Una sentència no és un Panzer

Els diria una mentida si dic que m'ha sorprès llegir moltes cròniques prèvies a la imminent sentència del Tribunal Suprem en què es parlava que naixerà "blindada" i que serà dictada per unanimitat. És una cosa que ja imaginàvem i que, a més, ha estat venuda i proclamada als quatre vents, des que el judici va quedar vist per a sentència i fins i tot abans, com un afegitó favorable, com una circumstància desitjable, com, en fi, la meta de l'efectivitat i la professionalitat del tribunal.

Trobo força acrítica tota aquesta parafernàlia i aquest confeti de colors que es llança a cada pas sobre la ja beneïda unanimitat. És aquesta unanimitat sobre les bondats de la projectada unanimitat de la sentència sobre el procés la que a mi també em sembla bastant sospitosa per quan arribi l'hora de valorar la feina del tribunal. Crec que aquesta valoració, a la pell de brau, serà també unànime. Hi haurà ovació tancada per unanimitat davant la unànime sentència del Tribunal Suprem.

Sempre m'ha semblat artificiosa i sospitosa aquesta recerca del "blindatge" de les resolucions judicials. És una pràctica que no és pròpia del sistema, no apareix en cap regulació ni és d'ús comú en els tribunals del país. Es tracta més aviat d'una actitud que es va originar fa temps a l'Audiència Nacional i que ha estat assumida pel Tribunal Suprem quan es tracta de sentències que, com no tenen vergonya a dir, afecten "qüestions d'Estat". O sigui, a les sentències de càrrega política. El defecte és que les sentències al que han d'afectar és a la justícia i, per descomptat, cap de les normes en vigor no es refereix a aquesta recerca de la unanimitat. És més, la unanimitat és tan rara avis que el que preveu l'article 260 de la LOPJ és precisament què passa en el cas que no n'hi hagi. D'aquesta manera, qualsevol magistrat que participi en una deliberació de sentència està obligat a firmar-la, encara que hagi estat adoptada pels vots dels altres i que ell no hi estigui d'acord. Passa, esclar, que això resultaria èticament inacceptable ―firmar condemnes en les quals no creus, per exemple―, de manera que s'obre la via del vot particular perquè el dissident pugui manifestar quin és el seu criteri en consciència i la seva fonamentació jurídica. Fins i tot, si el resultat és el mateix però l'argumentació diferent, es pot fer així. En el pitjor dels casos, que ja passa i passarà i per això la llei ho preveu, si el que perd la votació és el ponent de la sentència, haurà de deixar que sigui un dels majoritaris qui la redacti. No es diu res d'aconseguir sigui com sigui la unanimitat. És una figura, doncs, estranya, que m'estranya que no estranyi ningú quan es planteja.

De vegades penso que quan es parla de blindar una sentència, es parla de diverses qüestions diferents: una és la de blindar el tribunal davant la crítica i l'opinió pública en un tema de forta controvèrsia social

Com es pot saber des d'un primer moment que la sentència serà per unanimitat? Doncs només estant disposat a forçar que sigui així. Si aquest forçament es produís a còpia de raonar jurídicament fins a l'extenuació, fins a aconseguir que tots els magistrats quedin convençuts de la solució i els arguments del ponent, podria ser interessant. Un gran i inacabable debat jurídic. Només que això és molt complicat, no passa sempre ―ni tan sols en temes i casos habituals i comuns―, i molt més difícil és que sigui així en una qüestió com la que ens ocupa, en la qual és tan difícil apreciar l'encaix del tipus i en el qual, almenys fora del tribunal, hi ha juristes que veuen les coses de manera diametralment oposada. Parlo de bons penalistes i de bons magistrats que fa molt que no deuen sentir dir res públicament. Per això em resulta curiós pensar que set magistrats del Tribunal Suprem ho hagin vist finalment tot exactament igual. Tots els punts. Totes les dificultats.

De vegades penso que quan es parla de blindar una sentència, es parla de diverses qüestions diferents. Una és la de blindar el tribunal davant la crítica i l'opinió pública en un tema de forta controvèrsia social. Una altra és la d'intentar evitar que tribunals cridats a analitzar-la a posteriori tinguin ja en els vots particulars els elements pels quals flaqueja jurídicament la resolució i, per últim, i no menys important, oferir un resultat sense fissures perquè produeixi resultats polítics contundents i que no puguin ser qüestionats. Mai no he tingut gaire clar si aquesta és la finalitat d'una sentència ni la missió d'un tribunal.

Si la unanimitat no es produeix per convenciment jurídic absolut ―i crec que en aquest cas això és molt difícil―, de què va la unanimitat? És potser buscar solucions de compromís entre els magistrats? Això és habitual en tribunals que tenen un clar component polític, com el Tribunal Constitucional, però també pot produir esguerros que continguin una presa de posició que no seria subscrita íntegrament per cap dels jutges. Una cosa semblant els va passar en el primer tribunal del cas de La Manada. Clarament hi va haver una transacció entre els dos magistrats que volien condemnar, un per violació i un altre per abusos, i així va néixer una sentència en la qual els fets provats no casaven amb la qualificació jurídica dels fets. Però si el que succeeix és que s'accepten delictes en els quals no es creu a canvi de descendir esglaons en les formes d'autoria, per exemple, estaríem davant d'una trafica impròpia.

No, la unanimitat no és positiva per si mateixa. I és que a priori sembla més rica la pluralitat i l'existència de vots particulars, ja que solen reflectir millor, en casos molt complexos, les diferències jurídiques que de fet existeixen. Aquest invent, ja els dic, l'invent de la unanimitat unànime és força recent. En aquest país s'ha condemnat per terrorisme d'Estat un ministre de l'Interior i es va fer amb una sentència del Tribunal Suprem que contenia vots particulars. Ningú creu que aquesta sentència sigui pitjor que si hagués estat unànime, veritat?

Més aviat, part de la por té a veure amb aquestes experiències en les quals, per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha assenyalat vulneracions flagrants, com la doctrina Parot, utilitzant el magnífic vot particular de la magistrada del TC Adela Asúa. Un altre cas en el qual es va demostrar que fer justícia passa per assumir les versions divergents i no per intentar blindar les sentències, sobretot les que el poder vol que es blindin.

Una sentència no és un Panzer. Una sentència no necessita protegir-se i menys del dret.

Falta molt poc. Ja ho veurem.