“Azí es la vía. Yo quería quedar bien, pero lo que no pué zé, no pué zé."
Joaquín Rodríguez, Cagancho
En castellà, no hi ha anècdota ni dita que resumeixi millor quedar en ridícul i fer-ho rematadament malament en públic que la que diu: “Ha quedado como Cagancho en Almagro”. Cagancho era un torero dels anys vint del segle passat, un ídol de masses, la Rosalía de l'època. Una corrida seva era un esdeveniment en tota regla que mobilitzaba les masses. Així, quan es va saber que torejaria a la plaça d'Almagro el 26 d'agost de 1927, allò va ser el súmmum. Els trens arribaven amb la gent penjant dels estreps, la plaça es va omplir de gom a gom i per sobre de la seva capacitat amb un sol de justícia. Els fans van seguir el seu ídol malgrat les incomoditats derivades d'un acte tan massiu.
Els altres dos toreros ho van fer relativament bé, però quan va arribar el tercer de Cagancho, el públic va començar a al·lucinar. Ja al sisè, aquell home va embogir i va començar a punxar el toro on no tocava, li va sortir disparada la capa, va acabar corrent i intentant punxar el toro des de la barrera... un desastre horrorós que ni un principiant. Els fans indignats van començar a tirar-li coixins i després botes de vi i fins i tot càntirs i, finalment, van saltar a la plaça sense importar-los que el toro continués malferit al clos. El volien linxar per incompetent. Va ser necessari que carregués la Cavalleria i que la Guàrdia Civil envoltés el poc destre Cagancho per treure'l d'allà sense que fos apallissat. Quedar com Cagancho a Almagro és, des d'aleshores, sinònim de fer el més gran dels ridículs. Mai no hi ha hagut cap altra esbroncada en un espectacle públic com aquella.
Ara sembla que el cèlebre matador, que un dia ho feia molt bé i l'altre la cagava, s'hauria reencarnat per dictar resolucions que no només sembla que no tenen ni cap ni peus, sinó que, de fet, no els deuen tenir, ja que resulten totalment inoperants. I dic jo: què hi ha pitjor per a qui dicta una resolució que ha de ser obeïda que l'endemà es quedi inoperant per la força dels fets. Tot sempre en relació amb la qüestió catalana, en la qual, em sap greu tornar-hi a insistir, és com si els responsables jurídics hi tiguessin alguna cosa personal. No trobo cap altra explicació per al fet que s'entossudeixin a construir a poc a poc el ridícul de la institució en ordenar coses que no poden ni complir. I més em sorprèn que els que es declaren acèrrims defensors de les institucions espanyoles no hagin començat a aixecar la veu i tirar uns coixins davant el paperot que continuem fent a Europa. Quina necessitat!
Això de Llarena era l'última jugada magistral per impedir que Ponsatí prengués possessió, ja que no tinc cap dubte que tenia la intenció d'impedir que físicament sortís d'Escòcia i anés a Brussel·les per fer els tràmits administratius
Així, tenim un altre cop l'inefable Llarena interpretant ell solet el tractat de desconnexió del Regne Unit de la Unió Europea. Llarena ens diu que Clara Ponsatí té immunitat, però que ha descobert ell una trampeta per aigualir-li la festa. A la seva interlocutòria ordena que es demani el suplicatori al Parlament Europeu però també deixa clar que ell, el jutge Llarena, no pot esperar aquesta "formalitat" i que el truquet és que és immune però no ja al Regne Unit des de l'u de febrer pel Brexit. Deixant de banda la interpretació que l'excel·lentíssim magistrat fa del tractat de sortida, que oblida les disposicions transitòries durant el període de cadència, pel que sembla, el cert és que quan els escric això, dia 4, Ponsatí vola en un avió cap a Brussel·les i que, quan ho llegeixin, ella estarà ja de fet allà amb coneixement del jutge escocès, a qui no sembla haver-li fet cap mena d'efecte l'argument pel qual se sol·liciten que s'augmentin les mesures cautelars i de control sobre ella: "Perquè podria confluir el risc que l'encausada abandoni el territori del Regne Unit per establir-se en un país de la Unió en el qual la immunitat l'assoleixi".
La immunitat l'assoleixi, diu Llarena, que ell sí que sembla enmig d'una fugida de si mateix per córrer més que la immunitat, una institució democràtica a la qual si desitja posar fi, seria molt més respectuós que esperés a la decisió de l'Europarlament. Al cap i a la fi, a ell en què l'afecta no esperar el suplicatori?, o sí que hi té una alguna cosa personal? El cas és que demana que la deixin allà tancada, al Regne Unit, i ja la tenim al cor de l'Europa Continental.
I és que Ponsatí deu tenir un lloc amb bones vistes a aquesta faena. És en el seu cas també en el qual la Junta Electoral Central ha fet també un Cagancho dels que fan època. Entengui'm, si hi ha algú que estigui imitant el mestre de Triana són els membres de la JEC, pero en el cas de Clara Ponsatí ha estat digne d'emmarcar. Després de passar-se la sentència del TJUE per l'arc de les seves deliberacions i citar-la dues vegades a jurar la Constitució a Madrid, els membres irredempts de la JEC no van tenir millor pensada que declarar el seu escó d'eurodiputada vacant... perquè només dos dies més tard el Parlament Europeu la reconegués com a tal. Que no em diguin que no són ganes que et deixin en ridícul amb la rapidesa d'un llamp. Tan en ridícul que el mateix Llarena li reconeix la immunitat com a eurodiputada des d'aquest dia 1, així que ni el del Suprem s'ha cregut la decisió de la Junta Electoral.
Això de Llarena era l'última jugada magistral per impedir que prengués possessió, ja que no tinc cap dubte que tenia la intenció que li impedissin que físicament sortís d'Escòcia i anés a Brussel·les per fer els tràmits administratius. Un altre desengany. Ja els dic que, quan escric això, Ponsatí vola ja cap a la capital de la Unió Europea sense que ningú li hagi impedit físicament la sortida.
Cagancho tenia l'excusa que, de tant en tant, tenia unes tardes glorioses. D'altres no poden dir tant.