"No es pot escapar de la responsabilitat del demà evadint-la avui"

Abraham Lincoln

 

Pedro Sánchez s'ha escapolit del present amb una frase de mercadotècnia rodona, o sigui de la factoria Redondo: "L'estat d'alarma és el passat, el futur és la vacunació". I el present? On deixa el president del Govern d'Espanya el present? Gairebé ens el podem imaginar arronsant-se d'espatlles i donant-nos l'esquena mentre torna a pujar les escalinates de la Moncloa. El monstre de la Moncloa. Aquell que posseeix els presidents i els absorbeix allunyant-los indefectiblement del carrer, encara que en aquesta qüestió potser hi ha interessos que conflueixen.

Té raons estratègiques per fer-ho. En l'actual tessitura, ni ell ni els seus no li veuen cap sentit a enfangar-se en una nova baralla al Congrés per mantenir una situació de restricció màxima de llibertats de la qual els ciutadans estan, en gran manera, més que farts. Aquesta i no una altra és la vara que mesura la victòria d'Ayuso que ha estat com una bufetada de realitat amb la mà oberta. Una patacada amb fuga de vots a la dreta i que constitueix un avís que gravita sobre els indults i també sobre els tocs de queda. No, Sánchez no es deixarà cap pèl a la gatera del debat parlamentari per imposar-lo com, d'altra banda, els encantaria als seus adversaris. La cosa no està per històries, ja ho han vist. Així que ha corregut una cortina de togues per ocultar-se d'aquest merder. Ja devia tenir previst que els jutges no acceptarien el calze probablement inconstitucional de tornar els ciutadans al cau. Amb una mica de sort, deu pensar, i amb la població de més risc gairebé vacunada i la resta dels grups d'edats en marxa, les indisciplines dels joves no portaran puntes tan aparatoses com les anteriors i, entre una cosa i una altra, juliol és a la cantonada, amb l'anhelada immunitat de grup. L'economia no suporta ja gaire cosa més i a la Moncloa ho saben. Després arribarà el mannà europeu i tindran a les mans administrar l'oxigen.

Gairebé ens el podem imaginar mirant per les cortinetes i observant com els governs autònoms es posen a tremolar, pel que pugui passar, i els jutges es passen la pilota de les interpretacions, amb l'agreujant de jugar amb el foc de ser els repressors sense tenir res a guanyar amb això. Aquest mig somriure enigmàtic segur que l'acompanya mentre veu els partits nacionalistes, ERC i el PNB i fins i tot Bildu, que tant el van collar l'última vegada, demanant el remei que no li van donar gratis a ell fa mig any. En això no va desencaminat. Van exigir la cogovernança, van posar un alt preu al suport a la declaració de l'estat d'alarma i ara són els més convençuts que ha de tornar.

Sánchez té un present enterbolit i amb regust amarg, així que prefereix viure en el futur. El futur, per ell, té forma d'immunitat, de retorn del turisme, de reactivació econòmica, de fons europeus i d'escalfament de motors perquè cap convocatòria electoral no torni a agafar-lo amb el peu canviat

Això per no parlar del Partit Popular. La barra dels populars és de mida còsmica. El PP, que en matèria d'estats d'alarma es va abstenir una vegada i hi va votar en contra una altra, que li va dir lliberticida i l'acaba de guanyar amb el seu fals hàbit de llibertari. Els pepers que ara el titllen d'irresponsable i proposen un anomenat pla B que és impossible. No és possible que una llei ordinària restringeixi de forma general i innominada els drets fonamentals més bàsics. La mateixa Constitució conté un dret d'excepció que cal aplicar (estats d'alarma, excepció i setge). Aquest pla del PP sempre ha estat un fake, per amagar-hi el seu escaqueig. Els jutges també són una cortina de fum. Els jutges jutgen i executen el jutjat i controlen la legalitat de les decisions, però no poden suplir-les ni prendre-les ni canviar-les per d'altres. Els jutges dirimeixen conflictes i poden restringir drets de ciutadans concrets, però els jutges no poden eliminar els drets fonamentals de forma genèrica i global. La Constitució vol que només aquells que ostenten la sobirania popular puguin decidir, de forma taxada, limitar drets com la llibertat ambulatòria o el dret de reunió de forma universal.

No estic dient que em sembli plausible l'actitud de Sánchez. Em limito a exposar-la. Això sí, els socialistes haurien d'haver evitat semblar l'exèrcit de Pancho Villa a l'hora d'explicar la seva postura. El ministre de Justícia ha sostingut dos parers diferents que diferien del que va defensar la delegada del govern espanyol a Madrid o el ministre de l'Interior. Finalment ha estat Adriana Lastra qui ha assenyalat la línia que esperem que sigui l'última: "Nosaltres no modificarem la llei ordinària per convertir-la en excepcional i que es puguin restringir els drets fonamentals". Crec que així ha de ser, seria inconstitucional, encara que això signifiqui que cadascú carregui el mort i, a la llarga, que si les comunitats es veuen en dificultats hagin de ser elles les que assumeixin el desgast polític de sol·licitar al govern espanyol que decreti l'estat d'alarma. I en coneixem dues que no ho faran de cap de les maneres.

Sánchez té un present enterbolit i amb regust amarg, així que prefereix viure en el futur. El futur, per ell, té forma d'immunitat, de retorn del turisme, de reactivació econòmica, de fons europeus i d'escalfament de motors perquè cap convocatòria electoral no torni a agafar-lo amb el peu canviat. Sánchez observa en aquesta bola les disputes dels partits independentistes, la clau de l'indult i una potencial pujada de vots d'Illa si es repeteixen les eleccions.

Sánchez salta per damunt del present i, fixeu-vos, fins i tot pot ser que tingui sort i aterri viu en aquell futur al qual ens aboca. Veurem.