"Una cosa és la paraula correcta i una altra l'última paraula. En un estat de dret en matèria penal aquesta última paraula correspon a l'Executiu i és l'indult"
Dita jurídica
L'Ulisses de Joyce té 260.430 paraules. L'última és "sí". La Bíblia acaba dient "amén", o el que és el mateix, "així sigui". Sánchez no ha pogut ser més clar respecte a quina serà l'última paraula de l'Executiu en les condemnes dels polítics catalans. L'última paraula. En un estat de dret l'última paraula en matèria penal correspon a l'Executiu i es diu indult. Es diu perdó.
El tema és d'una gravetat enorme i suposa l'assumpció per part de l'Executiu d'un risc polític que no sé si a Catalunya s'acaba d'entreveure. Més enllà de si aquesta és la solució que a tothom li agradaria ―i atès que l'amnistia està vedada―, el cert és que amb aquest decret Sánchez lliurarà a les dretes el martell piló que anhelen per soscavar l'estabilitat del govern espanyol i per augmentar la pèrdua de vots en cert sector de l'electorat. Així que la decisió no serà gratuïta, ni de bon tros. És més, la dreta sap que fa anys que proveeix places a magistrats amics per cobrir també la sala III del Suprem, que és l'encarregada de controlar els actes de govern, perquè controlant els actes d'un govern pots tombar la seva acció. Si aconseguissin aquest objectiu, tindrien a la mà una bala de plata similar a la que la sentència de la Gürtel va suposar per a Rajoy, encara que, esperem, sense poder formar una majoria parlamentària alternativa. El desgast en una campanya d'aquesta circumstància podria ser demolidor.
Fins al novembre del 2013 no s'hauria plantejat mai la possibilitat que el Suprem tombés un indult al govern espanyol. Mai. Com sempre passa, una sentència que va passar desapercebuda, si no aplaudida per a un cas particular, s'intentarà fer passar després com una doctrina assentada. Per això vull explicar què va passar amb la sentència del kamikaze. El govern de Rajoy, quan era ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, va indultar un conductor que havia entrat en direcció contrària en una autovia i va causar la mort d'un jove de 25 anys i que havia estat condemnat a 13 anys de presó a València. Tots els informes eren contraris a aquesta decisió. L'indult va perdonar la condemna de presó i la va canviar per 4.000 euros de multa després d'haver complert només 10 mesos de presó. Les circumstàncies afegides, i que no es poden oblidar, és que la sol·licitud d'indult la va tramitar el despatx d'advocats Uría-Menéndez, en el qual treballava el fill del ministre Gallardón, i l'advocat del kamikaze era Astarloa, germà d'Ignacio Astarloa. diputat del PP i exsecretari d'Estat de Seguretat amb Aznar. L'evident favoritisme de la mesura va provocar que poca gent protestés per una ingerència de la sala tercera en el dret de gràcia que, en un altre cas, hauria indignat. En aquesta revocació d'indult és en la qual es basa Casado per dir que anirà al Suprem i "fins a les últimes conseqüències", encara que sigui dubtós que el seu partit pugui anar enlloc. Una altra cosa és Vox, que és part en aquesta causa o bé la Fiscalia, la que va al seu aire, dic.
El tema dels indults és d'una gravetat enorme i suposa l'assumpció per part de l'Executiu d'un risc polític que no sé si a Catalunya s'acaba d'entreveure
Aquella decisió de revocar un indult del govern espanyol va ser tan agònica que es va aconseguir amb dificultats per 19 vots contra 17 i va aconseguir que el ponent designat hagués de deixar la ponència, ja que era partidari que no es podia qüestionar la facultat del govern d'indultar i, per tant, plantejava inadmetre el recurs contra l'indult. Aquest ponent era ni més ni menys que Carlos Lesmes. El vot particular subscrit per Lesmes i un altre munt de magistrats deixa clar que: "Tot això ens porta a reiterar que hem introduït, per via judicial i amb la finalitat de controlar l'exercici de la prerrogativa de gràcia realitzat pel govern en aquest cas concret, una regla que no és a l'ordenament jurídic i que pertany a altres àmbits que no ens competeixen". No pot ser més clar. El Suprem es va treure de la màniga una facultat que no existeix en l'ordenament i va legislar sobre una matèria que no és de la seva competència. Paraula de Lesmes i amén.
A tot això s'agafa ara la dreta per amenaçar Sánchez, si bé tira un vel sobre totes les circumstàncies que els acabo de comentar. Per a ells ja és doctrina establerta i fixada en pedra als efectes que els interessa: tenir un relat potent per soscavar el govern. El relat de Casado és bastant coix, perquè quan Casado parla de dret, no fa sinó reafirmar les estranyes tortuositats per les quals va aconseguir aprovar la carrera. El Suprem no va voler pronunciar-s'hi, però és que Casado ho confessa cada vegada que obre la boca. Ha parlat de penediment i això, més enllà dels rosegaaltars amb qui tracti, no és cap requisit per a l'indult sinó una cosa que valora el tribunal sentenciador abans d'emetre el seu informe que, com sabem, serà negatiu. Amenaça d'anar al Suprem, quan no s'entén quina legitimitat activa tindria el seu partit per impugnar l'indult. I així tot. El que importa és el martell piló: es negarà a renovar el CGPJ i utilitzarà electoralment i per crear crispació una mesura que només pretén tornar alguna mena de concòrdia. No, no és una imatge normal en una democràcia que un president hagi d'anar a visitar el seu cap de files a una presó com va passar ahir.
Hi haurà indults, i encara que els firmin en l'últim Consell de Ministres abans de les vacances d'estiu, no es neutralitzarà el seu impacte. És previsible que durant tot l'estiu els tertulians i analistes de guàrdia tinguem aquest tema com a preferent. M'hi jugo una canya en llibertat. Segur que l'intent d'aconseguir l'anul·lació centrarà part del debat polític a la tardor. No hi haurà descans.
Els membres del Govern no van incórrer en sedició i no hi va haver rebel·lió. Saben que aquesta és la meva opinió des del principi. Però qui té el poder per dir si va ser o no una sedició és el Poder Judicial ―la paraula que es diu correcta― i en mans de l'Executiu només hi ha treure'ls la pena, però no la qualificació.
L'última paraula.