El Valhalla de Puigdemont

"Abans d'entrar a un lloc, fixa't per on es pot sortir"

Proverbi viking

No sé fins a quin punt són wagnerians, però si no és per melòmans, sí com a seguidors de filmografies èpiques, tots deuen haver escoltat alguna vegada "L'entrada dels déus al Valhalla" de l'obra L'or del Rin. Ningú no compondrà mai res que ens permeti imaginar millor l'arribada dels herois morts en combat, conduïts per les valquíries fins a l'enorme saló Valhalla on els espera Odin. Quan expliquen aquest mite nòrdic, com quan et parlen d'altres llimbs de religions diverses, un sempre tendeix a imaginar què hi pot haver de positiu per a les ànimes dels elegits quedar-se per sempre en un lloc així. Sempre? Sense cap altra esperança? No deu ser avorrit o desesperant?

Per això també em pregunto si Europa, Bèlgica, no acabarà sent el Valhalla de Puigdemont i els altres, i si, tot i guanyar la batalla jurídica, no quedaran vagant en uns llimbs d'herois que molts no dubten a anomenar exili, sense esperança de tornar. No sé si els agradarà el que els explicaré, però intueixo que no puc fer altra cosa. La realitat inamovible és que encara que els polítics catalans aconseguissin guanyar el pols jurídic al Tribunal Suprem, encara que Bèlgica es negués en banda a entregar-los després de la retirada de la immunitat pel Parlament Europeu, tot i això, el seu triomf els deixaria en aquest Valhalla lluny del seu país i de la seva gent per un període de temps tan indeterminat que podria ser fatal.

Aniré a pams. És veritat que un cop retirada la immunitat parlamentària, encara queden diversos passos judicials i que fins i tot es pot preveure que finalment no siguin lliurats al Tribunal Suprem per la justícia belga. De moment, els catalans portaran al Tribunal General de la UE l'acte de retirada de la immunitat i, per la seva part, el jutge Llarena ha presentat una qüestió prejudicial al TJUE sobre com s'ha d'aplicar l'euroordre. Aquest últim acte del magistrat del Suprem acaba de deixar tancats a Bèlgica els europarlamentaris catalans, perquè les ordres europees continuen en vigor a la resta de països, però ells ja no tenen immunitat parlamentària. A més la presentació de la mateixa qüestió prejudicial atura el procediment, per la qual cosa la justícia belga no mourà ni un paper relatiu a ells fins que no es resolgui. Aquesta situació pot durar fins a un any.

Amb un delicte de sedició reformat, amb un indult, el pas dels tres polítics expatriats per mans de la justícia seria un tràmit desagradable, però inevitable perquè tots ells poguessin tornar a les seves vides

Al final és possible que, en termes jurídics, el Tribunal Suprem acabi perdent la batalla del lliurament perquè, com sabem, és difícil que el TJUE contesti a Llarena el que vol i també ho és que en reactivar-se el procediment el mateix tribunal belga que va negar el lliurament de Puig confirmi el de Puigdemont i Comín. Això almenys mentre no canviïn els membres, que mai no es pot assegurar. Imaginem, doncs, que es guanya la batalla jurídica i que Llarena es queda sense l'entrega. Això, en termes judicials, seria una gran clatellada per a ell mateix i per a la Sala II, però no acabaria en cap cas amb el problema dels polítics expatriats.

Ells van guanyant en la carrera per estar fora de la presó, davant els que es van quedar, però mai no podran tornar a Espanya ni a Catalunya sense ser sotmesos a judici. Mai són molts anys per quedar-se a Bèlgica. No existeix la possibilitat que els actuals magistrats o els que els succeeixin o els que succeeixin aquests tanquin aquest procediment sense haver sotmès a judici els absents i dictat sentència. Ni encara que s'indulti els condemnats i es reformi el delicte de sedició res d'això es podria aplicar a Puigdemont, Comín i Ponsatí sense haver-los sotmès prèviament a judici. No hi ha cap possibilitat que el tema s'oblidi o s'arxivi, encara que les aigües polítiques canviessin de curs. Suposo que d'aquí ve la petició d'una llei d'amnistia, en comptes de l'indult, perquè seria l'única manera que els que encara no han estat jutjats tornessin sense haver de passar pel banc dels acusats. Els delictes pels quals se'ls reclama no prescriuran, a més, perquè la prescripció ha quedat interrompuda per l'ordre de recerca i aquesta tampoc no la suspendrà el tribunal. No pot arribar un dia un magistrat comprensiu i dir: la retirarem! Això no passarà.

Així que és possible que els tres acabin guanyant la partida jurídica, però es vegin abocats a quedar-se tancats en un racó d'Europa que, com tots, és molt bonic quan pots anar i venir i una mica menys quan t'hi trobes atrapat. Alguns entusiastes em diran que la independència de Catalunya està a tocar i que llavors podran tornar al seu país, lluny ja de la justícia espanyola. Els soc sincera, Puigdemont va vorejant els 60 i no sé jo...

Tot això té com a colofó l'evidència que la partida jurídica és, sens dubte, un èxit que els ha estalviat fins al moment trepitjar una presó i això, no hi ha dubte, és una gran cosa. Entre estar atrapat a Bèlgica i a Soto del Real, jo no m'ho penso. Una altra cosa és adonar-se que això no soluciona el veritable problema de fons i que cal avançar en el diàleg polític, en aconseguir les reformes penals promeses pel govern de Sánchez, en considerar l'indult, en estudiar una solució viable i de llarg recorregut en la qual es puguin encaixar la inquietud de molts catalans, en plantejar legalment la via del referèndum, en fi, en el que sigui que no consisteixi només a jugar al gat i la rata amb el Suprem per totes les caselles d'Europa, perquè això, a l'hora de la veritat, pot no ser una solució per a persones concretes que no estan encara en edat d'acabar al Valhalla.

Amb un delicte de sedició reformat, amb un indult, el pas dels tres polítics expatriats per mans de la justícia seria un tràmit desagradable, però inevitable perquè tots ells poguessin tornar a les seves vides. No veig cap altra solució, ni encara que tots els tribunals europeus existents i per existir els donessin la raó.

Al final, també cal ser pràctic. El Valhalla dels herois segur que està molt bé, però també és molt humà pensar que Odin encara els pot esperar.