"La majoria de les notícies policials són molt confuses i fins i tot insensates per l'obligació de relatar coses sense relatar la cosa"
G.K. Chersterton
Digueu-me viciosa, però no puc parar de fer-me preguntes. Pot ser que em fes periodista perquè deixessin de renyar-me per fer-les i perquè, a sobre, em paguessin. Converteix el teu vici en la teva vida; un consell d'aquests de tassa d'esmorzar.
Per això no he parat de fer-me preguntes des que vaig començar a prendre el te dilluns amb la notícia que estaven escorcollant la casa i el despatx de Gonzalo Boye "per blanqueig de capitals" o fins i tot per blanqueig del narcotràfic o, si un segueix amb la màquina del fang que es va activar, fins i tot ja per lucrar-se del narcotràfic. La pera, com és habitual.
La veritat és que a mi l'escorcoll de la casa i, més extrem encara, del despatx d'un advocat que s'ha convertit en la bèstia negra del mesetarisme pel seu disseny de l'estratègia jurídica que ha mantingut Puigdemont i els consellers fora del radi d'acció de la querella Maza, em planteja moltes preguntes. Preguntes que no puc deixar de compartir amb vostès.
La qüestió és que un advocat penalista no té un només client. Ni tan sols només tres clients. Afortunadament per a ells, solen tenir-ne més i més variats. Tota aquesta estranya història no té res a veure amb els patrocinats de Boye que viuen a Brussel·les, però ja hem vist que en moltes de les notícies sobre l'operació policial, del primer que es parla és de la seva relació professional amb els polítics catalans i això ja és una cosa estranya. Em recorda molt a les notícies publicades que resaven: "Imputat el fill de Cándido Conde-Pumpido per blanqueig de capitals", també és advocat, també d'uns clients determinats, però que no se'ns escapi en un titular de qui és fill.
El més estrany de tota aquesta història, que es manté secreta en una peça a part, comença quan Manuel P.S., un dels detinguts i empresonats en el marc de l'Operació Mite, demana de declarar voluntàriament al jutjat el mes de juliol passat. Aquesta persona era defensada pel despatx de Gonzalo Boye. Bé, ell i gairebé tota la seva família, la seva dona, la seva sogra... Però la qüestió és que no pagava. No pagava ni la provisió de fons i se'l va instar a fer-ho. Davant d'aquest ultimàtum, el que va fer va ser canviar d'advocat i demanar de declarar al gener. Això és una cosa que passa de vegades, encara que sempre m'he preguntat si no és una cosa estranya que el següent accepti en aquestes condicions. Cada persona és un món. El gener declara i no diu res de tot això. Cosa estranya.
El dret de defensa és tan sagrat que ni un milió d'euros no pot servir per eludir-lo. Espero que siguin molts els lletrats que es facin preguntes
Doncs Manuel P.S., que està ingressat a la presó, demana de tornar a declarar de forma espontània a l'Audiència Nacional davant de la jutgessa Tardón un altre cop el mes de juliol, cosa que efectivament fa el dia 24 en el context de la peça principal de la qual s'ha aixecat el secret i en la qual, per descomptat, són presents tots els personats. Aquí és quan a aquest senyor li passa pel cap "cantar" que, cosa que no va dir mai, els documents presentats pel despatx de Boye per a una recuperació de diners d'una confiscació davant el Sepblac són una enganyifa preparada. Cosa estranya ja per si mateixa, ja que tot això no ho havia dit abans, però és que ara estava molt disposat a col·laborar amb la justícia. És més, ho està tant que contesta a totes les preguntes que li fan les parts excepte quan se li pregunta: "Ha rebut vostè la visita de membres de cossos i forces de la seguretat de l'Estat a la presó?". A això no vol contestar. Cosa estranya. Més encara quan estrenyen el cèrcol: "No deu haver rebut vostè alguna oferta a canvi de fer aquesta nova declaració?". No, a això tampoc no va contestar amb una negativa i no deixa de ser també motiu de preguntes. Cosa més estranya encara és que, després d'aquesta declaració bomba, el posen en llibertat després més de 17 mesos en presó preventiva i tenint a més una altra imputació, en un altre jutjat, per la introducció de 9 quilos de cocaïna a Espanya.
Davant d'aquest nou i inesperat dit fumejant que apunta a Boye, aquest va presentar de manera voluntària un escrit a la jutgessa Tardón per informar-la de la seva participació professional en aquesta reclamació de quantitat. Tot en calma. Fins ara, dos mesos i mig després. Jo em pregunto, perquè em sembla una cosa estranya, per què si pretens trobar proves materials d'un presumpte delicte de blanqueig en un despatx d'advocats esperes més de dos mesos a escorcollar-lo sabent que el lletrat en qüestió sap que li vas al darrere? No és per res, però Boye hauria d'estar molt indignat per la consideració que tenen d'ell. Posats en el pitjor, no hauria hagut de fer desaparèixer qualsevol rastre d'aquestes suposades intrigues? Dos mesos i mig. Després d'això, un escorcoll de 15 hores. Cosa estranya, quan, segons diu el mateix lletrat, només van bolcar el contingut del seu telèfon mòbil i el del seu correu electrònic que, estranya qüestió, esperen que estigui farcit de referències a uns papers que es van presentar de forma legal davant d'una agència estatal, però que eren, segons apunta la mula penedida, falsos i creats per l'advocat Boye i un altre que no recorda com es diu ni on vivia ni com localitzar-lo.
Una altra cosa no menys estranya és que el narcotraficant Sito Miñanco també renuncia a la defensa de Boye quan passen les vacances. No sabem si la peça secreta ens explicarà si va tenir visites o si va rebre ofertes. Coses estranyes.
No ho és tant que s'hagin llançat ja al coll de Boye, que l'hagin convertit en un delinqüent i que tot això no passi sense la referència explícita a Puigdemont. El recurs a la seva condemna passada és un clàssic, encara que és molt fàcil capgirar-ho, perquè qui va amb peus de plom, és qui ja ha patit les conseqüències una vegada. Els correus i el telèfon, després de dos mesos i mig. No hi ha cap altra opció que exigir a la justícia que protegeixi els interessos dels clients del despatx de Boye, que ni tan sols són només Puigdemont i els altres, encara que probablement sigui la seva estratègia la més suculenta, sinó moltes altres persones.
El dret de defensa és tan sagrat que ni un milió d'euros ―que mai no va ser tornat a ningú― pot servir per eludir-lo. Espero que siguin molts els lletrats que es facin preguntes i que es responguin amb aquell famós poema de Brecht que ni tan sols era seu.
Perquè no és una cosa estranya que primer vagin contra uns i després acabin trucant a la teva porta.