En una entrevista al Diari de Barcelona Artur Mas ha fet evident l’elefant que hi ha a la sala de Junts, el qual, malgrat el considerable volum, tothom fa veure que no hi és. Amb la llibertat que li dona ser còmplice de la formació de Puigdemont, i alhora mantenir-se a certa distància, i des de l’autoritat del seu caràcter presidencial, Mas ha obert un debat que existeix en el rum-rum de l’independentisme, però que ningú, fins ara, havia gosat plantejar amb concreció: parlar o no parlar amb Aliança Catalana. I Mas no defuig la resposta: “s’ha de diferenciar entre parlar amb l’Aliança Catalana i fer estratègies conjuntes amb l’Aliança Catalana. Perquè s’ha de parlar, però no muntar estratègies conjuntes”. És a dir, s’ha de trencar el “cordó sanitari” que amb grandiloqüència retòrica es va plantejar al Parlament contra Vox i AC, i que tots els partits, menys el PP, varen subscriure.

Parlar, però no acordar estratègies conjuntes, és el seu plantejament. Però, més enllà de les estratègies conjuntes, es poden acordar qüestions amb AC? Al capdavall, això és el que es fa amb altres partits, com ara el PP o d’altres, l’estratègia comuna amb els quals és impensable, però, en canvi, amb qui pot haver-hi múltiples acords. L’habilitat del president Mas deixa la resposta en un terreny especulatiu, però caldria respondre explícitament la pregunta. Al final es tracta de saber i/o decidir si es tracta la gent d’Aliança com un partit “normal” o com un “empestat”, talment es fa amb Vox.

Algunes qüestions per a la reflexió. La primera, Aliança Catalana és un partit “nacional populista” a l’estil dels populismes que estan creixent a Europa, per bé que, com el professor Xavier Torrens planteja en el seu llibre Salvar Catalunya, personalment no crec que sigui d’extrema dreta. Cosa la qual no vol dir que no plantegi solucions maximalistes als problemes reals que té la societat, però hi ha una gran diferència entre el feixisme i el populisme. Banalitzar el terme “feixisme” em sembla un error polític i una baixesa ètica, per bé que acostuma a passar amb molta facilitat. Més enllà d’aquest fet, és també cert que AC assenyala problemes coents que hi ha a la nostra societat i que els partits no gosen, ni permeten tractar, emparats en la hipocresia pròpia del políticament correcte. Per això creixen, perquè parlen del que amoïna la gent i els partits callen, ignoren i neguen. Tal vegada seria millor i molt més sa obrir els grans debats, que no pas demonitzar els que gosen plantejar-los.

AC creix perquè parla del que amoïna la gent i els partits callen, ignoren i neguen. Tal vegada seria millor i molt més sa obrir els grans debats, que no pas demonitzar els que gosen plantejar-los

La segona qüestió té a veure amb una doble vara que sempre m’ha resultat inquietant: el bonisme amb què tracten els partits d’extrema esquerra, els mateixos partits que practiquen el malisme amb els que estan a la banda dreta. Com és possible que es consideri un partit extremista la gent d’Aliança, i, en canvi, es considerin “còmplices” els de la CUP, els plantejaments dels quals són d’una extrema esquerra tronada, dogmàtica i reaccionària? Amb l’afegit que ha estat un partit històricament foradat d’infiltrats, que s’ha mogut per dogmes i estigmes infumables, que mai no ha ajudat l’independentisme en els moments claus (són els d’enviar a les escombraries de la història el mateix Mas), i del qual han sorgit grups i moviments violents. Encara és més bèstia si es recorda que són justament els de la CUP els primers que exigeixen cordons sanitaris, i són els que assenyalen tots els que no pensen com ells, convertits en autèntics inquisidors contra tota dissidència. Amb tanta habilitat que aconsegueixen que el seu discurs extrem contamini els discursos dels altres partits. Tal vegada les solucions d’AC per als problemes de la gent són inservibles i/o populistes, però només d'imaginar que es practiquessin les “solucions” que plantegen els de la CUP, que ja n’hi ha prou per començar a fugir.

Finalment, una obvietat: AC ha arribat per quedar-se i qualsevol actitud de negació només alimenta el victimisme i fa créixer el seu atractiu. A banda que, en practicar l’ostracisme contra la gent de Sílvia Orriols, es menysprea una quantitat molt important de catalans que estimen Catalunya i que reaccionen per dos motius: perquè estan amoïnats pel que passa al nostre país, i no acaben de veure solucions pràctiques per part dels partits establerts. És igual si Aliança tampoc no té solucions màgiques, però despulla sense embuts les mancances del país. En tot cas, per acabar, el partit que més patirà si no parla amb AC és precisament Junts, perquè ambdós partits comparteixen un territori de votants comuns: el dels catalans que s’amoïnen pel futur de la nació catalana, més enllà de tot eufemisme.

L’elefant està a la sala. Es pot ignorar, negar o mirar enrere, però no marxarà. Artur Mas ho sap, i per això ha decidit veure’l.