"La transformació del món en porno es produeix com la seva profanació"
Byung-Chul Han
Les estadístiques afirmen que nou de cada deu joves confon el porno amb el sexe real. Podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que gairebé en la mateixa proporció els ciutadans comencen a confondre l'escenificació pornogràfica de la renovació de les institucions amb la realitat del que prescriuen les lleis del sistema. Greu. El que veuen no els agrada. De la mateixa manera que el filòsof Han ens diu que "l'obscenitat del porno no consisteix en un excés de sexe sinó en el fet que allà no hi ha sexe", l'exhibició pública que els partits estan fent de la seva intervenció en el procés de renovació dels òrgans constitucionals és obscena, perquè no és un excés del sistema sinó que no hi ha ni per indici el que el sistema i les lleis prescriuen.
No tenen cap pudor. Molts ciutadans es cansen, desconfien. És lògic. La procacitat més gran, la impudícia màxima, procedeix sens dubte del Partit Popular, però s'ha de dir que no es rebolcarien en aquest fang si almenys un es preocupés de guardar les formes. El que abans era magrejar-se en la foscor ara mateix és un xou de pornostars davant de la càmera.
Ahir al matí algú em preguntava, amb ingenuïtat lògica: però la llei diu que sigui el govern el que negociï amb un altre partit qui forma part del CGPJ? I és que el poble es confon, el confonen, i amb aquesta confusió abonen la desafecció davant d'un espectacle poc gratificant. No, enlloc es diu que el secretari de la presidència del govern espanyol hagi d'asseure's a repartir els càrrecs amb el secretari general del PP. No, ni la Constitució ni les lleis diuen que el ministre del ram hagi de discutir d'això amb l'encarregat de justícia del PP, com també van fer. No, de cap manera. A qualsevol persona amb un mínim sentit institucional se li regira l'estómac quan llegeix les afirmacions o declaracions fetes per uns i altres, sense cap rubor, amb tanta porqueria traspuant com quan Cosidó va tenir la pensada d'enviar això: "Ha estat una jugada formidable que he viscut en primera línia" i afegia content per la pactada presidència de Marchena: "I a més controlant la sala II i la sala del 61 per la porta del darrere". A això últim se li va fer poc cas, però, quina casualitat, aquesta última és l'encarregada d'aplicar la il·legalització de partits.
L'actitud del PP ha estat i continua sent deslleial i arribista. Han aprofitat el moment per fer-se forts i continuar mantenint els seus fidels a l'òrgan que ha anat anomenant els que decidiran sobre el que els interessa
No, el que la llei ordena és que les dues cambres —Congrés i Senat— elegeixin en els seus respectius plens deu candidats cadascuna entre una llista que ha estat prèviament proclamada —això es va fer ja el 2018— i que resultin electes aquells que aconsegueixin tres cinquenes parts dels vots. Preguntar com de la necessitat d'aconseguir pactes parlamentaris ha esdevingut la reunió de Bolaños i García Egea per repartir-se el comandament és preguntar com Julieta va esdevenir Apolonia Lapiedra.
L'actitud del PP ha estat i continua sent deslleial i arribista. Han aprofitat el moment per fer-se forts i continuar mantenint els seus fidels a l'òrgan que ha anat anomenant els que decidiran sobre el que els interessa. El fet d'afirmar, amb tota la barra, que veten un partit polític amb representació parlamentària, sigui Podemos sigui un altre, voreja el deliri, ja que, com queda dit, la llei el que ordena és que tres cinquenes parts de les cambres donin suport a cada candidat i en aquest compte de vots s'inclouen tant els diputats de Podemos com els dels partits sobiranistes o independentistes de la resta de l'Estat. En qualsevol cas, molt em temo que el que estan fent és construir un relat per als seus i que els seus famosos "vetos" no responen a un cordó sanitari. Victoria Rosell no estava ja en les intencions de Podemos perquè ocupés una plaça al Consell, té un altre càrrec, i és sabut que José Ricardo de Prada el veten per revenja, per la seva independència, per aquesta sentència que va acabar matant Rajoy i no perquè les seves simpaties ideològiques personals estiguin més a la dreta o més a l'esquerra dels socialistes. Una altra cosa que sembla gairebé segura és que Marchena va perdre definitivament el tren de les seves ambicions i que ja no és a cap travessa per presidir el CGPJ. Seria difícil imaginar-ho, amb l'origen dels suports parlamentaris que necessita el govern i amb la malvolença que té contra ell la molt dreta per haver-se quedat curt amb la rebel·lió.
La promíscua orgia institucional mainstream es completa amb unes rebaixes en què tots els càrrecs d'òrgans vacants, sense cap relació legal ni institucional, es venen als encants per completar, davant els ulls de tothom, un pacte que defuig la naturalesa parlamentària de la norma.
El mal ja està fet. Té a veure amb la confiança que els ciutadans tenen envers les seves institucions. Aquesta hauria de ser la principal preocupació de tots els polítics, a tots els territoris i àmbits, perquè la seva pròpia existència depèn d'aquest respecte de la ciutadania al bon funcionament de les institucions. Fa anys que presenciem fets i paraules que ens fan pensar que ja s'ha trencat aquesta seguretat i aquesta esperança en nombroses capes de població.
En democràcia la forma és l'envàs que conté el fons. Trencar un rere l'altre tots els recipients que suporten el sistema només pot acabar vessant una fúria que ningú no podrà després cavalcar.
Els ciutadans no volen porno, volen amor a la veritable democràcia.