No soc més cinèfila del que ho som tots quan apreciem una pel·lícula intel·ligent o agraïm passar una bona estona. Això no evita que el meu arxiu mental em posi títol instintivament a la realitat en moltes ocasions. Aquests últims dies he pensat moltes vegades en Dustin Hoffman i Robert De Niro. Moltes. No sé si recordeu aquella cinta nominada als Oscar en què un eixerit assessor presidencial nord-americà, interpretat per De Niro, provava d'amagar un escàndol sexual del president sorgit unes setmanes abans de les eleccions i per això contractava un surrealista productor de Hollywood, el gran Hoffman, que l'ajudava a muntar una inexistent guerra amb la recòndita Albània, amb heroi americà inclòs, per desviar l'atenció. A Espanya es va estrenar com La cortina de humo, però el seu títol original era Wag the Dog. No l'heu vista? Us la recomano, encara que en els temps que corren potser no us faci falta ni anar a les sales de cinema. "Per què el gos mou la cua? Perquè és més llest que la seva cua. Si la cua fos més llesta, la cua mouria el gos", és una de les frases que va immortalitzar la cinta.

Quan la cua prova de moure el gos passen coses de tota mena. La tempesta perfecta de la traducció pretesament falsificada que desactivava la demanda belga contra el jutge Llarena i que pretén inhabilitar i fins i tot condemnar els advocats que n'han dissenyat i implementat la defensa, era des d'un principi un moviment convulsiu de la cua. Ahir es va constatar a Brussel·les el que ja havien repetit els advocats belgues i espanyols una vegada i una altra: l'error material es repararia i en paus. Ni la demanda no s'ensorrava per això ni això tindria més conseqüència en un procediment que, tingui èxit o no, no es basa en un condicional o una afirmació sinó en el fet de si el magistrat instructor va assumir amb les seves paraules privades dites en un àmbit privat que la tesi de les defenses no pot ser certa. Un plantejament estratègic que sempre ha pretès fer sentir els que es creuen intocables que potser no ho són tant com pensen. I així exactament l'han pres.

Creieu-me que quan dissabte passat vaig parlar amb Maître Marchand, el meu nivell de francès em va permetre interpretar en el seu to de veu fins a quin punt li semblava embogida la polèmica per la qual li preguntava. Ell em va assegurar que aquest error en traduir Llarena de l'espanyol s'havia comès al seu despatx i que només era conseqüència de les mecàniques que s'estableixen quan es treballa en equip amb el mateix document. El cert és que, malgrat considerar-ho totalment innecessari, els advocats han fet una autorevisió de les seves mecàniques de treball i han trobat la causa de l'error. Segons em refereixen, hi va haver aquesta traducció i després un text més ben traduït que es va enviar per correu electrònic a l'advocat que estava muntant el document final perquè substituís l'un per l'altre. Tots aquests correus existeixen i documenten la data i l'hora en què es produeixen. Finalment, el destinatari no se'n recorda de fer el canvi al document final o bé el document que es considera final i s'envia a traduir és anterior a aquest canvi. Importarà poc. La cua ha iniciat la seva convulsió i no és fàcil que pari ara. Una de les qüestions que més m'indignen de tot aquest assumpte és que està deixant al descobert com no importa fer grinyolar els mecanismes del sistema jurídic i institucional espanyol amb un únic objectiu final. La fi justifica els mitjans sense importar si això gripa l'estat de dret. No és la primera vegada que passa, però la qüestió catalana ho ha elevat a la màxima potència. Carreguen contra ells i això inclou anar contra aquells qui els defensen amb tots els mitjans al seu abast en ús del legítim dret de defensa. Sense cap pudor.

Carreguen contra ells i això inclou anar contra aquells qui els defensen amb tots els mitjans al seu abast en ús del legítim dret de defensa. Sense cap pudor.

La demanda risible, la que era merament instrumental per a una recusació, la que va ser motiu de facècia, va portar finalment el jutge Llarena a fer un ús espuri de la institució de l'empara per cobrir-se l'esquena i, sobretot, les butxaques. Al president del CGPJ no li van caure els anells a l'hora de concedir-l'hi fora de termini. Quan el ministeri va estudiar el cas i va estimar, encertadament, que només si era la jurisdicció espanyola la posada sota la lupa estrangera i no un acte privat del jutge tindria sentit utilitzar diners públics, van ser les forces de la brigada judicial les que van mobilitzar i van buscar un canvi polític del govern espanyol. Va ser Cándido Conde-Pumpido, magistrat del Tribunal Constitucional, qui va mobilitzar Borrell i va aconseguir el canvi de relat governamental. Poc va importar que ell mateix estigui abocat a estudiar els recursos dels processats si es produeixen.

Després d'això va arribar la batalla de la traducció, la denúncia davant del Col·legi d'Advocats de Madrid per part d'un surrealista eurodiputat trànsfuga i, el que és més al·lucinant, el pronunciament inèdit del degà dels advocats madrilenys per, ell solet perquè ell s'ho val i sense el suport de la seva Junta, "emparar" un jutge i, posat en primer temps de salutació, mostrar-se fidel a la consigna majoritària. Prietas las filas. El que és dolent és que la seva tasca és emparar els advocats i és el lletrat Gonzalo Boye qui l'hi ha demanat després d'haver rebut amenaces i desqualificacions per motiu de qui són els seus clients i la defensa que els proporciona. Però no és només això. S'acaba de saber que un anomenat Moviment 24DOS es querellarà contra la jutgessa belga, els demandants i Gonzalo Boye pels presumptes delictes de prevaricació, usurpació de funcions i presentació de traducció falsa. És cosa notable que aquest anunci l'hagi fet l'advocat Nicolás González-Cuéllar, l'amic entranyable de Manuel Marchena, president de la Sala 2 del Tribunal Suprem i encarregat fins ara —veurem què passa amb la recusació, però m'ho imagino— de presidir el judici.

Les quadernes madrilenyes cruixen. No estan utilitzant els titulars sinó l'exèrcit de col·laboradors a l'ombra. Van contra ells. La cua vol moure el gos i no sé si s'adonen que, entrant en aquesta dinàmica, dinamiten tots els seus arguments contra la il·licitud de la defensa empresa per Puigdemont i els exconsellers. Tampoc no els importa la lògica perquè ja han tocat a sometent i han cridat els reservistes. Ara es tracta de veure qui és veritablement més llest.