Encara que sembli mentida, fins dijous no comença la campanya electoral. Fins ara, des de fa mesos i, en l'actual context, fins final d'any, som en una campanya electoral constant. En l'època formalment preelectoral assistim essencialment a una intensificació de l'intercanvi de cops, cada vegada més intensos, entre els partits i candidats que es disputen el nostre vot. Parlo essencialment de Barcelona, que és on visc, treballo i voto. Però no només.

El que ens ofereix el panorama és, primer de tot, un pim-pam-pum en un concurs a veure qui la diu més grossa. No qui fa la promesa electoral més grossa, sinó a veure qui desqualifica més contundentment els contraris, com si es tractés d'una lluita entre detergents per veure qui renta més blanc.

Sabem, per experiència, que les promeses són contingents, sigui perquè són mera propaganda o perquè no estan prou justificades en la seva implementació per convertir-les en missatges seriosos i creïbles. El debat no és doncs entre arguments, sinó entre invectives mútues o, si hi ha sort, en errades conceptuals amb les quals els candidats adornen les seves campanyes. Ja sigui per dir que els cotxes no contaminen o que amb 3.000 euros no s'arriba a fi de mes —aquí més modestos que Aguirre, que amb 90.000 a l'any no hi arribava— o per dir que no és hora de queixes sinó de treballar; o d'ocupar-se de coses que interessin els ciutadans. Coses que quan s'esmenten es diu, suplantant el clàssic, allò d'"avui no toca". De pas es matxuca la pròpia parròquia. Inefable.

Deixant de costat els partits marginals, per dubtosa entitat i qüestionable solvència política, els grans, els que aspiren a decidir els nostres futurs, s'obliden que o han format part activa dels governs o que van governar quan la corrupció va arribar per primer cop. Ataquen als seus recents exsocis o fan com si no haguessin governat mai, tot deixant una crisi que ha costat anys i panys remuntar. No produeixen, però, missatges en positiu. Aquest és un tret patològicament comú a tots els concurrents. Potser és el signe dels temps.

Tancarem o reduirem el turisme a Barcelona, però no es diu com —recordem moratòries anteriors que no es van poder dur a terme pel cost faraònic de les indemnitzacions—, ni com substituirem l'aportació del turisme de masses —el turisme o és de masses o no és turisme— al PIB de les nostres ciutats, que tenen una base d'oci internacional cabdal. Potenciar un turisme minoritari, d'elit, és tornar als vells temps, on només uns pocs podien viatjar i conèixer món. No val derivar el de masses de veritat, el popular, a zones d'esbarjo dubtós, d'urbanisme salvatge, de joc i de fosques inversions, amb maltractament sistèmic als qui hi treballin, amb rebaixes fiscals pels ludòfils: desgravar els diners que llencem. Política fiscal encertada.

A diferència d'altres països europeus, i sempre seguint el model espanyol, Catalunya està molt desequilibrada, és a dir, territorialment invertebrada. D'una banda, no es pot parlar de cap problema de Barcelona, de cap, si no es fa des d'una perspectiva metropolitana a la qual cal dotar d'autèntic poder polític i no de petites coordinacions que ben poc resolen: ni transport, ni urbanisme, ni habitatge, ni cultura, ni I+R+I, ni sostenibilitat, de qualitat de l'ocupació, ni... Els problemes de Barcelona són metropolitans i els problemes metropolitans —és a dir, els d'uns cinc milions de ciutadans— són problemes de Barcelona. Les solucions metropolitanes ni hi són ni se les espera.

L'altre gran problema barceloní i català, que només una integració cooperativa territorial en xarxa pot intentar pal·liar, és la desigualtat. La desigualtat és la gran excrescència de la globalització. Una societat tan desigual com la catalana no pot aspirar a ser una societat de progrés. No parlo, obvi és dir-ho, d'igualitarisme o uniformisme social. Parlo d'una cosa més profunda i essencial: no podem permetre'ns perpetuar la discriminació que deixa en via morta molts dels nostres conciutadans, ja sigui per renda, formació, gènere, origen social o geogràfic. Una societat tan desigual com la nostra està destinada al fracàs. Està destinada a viure en guetos comunicats només per la violència. No serà avui, ni encara demà. Però, tal com van les coses, serà.

En lloc de piulades o frases per epatar propis i estranys, què tal un sòlid projecte de futur, previ un diagnòstic racional i mínimament ideològic? L'enorme força configuradora dels nostres pobles i ciutats ho pot fer possible, per poc consens que hi hagi.