesc Baltasar, que el 2008 es va encomanar a la Moreneta per l’episodi de sequera d’aleshores, és perquè el conseller Mascort no és gaire de missa, tot i que a Esquerra els missaires abunden.

Esquerra ha calculat al mil·límetre la data de les eleccions per evitar que l’aprovació de l’amnistia, si tot va com ha d’anar, faciliti el retorn de Carles Puigdemont, l’home de moda entre els independentistes centrats, i competeixi cos a cos amb Pere Aragonès. Haurien preferit obligar-lo a triar entre ser candidat a la Generalitat o bé candidat al Parlament Europeu, però seria la primera vegada que es farien coincidir unes les eleccions catalanes amb una altra elecció. Si la sensació que la Generalitat ha perdut la càrrega simbòlica nacional, de representació de l’autogovern que tenia, encara que fos fals, amb les presidències de Tarradellas, Pujol i Maragall (amb Montilla es va iniciar el declivi), l’estratagema de la doble convocatòria electoral era arriscada i, a més, donava la possibilitat de triar a Puigdemont, qui segurament ja estaria lliure de qualsevol càrrega judicial. És fàcil preveure que el dirigent d’un partit nacional independentista triarà presentar-se a les eleccions per dirigir el seu país abans que esdevenir eurodiputat. Aquest és el risc que no pot córrer Aragonès perquè, dit amb tot el respecte per l’actual president, entre ell i el president a l’exili no hi ha color. L’electorat independentista no és com el del PSC, que el voten a ulls clucs encara que li proposin un moble com a candidat. Per als independentistes, els lideratges són importants.

Aquestes eleccions tornen a tenir l’aire de les del 21-D del 2017, quan Esquerra estava convençuda que podia guanyar els seus antics aliats a Junts pel Sí i, ves, el factor Puigdemont i les llistes electorals, gairebé cíviques, que va presentar Junts van situar la coalició de Puigdemont per davant d’Esquerra amb 12.372 vots més. Va ser una derrota mínima, però amarga, perquè no hi comptaven, i d’aquí el sacramental del 30 de gener i el vet a la investidura de Puigdemont imposat per l’aleshores president del Parlament, i actual conseller, Roger Torrent. Després va passar el que va passar i Junts va triar diversos candidats, que la CUP es va carregar irresponsablement, fins que Quim Torra va ser elegit president. Tothom sap què penso d’aquesta presidència i ara no m’entretindré en detalls, però Junts va perdre en aquella època una ocasió d’or per reconstruir el moviment independentista sense tant de teatre. Com diagnosticà Unamuno amb molt d’encert, el que ha matat l’independentisme —el filòsof basc es referia als catalans en general— ha sigut sempre l’estètica. Que dit d’una altra manera es resumeix amb un raonament bàsic: més política i estratègia i menys pancartes i llaços grocs.

Però tot això és el passat. Ara Junts té l’oportunitat de refer el camí. Esquerra no li ho posarà fàcil, perquè és evident que, més que competir amb el PSC, que ja saben que no el podran abatre, necessiten enfonsar en la marginalitat els de Junts. La competició no és ideològica, com ens voldran fer creure els estrategs republicans i els mitjans de comunicació afins, la competència és política. De fet, hauria de ser un escàndol la manipulació informativa dels mitjans públics, que és pròpia del pensament totalitari avui tan de moda arreu del món. Dissortadament, el trumpisme d’esquerra existeix i és vomitiu. Junts ha de saber reaccionar i evitar assumir com a pròpia la caricatura que alguns volen fer-ne, com a mera reencarnació de Convergència. La “Llista Puigdemont” hauria de ser molt més que això. Ha de ser una esperança per als independentistes de bona fe. En les eleccions municipals passades, Trias va aconseguir guanyar les eleccions, en part, per això, perquè encarnava l’alternativa al desori provocat per Colau, però si no va aconseguir una majoria suficient per esdevenir alcalde fou perquè no va saber ser el candidat del partit nacional independentista. L’oportunitat torna a ser aquí. Dependrà de la força que tingui Junts que la Generalitat no caigui en mans de qui va fer possible el 155 aliat amb el PP, perquè d’una altra manera, la repetició del tripartit està garantida, amb Esquerra representant de nou el paper d’escolanet del PSOE a Catalunya.