“Las palabras de la Ley han de significar algo. Si las palabras ya no significasen nada, o pasasen a significar cada vez una cosa, deberíamos ver en ello un síntoma alarmante de la desarticulación de la razón pública”

Jacobo Dopico. Catedràtic Dret Penal Universitat Carlos III de Madrid

Rubira mai no ha estat un fiscal de filar prim, ni dins ni fora de sala. El que passa és que quan es tracta de posar imaginació i relat a una qüestió que legalment no és que sigui discutible, sinó que ja estava resolta en sentit contrari, com és la competència de l'Audiència Nacional per a la rebel·lió i la sedició, s'ha de tenir almenys una mica d'habilitat en retòrica. No és el cas. El fiscal Rubira es va quedar descansat ahir a la vista dels articles de previ pronunciament de l'1-O a l'Audiència Nacional posant en dubte la imparcialitat i independència dels jutges que integren el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. "Hi pot haver imparcialitat i serenitat si s'envien la rebel·lió i sedició a Catalunya? Vostès creuen que hi pot haver aquesta serenitat? Que hi pot haver aquesta imparcialitat?", ha preguntat al tribunal i s'ha quedat, hem de suposar, tan tranquil, cosa que significa que ni s'ha adonat de l'ofensa que això suposava per al Poder Judicial i per als seus membres a Catalunya.

És una mica matusser, l'home. Tant que, en un moviment insòlit, un portaveu de comunicació de la seva fiscalia ha hagut de sortir a esmenar en un comunicat de premsa el que ha dit un fiscal en sala. Dos plans completament diferents. Quan alguna cosa comença sent una melé voluntarista, acaba esdevenint un engrut indigerible. El finat Maza ja trepitjava aquest terreny de joc en la seva dirigida querella: "En aquest cas s'observa la conveniència de preservar la necessària serenitat en l'enjudiciament d'unes conductes que estan generant un sentiment de fractura social que no es pot ignorar", però mantenia encara un cert intent de subtilesa. Rubira és més de trepitjar ulls de poll, i aquesta vegada s'ha trepitjat fins i tot a ell mateix. No és la primera vegada. Per la boca s'escalfa el forn. Ja li van imposar una sanció de 900€ per ser, diguem-ne, poc educat verbalment amb els seus escortes. També es va quedar ben descansat en les vistes de la presó preventiva davant de la jutgessa Lamela, per aquest mateix assumpte, i va afirmar que: "Estem en una fiscalia en la qual les ordres van i venen", o va explicar a un mitjà el 2012 que ETA s'estava rearmant. Coses de Rubira.

Ara bé, si la malaptesa d'un fiscal concret ha fet l'exabrupte tan visible, no deixa de ser cert que el tema de fons és també matusser i que fa vergonya que es vegin abocats a arguments tan precipitats, tant que han de ser esmenats, per ratificar actituds que són totalment equivocades. En la vista d'ahir, el que es tractava de dirimir era la competència de l'Audiència Nacional per jutjar els delictes de rebel·lió i sedició. La resposta és rotundament no, des que el 2008, la Sala Penal en ple va deliberar i justificar jurídicament que de cap de les maneres entrava dins del seu marc de competència. Aquesta interlocutòria de ple va ser ratificada pel Tribunal Suprem. El 2008, sota cap concepte, NINGÚ no defensava que l'Audiència Nacional fos competent per a aquests delictes. Ni tan sols, fixin-s'hi bé, la mateixa Fiscalia de l'Audiència Nacional. No hi havia cap fissura. És només amb l'arribada de la querella de Maza, quan un jutjat central d'instrucció, el de Lamela, convenientment premiada amb una immerescuda plaça al Tribunal Suprem, es treu de la màniga que sí que ho és i quatre magistrats de la Secció Segona, amb el vot particular contrari del magistrat De Prada que va participar en aquell ple, capgiren la jurisprudència establerta per tots els integrants de la Sala més el Tribunal Suprem. París bé valia una missa i la unitat d'Espanya bé ha de valer un aquelarre jurídic. Així són les coses. El 2008 del que es parlava era de la rebel·lió de Franco, clarament un alçament violent, i això no era competència de l'Audiència Nacional per ningú. Avui es parla d'uns fets de difícil encaix violent a Barcelona i, oh, vaja!, resulta que sí que ho és.

Pot canviar-se la competència i la doctrina jurisprudencial segons els magistrats, els membres de la fiscalia o l'assumpte que es tracti? 

No hi ha cap dubte que la postura defensada davant de la sala per Jaume Alonso-Cuevillas i Pau Soler és la correcta jurídicament i per això sobta encara més la decisió de la lletrada Olga Tubau, lletrada de Trapero i Laplana, de no qüestionar una competència que és de tot menys clara. És la fiscalia la que està mantenint una interpretació sense precedents, una interpretació que no mantenia el 2008. I com ja va dir el Tribunal Suprem en una interlocutòria de maig del 2009. "És absolutament injustificat concloure de forma taxativa que l'Audiència Nacional té competència per a la seva investigació i enjudiciament, ja que la qualificació dels fets com un delicte contra la forma de govern no té vigència". Per la seva part, l'Audiència Nacional en ple afirmava taxativament: "El delicte de rebel·lió MAI no ha estat competència d'aquesta Audiència Nacional".

Pot canviar-se la competència i la doctrina jurisprudencial segons els magistrats, els membres de la fiscalia o l'assumpte que es tracti? Ja estem veient que sí, que això és el que s'intenta, però també veiem que això és inadmissible. Rubira estava avui defensant en sala que l'AN té competència perquè si el legislador no hagués derogat un tipus penal, la tindria. És tan rocambolesc que no ens ha d'estranyar que, finalment, se li hagi escapat de les mans o més aviat de la boca. La seva posició és, segons els experts, "alambinada", que és una manera suau de deixar clar que han retorçat tot el que es pot retorçar per quedar-se amb la competència. Rubira, al final, el que ens ha dit és la veritat: que creuen que els magistrats catalans no haguessin combregat amb certes coses i, en això, li donaré la raó perquè la té.