1) Pedro Sánchez, president
Pedro Sánchez serà de nou president del Govern espanyol. Aquesta vegada no gràcies a una moció de censura contra el PP, sinó perquè ha guanyat les eleccions, i a més de forma espectacularment folgada. D'alguna manera, els votants han donat la raó a aquelles forces polítiques que van sumar-se per enderrocar Mariano Rajoy i tornar-lo a la seva vida de registrador de la propietat. El somni de Sánchez s'ha fet realitat, ja que pot governar pactant cap a l'esquerra, amb Podem com a soci principal, o bé cap a la dreta, amb Ciutadans. La primera opció és la més natural i la que, durant la campanya, ha aparegut com la més possible si els números ho permetien. Tanmateix, si la hipòtesi de Ciutadans va agafant volada, cosa que dono per segura, qui tindrà un problema serà sobretot Albert Rivera, que durant la campanya ha aixecat un mur, polític i personal, amb el PSOE i Sánchez. Tanmateix, el pacte amb Ciutadans té dues coses a favor: permet un pacte amb només dos socis, sense haver d'incorporar ningú altre. I, a més, és el favorit del món dels negocis i la banca, així com d'importants actors econòmics i polítics internacionals. Hi ha qui diu que Ciutadans ha de triar entre competir per l'hegemonia de la dreta o actuar de partit frontissa. Potser fer de frontissa, de partit complement, és ara el millor camí per aconseguir a mig termini el lideratge de les dretes, atès el colossal daltabaix sofert per Pablo Casado. Sigui com sigui, segurament fins després de les eleccions del maig no es definiran amb claredat les polítiques de pactes.
2) Un altre mapa
L'escenari tradicional de bipartidisme imperfecte ha mutat. Ara són un total de cinc els partits d'àmbit espanyol —tot apunta que Vox ha arribat per quedar-se— que lluiten entre elles i acaben repartint-se el pastís. Això sí: el preu a pagar per aquest nou mapa és una major inestabilitat. Mentrestant la tradicional formació frontissa de la política espanyola, CiU, no sols ha deixat d'existir com a tal, sinó que el postpujolisme, dominat per Puigdemont, ha adoptat una postura que de moment l'invalida, a ulls del PSOE, com a soci o complement fiable. En bona part, aquest paper recaurà, en el cas d'un acord cap a l'esquerra, en una ERC que comença a assolir el seu vell anhel d'esdevenir la nova CiU. El canvi d'hegemonia en el camp sobiranista sembla clar després que ERC hagi guanyat a Catalunya amb un gran avantatge.
3) Catalunya
La qüestió de Catalunya continuarà sobre la taula. I no serà fàcil que es pugui avançar cap a una sortida acordada. Gens. Pedro Sánchez s'ha limitat a repetir durant la campanya una frase que, en realitat, significa molt poc —diálogo dentro de la ley—, mentre enterrava l'Espanya plurinacional. Rescatar-la serà molt difícil si al final el pacte que es produeix és amb Ciutadans. Però també si es produeix cap a l'esquerra. La qüestió catalana continuarà sent el repte més important a afrontar per part del govern i les Corts espanyoles. El fet que, amb un increment de participació rècord, l'independentisme hagi augmentat sensiblement la seva presència al Congrés és —o hauria de ser— un missatge molt clar per a Madrid. El PSC s'han beneficiat, un cop més, de la por a la dreta (en aquest cas el trio PP, Ciutadans i Vox), mentre que ERC s'ha beneficiat de l'estratègia irrealista imposada per Puigdemont en l'àmbit del postpujolisme. En clau catalana, cal fer notar la pràctica desaparició del PP, una cosa que els conservadors ja tenien coll avall. Si no, no haguessin elegit algú com Cayetana Álvarez de Toledo, que, tot i ser candidata per Barcelona, en realitat el que ha fet en campanya ha estat utilitzar Catalunya com a plató per fer intentar guanyar vots a fora, copiant l'estil d'Inés Arrimadas.