"Si hi ha un desequilibri entre la persona del fiscal i la seva tasca, en lloc del semblant que reclama justícia, només veiem la ganyota del policia"
Jacob Wassermann
De vegades certs sectors es queixen que estic molt disposada a fustigar els jutges i que tinc una espècie de fixació, una mania persecutòria, per criticar-los. Avui estaran contents, home! I és que vinc a declarar-me aquí mateix una fan absoluta i incondicional de la magistrada María Jesús Arnau, de la seva independència i de la seva mà ferma a l'hora de fer la seva feina, però també de la seva fina ironia i la seva elegància per donar uns calbots al fiscal que pretenia avortar la concessió del permís a Jordi Cuixart. La jutgessa del jutjat de vigilància penitenciària número 5 ha estat molt professional, però no s'ha privat de deixar palmàriament clara la seva opinió sobre l'informe presentat pel fiscal. Ella ho fa finament i tècnicament, i jo, jo em vaig quedar commoguda quan el vaig llegir i no veig per què m'he de tallar en explicar-ho. Suposo que a Sa Senyoria Il·lustríssima li ha passat una cosa similar, segons dedueixo dels tustos als dits que li clava.
I és que l'informe del fiscal tenia un cert to delirant en convertir-se gairebé en un acte de fe en el qual la Fiscalia clamava: penedeix-te, penedeix-te! Fa molt bé la jutgessa de recordar-li que ara la cosa és de la jurisdicció de Vigilància Penitenciària, i que farien bé a posar fre, per molt que els hagin escalfat des de la Villa de París, ja que no poden pretendre estendre la sentència penal a tot l'itinerari del reclús, com si fossin guardians perquè la compleixi de la forma més dura possible. Això és exactament el que passa, però ella ho diu amb molt d'estil.
No es talla ni un pèl, la jutgessa Arnau. No ho fa quan recorda a la Fiscalia que els ha quedat de meravella això d'argumentar que Cuixart no ha participat en cap programa de reinserció específic del seu delicte, aquest delicte del qual "existeixen falta d'antecedents actuals i històrics", de manera que l'administració penitenciària del segle XXI, segueix la magistrada, doncs, simplement, no té cursos per a això. Quan arriba a aquest punt treu ja el regle per donar-li una bona palmetada: en tot cas, li diu, si això fos necessari, "el ministeri fiscal en podia haver proposat" un que fos adequat i poder fer d'aquesta manera "alguna aportació pràctica". El que ja sembla irritar-la més és el fet que l'escrit del fiscal pretengui que s'hagi d'aconseguir una reeducació política i ideològica del subjecte perquè abjuri i es penedeixi del seu independentisme contumaç. Aquesta part a la Fiscalia li va quedar una mica gulag, no sé si m'explico.
Em quedo molt satisfeta amb la interlocutòria de la jutge Arnau i espero poder tornar a sentir, com en aquest cas, que la justícia posa els peus en el dret i en la realitat
Com que la magistrada és molt elegant, no diu pallús a l'informant per haver considerat que el títol del llibre de Cuixart és una declaració d'intencions que deixa al descobert la seva intenció de dur a terme una reiteració delictiva. Això ho podem afegir nosaltres perquè s'ha de tenir cara per escriure que "ha publicat recentment un llibre titulat Ho tornarem a fer, escrit a la presó, la qual cosa posa en evidència, sense perjudici de la seva llibertat d'expressió, el seu posicionament en relació amb el delicte pel qual ha estat condemnat". Cal tenir cara i pensar que l'informe arribarà a la taula d'un altre membre de la Brigada Aranzadi que sigui capaç d'empassar-se que això és un argument i no un disbarat. No estaria malament que aprenguessin la lliçó que els dona la magistrada: ser independentista i pretendre voler continuar protestant pacíficament per aconseguir aquest objectiu és perfectament lícit en aquest estat de dret.
I és que l'informe fiscal deixa ben clar fins a quin punt s'està disposat a instrumentalitzar la realitat, sota aparença de dir de dret, per aconseguir l'objectiu disposat i ja comentat que la sentència del Tribunal Suprem es compleixi al peu de la lletra o més enllà, si pot ser. Diu el fiscal, en una ostentació, que "la percepció de l'intern que els fets no van ser violents és contrària als fets declarats provats en la sentència condemnatòria". Home, esclar! També la meva i la d'alguns centenars de milers de persones i reconeguts juristes d'aquest país. El que fa vessar el got és pretendre ara que, com que hi ha una veritat judicial, la recollida en la sentència, ni els presos ni els altres no podem pensar cap altra cosa. Aquesta voluntat d'elevar la veritat judicial a veritat ontològica no només és força medieval sinó que gairebé frega la hilaritat. Doncs no, senyor fiscal, digui el que digui la sentència, els ciutadans, els juristes i els periodistes honestos poden continuar pensant que Cuixart no va participar en cap acte violent i, amb més raó, ho pot continuar pensant ell. A això ho anomena l'il·lustre "dissonància cognitiva". Em pregunto jo quan s'adonaran de la dissonància cognitiva o d'un altre signe que ha portat les togues a convertir en una rebel·lió, després amortallada en sedició, una sèrie d'esdeveniments en els quals ningú no va veure aquest tipus delictiu quan s'estaven produint. Això sí que és dissonància i les altres coses són bestieses!
De tot aquest assumpte podem concloure diverses coses, prou rellevants. Una d'elles és que quan es vol utilitzar l'argumentació jurídica per donar suport a idees prefixades, més aviat objectius prefixats, els surt millor l'elaboració esbiaixada a uns que a altres i que si al Suprem van acabar citant Kelsen, a la fiscalia de proximitat se'ls ha vist el llautó a la primera. La segona, i també rellevant, és que els somiejos i les dissonàncies són més propis de Madrid i que, segons la qüestió va arribant a jutges corrents, dels del dia a dia, dels que no estan en les guerrilles de l'Estat, recobrem el seny i l'aplicació del dret que havíem perdut en camí d'anada a la Villa y Corte.
Esperem començar a veure més documents legals i menys actes de fe. Tot l'escrit fiscal destil·la una petició de penediment que poc casa ni amb una justícia laica ni amb la legislació espanyola, que només preveu aquesta qüestió de certa manera en els delictes de terrorisme, i en aquest cas també no hauria de ser canviada. Els conceptes morals no tenen cabuda en un dret penal modern. No cal que el delinqüent es flagel·li ni clami el seu penediment pels mòduls. No cal, entre altres coses, perquè mai sabríem si menteix, encara que molts no els entri al cap.
Em quedo molt satisfeta amb la interlocutòria de la jutge Arnau i espero poder tornar a sentir, com en aquest cas, que la justícia posa els peus en el dret i en la realitat. Tots estem molt necessitats de jutges de veritat.