Hi ha actituds que s'assemblen a la de disparar uns trets d'escopeta de balins a l'escenari en el qual acaba d'explotar una bomba nuclear. Aquesta sensació és la que m'ha produït la notícia que un lletrat hagi pensat que podria anul·lar la matèria del judici de l'1-O al·legant que s'havien produït disfuncions en el repartiment del deganat de Barcelona, de manera que les diligències haurien recaigut en el jutge Ramírez Sunyer a través d'una maniobra espúria per aconseguir que un magistrat "obsessionat" amb la unitat d'Espanya les instruís. El raonament inclou no només la petició de nul·litat de l'actuat a Barcelona, sinó que pretén la de tota prova que es derivi de la que es troba a Madrid. No acabo d'entendre quin sentit té una iniciativa d'aquest tipus ara i no ho entenc perquè el lletrat no té raó en el que afirma del repartiment, perquè fins i tot si s'hagués realitzat malament, això no afecta la qüestió del jutge predeterminat per la llei i, finalment, perquè em resulta curiós que es dispari un perdigó així pensant en Estrasburg quan ja es té la bomba nuclear de la falta de competència del Tribunal Suprem i al seu dia de l'Audiència Nacional.

Disparar balins quan ja es té l'arma de destrucció massiva que detonarà a Estrasburg, la competència que de forma insòlita s'arroga el Tribunal Suprem i com ho fa, només pot produir la impressió en l'opinió pública nacional i internacional que es realitzen intents desesperats per anul·lar la causa o que es busquen disfuncions on no n'hi ha. I no és cert. Hi ha moltes anomalies processals que han vulnerat molts drets. Les suficients per aconseguir una gran deflagració a Europa sense necessitat d'enredar amb els perdigons.

L'escrit presentat per l'advocat Ramón Setó no prosperarà i aquesta vegada no ho farà amb raó. Ja saben que jo soc molt addicta al pa i al vi. Sento que el lletrat hagi hagut de fer tantes voltes per trobar les normes de repartiment, és veritat que l'accés hauria de ser molt més franc i ràpid, però potser hauria d'haver recorregut al seu Col·legi des del primer moment. Potser és que normalment els advocats no han de recórrer a buscar aquestes normes internes dels tribunals per ordenar el volum de treball que té cadascú. Això és el que són, normes internes sense valor processal. De fet, poden ser variades i canviades cada vegada que un degà o un president de sala o d'un altre òrgan ho vegi necessari perquè les coses funcionin millor. Només ha de portar-les a la sala de govern, un altre òrgan de funcionament intern, per a la seva aprovació pels magistrats que la integren.

És veritat que durant molt temps, abans de la irrupció de la informàtica, hi va haver una certa picardia a l'hora de quedar-se amb els assumptes per part d'un jutjat o d'un altre. Normalment la utilitzaven més aquells que investigaven els assumptes o els que presentaven querelles i preferien que fos un magistrat i no un altre el que les instruís. Això va passar tantes vegades i amb tanta assiduïtat a l'Audiència Nacional, per posar un exemple amb Garzón, a qui Policia i Guàrdia Civil li rebentaven els assumptes en les guàrdies perquè pensaven que amb ell aniria millor, que es van produir molts recursos sobre això de manera que tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional s'han pronunciat en moltíssimes ocasions sobre això. Això significa que la petició que el lletrat fa ara ja té solució jurisprudencial i no li dona la raó. En aquesta ocasió no puc augurar que la seva petició no anirà enlloc per qüestions perverses o tèrboles sinó per una qüestió tan clara com aquesta que els dic: ja està resolt. Fins i tot si en efecte s'hagués produït una maniobra tèrbola i prevaricadora, no hi hauria lloc a nul·litat. Això també està dit. Per dir-ho en llenguatge clar, la jurisprudència diu que si la competència és dels jutjats d'instrucció de Barcelona, aquest és el jutge predeterminat per la llei, i que com s'anomeni o quin sigui el número de jutjat no afecta aquest dret.

Introduir una queixa de vulneració de drets més que dubtosa com aquesta només pot contribuir al discurs dels que consideren que totes aquestes denúncies no són sinó paper mullat 

Però és que a més el lletrat es confon, ja que en les normes que vigien quan es va presentar la querella ja havia desaparegut la qüestió que els jutjats de guàrdia no poguessin ser alternats així que tampoc no té base la seva denúncia en aquest sentit. La norma el que diu és que si entra una querella quan estàs de guàrdia, l'has d'enviar al deganat per al seu repartiment informàtic i aleatori entre els 33 jutjats de Barcelona i, allà sí, si l'atzar la torna a enviar a qui estava de guàrdia, aquest se la queda. Noteu que es tracta de l'atzar.

En la petició de nul·litat es traça un perfil del difunt magistrat que no discutiré. El que sí que discuteixo és que l'advocat no hagi aportat cap prova que el repartiment informàtic va ser manipulat ni de com. Tampoc no ens explica quin motiu hauria tingut la secretària judicial del deganat o la mateixa degana per fer-ho més enllà que el repartiment "deixa entreveure un interès per part del Poder Judicial en què l'assumpte es reparteixi a aquest jutjat per la seva ideologia" però sembla no adonar-se que a qui acusa d'haver actuat de forma espúria no és a Sunyer, que no va poder fer-ho, sinó al deganat i els seus responsables. No aporta ni la més mínima prova de com va poder succeir ni qui va poder fer-ho ni per què.

No entenc, insisteixo, això dels perdigons, existint com existeix la bomba d'Hiroshima per detonar a Estrasburg. Introduir una queixa de vulneració de drets més que dubtosa com aquesta només pot contribuir al discurs dels que consideren que totes aquestes denúncies no són sinó paper mullat i tots sabem que n'hi ha moltes que no ho són. Tampoc no és fútil el fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans ja s'hagi pronunciat en diverses resolucions considerant que la qüestió del repartiment d'assumptes és dret intern i que no incideix per a res en les seves competències. Balins. Perdigons. Tret errat. En termes de comunicació, un missatge desesperat, quan no fa falta.

No crec que la millor estratègia ara sigui improvisar, encara que, òbviament, cada lletrat ha de fer el que millor consideri per als seus patrocinats en l'ordre legal i també en l'ordre comunicatiu. Potser aquest era el sentit últim d'aquesta acció, que quedés clar que alguns sectors no es mantenen passius. No ho sé. Hi ha lectures que se m'escapen. D'altres les tinc tan clares que gairebé em sembla veure el tenaç esforç del caçador descarregant la seva carrabina al mig d'un bolet letal.