"Alguns parlen massa, però sense dir-ho tot"
Quintilià
Aquest estiu està sent proverbial. Si Madrid abans era almodovarià, ara està recuperant vells costums. Divendres, entre la canícula esmorteïda que tenim, vaig decidir anar a fer-me un massatge thai-balinès d'hora i mitja i vaig cridar a un taxi per no arribar tard a l'edèn. Un sol·lícit conductor em va portar fins a l'adreça paradisíaca, de la qual vaig sortir després que em rodava el cap, d'estupor i benestar. Res que mereixés una crònica, fins que a la nit vaig sortir a sopar a un dels terrats de la Villa des dels quals els carros de foc i les estàtues de bronze de la ciutat et semblen, de tan pròximes, amics per abraçar. Vaig avisar un taxi per arribar i oh, my God!, era la mateixa persona que amb la mateixa eficiència em va traslladar fins a l'Olimp de les crispetes de nitrogen. Tot és efímer. L'endemà tocava pencar i la tele va enviar un taxi a recollir-me que, no m'importa que no s'ho creguin, conduïa el mateix taxista. Vet aquí, com una Carmen Maura al Mambotaxi, i creia que això només passava a les pel·lícules! Però no, no sé, potser a Madrid només hi quedem el nou taxista dels seients de tigre, la banda sonora de Bonezzi i jo mateixa.
La notícia és que ha tornat l'estiu. Feia anys que no ho sentia d'aquesta manera. Els periodistes som molt sensibles a la canícula. Sabem si cal nevera o no. Últimament no hi havia agost sense un sobresalt i aquest, el segon de pandèmia, aquest en el qual gairebé tots els d'una certa edat ja estem vacunats, està sent el de la tornada al tedi estival. L'últim episodi polític ha estat, sense cap dubte, la reunió bilateral del president Aragonés amb el president Sánchez. Estic seguríssima que després d'això el relat ens deixarà descansar. Aquesta vegada fins i tot ells estan exhaustos.
El que percebo és fins a quin punt molesta. Han reactivat, des de la mandra, el discurs de les concessions a Catalunya i el dels greuges, però amb sordina, com amb migdiada i desgana. Veig com es contradiuen els patriotes espanyols que lluiten per una Barcelona espanyolíssima, però que s'emprenyen si la ciutat millora les infraestructures i incrementa en més de dos punts el PIB amb l'ampliació del Prat. No els sembla que aquest increment és també de tot Espanya, com defensen a mort?, els pregunto. No contesten, per a què. Es tracta de fer voltes a la roda com un hàmster.
Parlen, però amb sordina i poca convicció. Des d'ara ja només sentirem soroll fins a l'última setmana de setembre
Que arriba Ayuso i inflamada ens parla de "concessions" a Catalunya, perquè rebrà competències estatutàries de les quals ella gaudeix de fa anys. Escolti, i això és coherent? Bla-bla-bla, a una altra cosa que jo no em quedo de guàrdia i cal descansar.
El vicepresident d'Andalusia s'indigna: els ampliaran el Prat i a nosaltres ens tenen el corredor ferroviari de la Mediterrània oblidat. Claudicació! No diuen res que el corredor mediterrani beneficiaria igualment Catalunya, que establiria la connexió entre l'Àfrica, Algesires i Catalunya amb Europa. Crec que han oblidat que va ser la ministra de Rajoy Ana Pastor la que es va apuntar amb França a variar aquesta proposta per l'eix central (Algesires-Madrid-Saragossa-Catalunya) i que des d'aleshores les veus més potents del seu propi partit treballen per aconseguir implementar aquesta via. Obliden que la línia de Tarragona cap a Andalusia, passant per Madrid, sempre té quatre vies; la de la costa no i que tampoc no hi ha ample internacional. No importa, la veritat tant és, s'ha de fer cas del bla-bla-bla com qui sent les onades quan trenquen ―com els envejo!― amb un peu posat a la batalla i un altre a la gran fugida.
Parlen, però amb sordina i poca convicció. Des d'ara ja només sentirem soroll fins a l'última setmana de setembre. El virus continua aquí, no hi ha dubte, però les morts baixen i la població d'edat assenyada està prou vacunada per pensar que pot protegir-se i per fi desocupar-se uns dies per recuperar la salut mental. La plage était déserte et dormait sous juillet, que cantava Lenorman.
Més sorolls. Els diaris de dretes intenten amplificar que un jutge de Barcelona ha preguntat a la Fiscalia europea si Iván Redondo hauria comès un "delicte comunitari" en haver "revelat" en una "reunió secreta" a empresaris catalans qüestions sobre els fons europeus que encara no eren públics. Ah, és el magistrat del jutjat d'instrucció 1 de Barcelona! Doncs sí. Llegeixo que el magistrat "ho envia a la Fiscalia europea perquè aclareixi si constitueix delicte". Perplexa. Iura non novit curia? Parlant clar: el tribunal no coneix el dret? Com és, doncs, que pregunta a algú si una cosa és delicte? No ho puc aclarir ni confirmar. No hi ha hagut manera ni a Madrid ni a Barcelona d'aconseguir la interlocutòria, resolució o document en què el jutge Aguirre ho argumenti. Només hi ha un titular. Un titular de lawfare tronat perquè no té cap base coneguda i perquè parlen d'una videoconferència amb desenes de persones que va ser convocada de manera oficial. La reunió secreta és tan estranya com l'ajuda militar russa que va quedar reduïda a una conya. La Guàrdia Civil hauria de deixar de llegir ciència-ficció. Tot surt del mateix sac. El bla-bla-bla.
Hi ha contagis i passaports i algunes persones aïllades i unes morts desgraciades, però poques. Hi ha ganes de saltar a la normalitat en un mes que ha portat un repunt de la contractació que parla de renaixement. Hi ha estiu i avorriment.
I el bla-bla-bla continua de fons... que vostès confonen amb les ones o amb la respiració de la muntanya i que jo estic desitjant d'ofegar-lo amb sal o una gandula o amb un llibre obert al futur.
És bla-bla-bla i gairebé podem deixar que ens bressoli.
La realitat tornarà al final de l'escapada.
Bla-bla-bla i ens agafa lluny... de les seves ximpleries.