"El règim britànic és el d'una nació en què la república s'amaga sota la forma monàrquica"
Montesquieu. L'esprit des lois
Fa ja molts estius que qui va ser president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, em va dir: "A Espanya, Elisa, l'estiu ho cura tot". Parlava llavors de coses que m'afectaven, però es referia a una dinàmica constatada que s'ha tornat a posar en marxa aquest 3 d'agost amb l'esperança que encara funcioni.
El rei emèrit ha sortit del mig.
Em sap greu dissentir amb tantes afirmacions crítiques que s'estan pronunciant en aquests moments, però jo només tinc la sensació que presenciem una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució. Es tracta d'un tallafoc en plena canícula, a fi que l'estiu extingeixi el debat entre badalls i migdiades i tornem a començar el curs sense aquest molest elefant a l'habitació. Molest no només perquè perjudiqui la institució per si mateix o suposi un risc d'esquitxar l'actual cap de l'Estat, que també, sinó perquè les pressions en aquest sentit poden afectar el desenvolupament previst de la política espanyola i això és força més molest. Quan aquestes coses passen, qualsevol expert en comunicació per dolent que sigui sap que cal treure del focus el cremat i, a més, que cal fer-ho quan menys onades provoqui.
No estic d'acord amb l'afirmació que Joan Carles I hagi fugit o s'hagi escapat de la justícia, com apunten alguns, ja que ara mateix és una persona que no es troba dins de cap procediment judicial ni a Espanya ni a Suïssa ni a Tombuctú. Jo vaig defensar àmpliament que Puigdemont no s'havia escapat sinó que havia sortit com a ciutadà lliure quan encara no hi havia oberta causa contra ell. S'ha de ser coherent. Tampoc un no s'escapa en diferit. No existeix la més mínima possibilitat que en cas de ser cridat a declarar o a qualsevol altra cosa, deixés de fer-ho: això sí que suposaria donar una puntada de peu al tron amb el seu fill dins i, recordin, l'única missió per a qualsevol monarca, qualsevol, de qualsevol país o època, és el manteniment de la dinastia. I ves que això de la Fiscalia del Suprem no sigui també un tallafoc.
L'emèrit continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge
Jo el que veig és una operació de comunicació i de gestió de crisi i la permanent batalla pel relat de tots. En el món líquid, qualsevol batalla és la batalla del relat i, des d'aquesta perspectiva, no puc dir-los si la guanyarà algú o si continuaran coexistint com a arma llancívola entre faccions polítiques, que és el més probable. El que sí que puc repassar són els fets, i els fets només ens diuen que l'anterior cap de l'Estat ha sortit de viatge. Ha sortit de viatge voluntàriament i podria tornar quan volgués sense cap conseqüència que se sàpiga. Qui pot parlar en aquestes condicions d'exili o de fuga o d'evasió?
Residirà a l'estranger, però això tampoc no és una novetat. Hem vist l'aixecament del vel sobre les diferents residències que ha tingut, als Alps o a Londres, sense que nosaltres les coneguéssim, on és la diferència? El 1992, quan el govern de González necessitava rellevar el ministre d'Exteriors, per la malaltia de Fernández Ordóñez, no ho va poder fer perquè "el rei era fora d'Espanya" i no podia firmar el decret. El rei era a Suïssa amb Marta Gayá. Joan Carles I ha sortit molt d'Espanya, és la veritat.
El rei ha sortit del mig per intentar contenir l'escàndol i que baixin els titulars. Continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.
Mentrestant, s'entreté al poble, al qual se li llança el ninot perquè dugui a terme això tan espanyol que Goya va reflectir a El Pelele, destrossar a qui es va enaltir. Com va dir Pushkin: "La xusma es delecta en la seva roïndat amb les humiliacions dels que estan més alt però és petit i vil, però d'una manera diferent de la vostra". Fot-li que ho aguanta tot. A les xarxes socials part d'aquesta vilesa d'esperit està esquitxant també la reina Sofia i, la veritat, això sí que sembla, ateses les circumstàncies, especialment cruel.
No deixo de sorprendre'm de l'anàlisi que es fa, parlant d'altres Borbons que se'n van anar, establint paral·lelismes. No n'hi ha. Com a republicana que sempre he estat, soc perfectament conscient que cap d'aquests equilibrismes ni declaracions no afecten la realitat. No vivim en una monarquia, sinó en una monarquia constitucional. És la Constitució la que marca la forma de govern. És igual que Torra demani l'abdicació del rei actual, perquè constitucionalment seria succeït per la seva filla gran. No, la qüestió de fons és la constitucional i només una reforma constituent podria canviar la forma de govern. Crec que hem deixat enrere ja els aldarulls, els cops d'estat i les guerres civils, fórmules habituals de canvi a Espanya.
La monarquia parlamentària no està en risc a Espanya perquè, excepte els que consideren que la seva causa sortiria millor parada d'una situació pitjor, ningú no vol entrar a un abisme. Com va escriure Ignasi de Loiola, "en temps de desolació, mai no s'ha de fer mudança", i el temps d'ara és una gran crisi sanitària, econòmica, territorial i institucional. Déu n'hi do.
Ara, senyors, els deixo amb els relats.
Gaudeixin de l'espectacle i comparteixin el que més feliços els faci.
La realitat és que el rei emèrit ha sortit a fer un llarg viatge, en espera que la tempesta de la seva corrupció amaini i, la veritat, aquest segle tempestuós pot ser que reservi encara sorpreses capaces de deixar els seus actes en un ruixat d'estiu.
És la condemna de viure temps interessants.