"La raó és el més sagrat que hi ha i per això és un pecat molt gran utilitzar-la per ocultar o tergiversar la veritat".
Lev Tolstoi
Quin sentit tindria que els jutges fessin trampa a la llei?
Un jutge no treballa per objectius, no té com a missió aconseguir que es produeixi un resultat concret, ans al contrari, ha de vetllar per l'aplicació neutra, imparcial i freda de la norma, siguin quines siguin les conseqüències que se'n derivin. Un jutge ha de regir-se únicament per l'imperi de la llei i pel seu criteri imparcial per aplicar-la sense que li importi a qui beneficia o a qui perjudica aquesta circumstància. El jutge no és un venjador justicier. No és algú que hagi de retorçar el dret per "véncer el dolent". No hi ha pitjor servei a la justícia que pervertir la norma, retorçar-la, violentar-la per a que es produeixi un resultat que et sembla l'adient. Això va molt més enllà de la tasca del jutge. Va més enllà fins i tot de la concepció de l'estat de dret.
Per això és tan denigrant que un altre cop se li digui a la justícia espanyola que no ha aplicat bé les condicions per al lliurament automàtic previst pels estats de la UE, estats que han arribat a un pacte de confiança mútua. Ho és perquè deixa clar que tant l'Audiència Nacional, com en el seu dia el Tribunal Suprem, fan trampes i violenten la confiança entre estats, i que és molt bona idea que els tribunals belgues i els alemanys i els d'altres països revisin bé les euroordres emeses per Espanya. Això és en certa manera injust, atés que cada mes desenes de jutjats de tot el territori emeten les seves pròpies euroordres, i és estrany que vegem aquestes estirades d'orelles dirigides als jutges corrents. Això passa perquè a Vilanova i la Geltrú en saben més i ho fan millor que a la plaça de la Villa de París de Madrid? Aquesta no és la resposta correcta. La resposta bona és que en cap altre lloc no s'intenta fer passar com a delictes de lliurament immediat els que no ho són, i si això es fa en determinats tribunals és perquè ja s'intueix que si es fa l'examen de la doble incriminació, no colarà. Aquesta és la veritable vergonya mostrada per part de l'alta justícia espanyola: que estan disposats a trampejar per aconseguir els seus objectius.
Ho hem vist reiteradament. Vam veure Carmen Lamela marcar la casella de corrupció per aconseguir el lliurament de Puigdemont. Així, a la callada, una acusació de malversació que no inclou enriquiment il·lícit esdevé una altra que sí —la corrupció— per una simple creu en un formulari. Un fet indigne d'una judicatura. La mateixa mala jugada li van fer a Lluís Puig en reclamar-lo també amb la creu a la casella de la corrupció. La decisió del TJUE avala també que, en aquests casos, un cop descoberta la trampa, els tribunals entrin a valorar la doble incriminació com ja va fer el de Schleswig-Holstein.
Defensar un acte ampli de lliurament administratiu immediat i absolut sense tutela judicial no és democràtic ni respon a l'esperit de la UE
En el cas de Valtònyc, el tribunal belga, que es va ensumar el truc, va decidir que no actuaria sol, sinó que ho faria amb el suport del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, al que s'hi va dirigir. La clatellada d'ahir vol dir el mateix: compte amb les euroordres d'aquesta gent, que inclouen vicis ocults! El cas del raper ha estat també molt evident. Existeix un lliurament immediat per delictes de terrorisme que tenen com a mínim una pena màxima de tres anys. Valtònyc està condemnat a dos anys. Recordem que hi ha condemna ferma. L'Audiència Nacional hauria hagut de reclamar-lo i deixar que el país de destí, Bèlgica, comprovés els requisits de la doble incriminació per entregar-lo. Segurament sabien que no seria fàcil que allí es considerés terrorisme unes cançons i, per això, van decidir fer l'enganyifa i marcar la casella al·legant que aquest delicte ara està penat amb els tres anys que exigeix el lliurament immediat. Van oblidar que Valtònyc està condemnat pel mateix tribunal a dos anys, que era el màxim possible en aquell moment.
La trampa no ha colat, però no per això deixen de ser també curiosos els arguments que el Regne d'Espanya ha utilitzat per sostenella y no enmendalla. La part espanyola va al·legar, per donar força al truc dels jutges, que la normativa marc afirma que seran de lliurament immediat les infraccions que es detallen "si són castigades a l'Estat membre amb una pena que tingui com a mínim tres anys de màxim" i que com és en present d'indicatiu ("són castigades / elles sont punies"), doncs significa que cal aplicar la pena indicada en la llei present i no en la que va ser jutjat i condemnat. Fa vergonya aliena que en una sentència del TJUE s'hagi d'explicar als advocats de l'Estat i als jutges que aquell present d'indicatiu ―"són castigats"― es fa servir comunament en la reglamentació per expressar el caràcter d'obligatorietat, i que serveix tant per als mandats de persecució de delictes que encara no han estat castigats com per als que ja han estat penats, per la qual cosa "no es pot inferir de l'ús del present d'indicatiu en aquesta disposició cap mena d'indicació quant a la versió del Codi Penal de l'Estat que cal aplicar".
És tremendament patètic que en comptes d'utilitzar les lleis per defensar la seva posició, hagin esgrimit la gramàtica —i malament. Més enllà del Codi Penal, cal recomanar als juristes que es van aferrar a aquesta taula de salvació que repassin la gramàtica i els presents prospectius, i així no caldrà que els ho expliquin els francòfons.
En aquestes ocasions no existeix ni la més mínima sospita que es tracta d'errors en l'emissió de les euroordres, cosa que tampoc no és estranya en l'Audiència Nacional, que ha viscut ficades de pota dramàtiques, com la que va impedir de detenir l'etarra Troitiño a França després d'una sèrie d'errors i males rectificacions de l'euroordre. Quan va arribar la bona, a la fi, el membre del Comando Madrid s'havia fet escàpols.
Les trampes no són el camí. La solució passa per la recta utilització de la llei i la determinació honesta de no abusar dels socis. Però com que les trampes han estat desactivades, la rebequeria dels partits polítics que els donen suport (PP, Ciutadans i Vox) ―i això és un altre tema per si mateix―, passa per treure's de la màniga un suposat mal funcionament de l'euroordre per provar de fer canvis al seu gust. Aquesta actitud no va enlloc perquè en l'actual tessitura, en què es constata també un abús de les ordres de lliurament per confiança per part de molts països de l'Est, una revisió en profunditat per part dels socis no només no aniria cap a on pretenen, sinó que, amb tota probabilitat, els aniria en contra i restringiria els delictes de lliurament automàtic per permetre que els tribunals entressin a valorar en més casos la doble incriminació. Mentrestant, fan soroll. Mentrestant, els espanyols paguem les despeses d'haver d'enviar representació a defensar trampes que ens haurien d'avergonyir.
Defensar un acte ampli de lliurament administratiu immediat i absolut sense tutela judicial no és democràtic ni respon a l'esperit de la UE.
Quin sentit té que alguns jutges facin trampes a la llei? Cap de recte i cap que beneficiï aquesta Espanya que diuen que defensen.