Poc més de 160 milions de nord-americans estan cridats avui a les urnes per elegir el seu quaranta-setè president. De fet, són 161.420.000 els ciutadans que s’han registrat per poder exercir aquest dret, uns 7 milions menys que a les eleccions de 2020, en un país que, com se sap, obliga els seus ciutadans a efectuar aquest tràmit abans de poder exercir el dret a vot.

Encara més, al voltant de 75 milions d’ells ja han votat de manera anticipada, sigui per correu o presencialment. I, de fet, no seran ells qui elegiran el seu nou president. Formalment, qui l’escollirà serà el Col·legi Electoral resultant d’aquestes eleccions que està format pels 538 grans electors que representen els 50 Estats (més el Districte de Columbia, on hi ha la capital Washington) que conformen els EUA. S’ha de tenir en compte que Puerto Rico, essent un Estat lliure associat, no participa en el procés d’elecció del president, tot i que sí que ho poden fer els porto-riquenys que resideixen i estan registrats en un dels cinquanta Estats que conformen la Unió.

La qüestió, però, és que el resultat dels vots d’aquests poc més de 150 milions de persones tindrà un gran impacte molt més enllà de les seves fronteres. De fet, acabarà condicionant de manera decisiva els principals reptes als quals s’enfronta en aquests moments la humanitat i, per tant, els seus 8.000 milions d’habitants. I és per això que avui el món conté la respiració, a l’espera de conèixer qui serà el nou president del país encara més poderós del món: Kamala Harris o Donald Trump.

Per començar, cal tenir en compte l’impacte sobre el futur de la democràcia americana d’una victòria de Trump, qui ja ha avisat que vol ser “dictador per un dia” per tal d’expulsar milers de funcionaris no addictes del govern i aplicar moltes de les seves polítiques més radicals i il·liberals. I tot això comptant amb l'aquiescència d’un Tribunal Suprem afí, que amb relació a l’intent de cop d'estat del 6 de gener de 2021, encoratjat pel mateix Trump, ja ha declarat la immunitat quasi total d’un president en exercici del seu càrrec. Com l’efecte dòmino que això podria tenir en tants altres països on l’extrema dreta i el populisme ja governa, o en aquells que anhelen copiar models similars a Europa i en altres continents.

Però és que, a més, els resultats del que es voti avui marcaran el futur del conflicte a l’Orient Mitjà: tant a Gaza, com al Líban o a Cisjordània, i per extensió a tota la regió. De fet, no solament repercutiran en l’evolució de la guerra en aquells territoris, sinó que ja fa temps que estan condicionant el conflicte directament. Com si no es pot entendre que el primer ministre israelià, Netanyahu, hagi pogut ignorar —i en casos fins i tot contradir— de manera reiterada i oberta les indicacions rebudes des de la Casa Blanca? Doncs precisament per la campanya electoral americana, un procés en el qual tothom sap que Netanyahu aposta per Trump, alhora que també que la candidatura demòcrata tampoc es pot permetre prendre decisions que li poguessin posar en contra l’important lobby jueu i la base electoral vinculada a aquest.

El resultat dels vots tindrà un gran impacte molt més enllà de les seves fronteres, acabarà condicionant de manera decisiva els principals reptes als quals s’enfronta en aquests moments la humanitat

El mateix passa amb Ucraïna. Prou coneguda és la proximitat personal de Trump amb el president rus, Vladímir Putin, i les implicacions que per a Ucraïna comportaria la victòria d'aquest, atès que és pública la política de Trump sobre la voluntat de frenar el suport financer i militar al govern de Zelenski i obligar les dues parts a negociar la pau. Una pau que, d’assumir les tesis de Trump, s’entreveu molt injusta per a Ucraïna i relativament favorable als interessos del Kremlin, amb les implicacions que això tindria també per a l’equilibri i l’estabilitat a Europa en general, i molt directament en països com Moldàvia i Geòrgia, per citar només dos exemples. De fet, són molts els analistes que consideren que el principal objectiu de la incursió ucraïnesa d’aquest agost a la regió russa de Kursk, on Kíiv encara controla alguns municipis dins del territori rus, fou la de millorar la posició d’Ucraïna davant unes negociacions de pau forçades pel retorn de Trump al poder. 

Igualment, cal tenir en compte que una victòria de Trump també posaria en escac l’actual arquitectura de defensa europea, i la mateixa OTAN, ja de per si sota una gran pressió per l’esmentada invasió russa d’Ucraïna. De fet, a Brussel·les, tant a les seus de les institucions europees com a la de l’OTAN —que també té el seu quarter general en aquesta ciutat— hi ha una gran preocupació davant aquest possible escenari, donat el fet que Trump en el seu mandat anterior ja va amenaçar d'abandonar aquesta institució si la despesa militar dels països europeus no s'incrementava de manera substancial. I en un context com l’actual, on les notícies del front ucraïnès fa temps que no són bones, això no sols genera gran preocupació en moltes capitals europees i, especialment, a Kíiv, sinó que també genera esperances al Kremlin i als seus aliats.

Perquè quan parlem de l’OTAN també parlem del paraigua nuclear que protegeix Europa davant una possible actitud agressiva per part de Rússia més enllà d’Ucraïna. Cal tenir en compte que aquest mecanisme de dissuasió actualment es basa en la presència d’un important arsenal nuclear nord-americà en territori europeu, situat en bases militars dels EUA a Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Turquia. I quin seria l’escenari si la política aïllacionista de Trump finalment decidís retirar aquest arsenal del territori europeu? Perquè més enllà de discursos altisonants, qui més qui menys tots sabem que els Trident britànics i la Force de Frappe francesa (els dos mecanismes de defensa nuclear autònoms de països europeus) per si mateixos són més que insuficients per assumir el rol que avui dia encara duen a terme els EUA a Europa en aquest àmbit.

Per no parlar de la situació al Pacífic, on governs com els del Japó o Corea del Sud temen que Trump els deixi sols davant l’expansionisme xinès o règims imprevisibles com el de Corea del Nord; i també Taiwan, l’epicentre de la tensió entre les dues grans potències mundials (EUA i la Xina) i el gran productor —ara com ara imprescindible— dels microxips que nodreixen com la saba l’economia mundial.

I per acabar, i no perquè sigui menys important, ans al contrari, la lluita contra el canvi climàtic. Cal recordar que el darrer gran èxit a escala global en aquest àmbit foren els Acords de París de 2015. Uns acords fruit d’un immens esforç diplomàtic liderat per França en aquells moments, però que només foren possibles per una encaixada de mans prèvia entre els líders dels dos principals països contaminants del món: Obama pels EUA i Xi Jinping per la Xina. No sabem si una eventual presidenta Harris serà capaç de mantenir el nivell de compromís d’Obama en aquesta temàtica, però sí que sabem del cert el que farà Trump. I això tampoc seria bo per a ningú.

En qualsevol dels casos cal cordar-se bé els cinturons perquè venen corbes, de les fortes.