Totes les professions tenen el seu punt o moment d'exasperació, aquest en el qual ens fa la sensació que ja no podem més, o que no encertem en la manera d'aconseguir els objectius proposats, ja sigui perquè falten forces, sigui perquè no s'entén o perquè entreveu el camí per aconseguir-ho. De tant en tant, m'ha provocat enveja algun científic a punt de descobrir o inventar alguna cosa essencial per al progrés de la humanitat (a coll de gegants, anem, sí, els necessaris pigmeus) o un artista especialment inspirat per dir, cantar, dibuixar o fer aquest tipus de coses que una gran majoria tenim en l'esperit i no sabem com expressar. Però en res no nega això que la major part de la meva vida m'he sentit molt afortunada de dedicar-me a la docència universitària. Principi i fi de tota la meva aspiració professional, per més (o gràcies a) que hagi anat sempre acompanyada d'altres mil ocupacions. És el centre de gravetat de la meva feina, fruit de mil no-casualitats, a la UIC, des de fa tant temps com el seu propi temps, acompanyant els seus errors, beneficiant-me dels seus encerts, com un tros més de mi.
Podria dir que la raó d'aquesta alegria del docent vocacional és comprovar com d'entre els mil missatges llançats als estudiants durant les classes, de tant en tant n'hi ha algun que, com la bona llavor de la paràbola, creix en terra fèrtil. Però hi hauria una enorme supèrbia en aquest pensament, i vull intentar evitar-la. Perquè en realitat, a les aules universitàries n'he après més del que he ensenyat. En una curiosa expressió de la dialèctica de Hegel, amo i esclau, mestre i alumne intercanvien papers, i en el meu cas, almenys, el deure és més gran que l'haver, la gratitud per rebre molt més gran que la satisfacció pel que hagi pogut donar. Sempre he estat, estic, estaré en deute.
Gràcies, Álex, perquè la lliçó més important d'aquest curs la vas donar tu. No és al manual, però t'asseguro que es queda arxivada en la meva ànima
Perquè en les classes he après a intuir que infinitat d'històries personals han condicionat les capacitats o la voluntat dels estudiants, quedant reflectides al seu particular curriculum vitae: una malaltia, una davallada de defenses, un cop emocional per qualsevol causa, un accident o la pandèmia, són circumstàncies fortuïtes que es converteixen en pedres del destí individual i, per què no, també del col·lectiu. Quantes vegades els historiadors han analitzat el paper que certa anomalia psicològica o indisposició personal, més o menys transitòria, d'un personatge rellevant han tingut lloc en el curs d'esdeveniments transcendentals! Quina part de la nostra voluntat està determinada per la |feina virtuosa que fem sobre les nostres tendències? Per què per a uns és més fàcil que per a d'altres desempallegar-se dels vicis? És la mà de Déu, la voluntat del qual no acabem d'entendre? És la nostra falta de fe en allò que som capaços de fer o vèncer? El coeficient intel·lectual ve tan donat com la diligència o la mandra? Sí, existeix la virtut com a partícula divina sobre la qual fer gravitar la nostra esperança, però en molts casos es troba sepultada entre diverses vicissituds i som massa petits per entendre per què per a alguns és més fàcil que per a d'altres aconseguir que brilli. Segur que al final del camí, mirant enrere, si hem crescut, s'entén tot. Si hem crescut. I de què depèn?
En les classes d'aquest any he après l'abast de tot això, com en cursos anteriors, cada un amb el seu particular traç o paisatge. Però en aquest que ja acaba he pogut afegir un altre matís. He vist, en més d'una ocasió, vèncer amb esforç i voluntat les dificultats de partida, les mancances que cada un porta de fàbrica, tots igual d'estimats per Déu, però no tots igual d'estimables pels seus germans. Però aquest any he vist a més des de la primera fila en què consisteix el veritable lideratge. Un exemple sorprenent. El d'ell, mestre.
Ell, que va començar de sota zero. En una classe desorientada, amb companys que no mereixien tal nom, amb crueltats que semblarien estranyes entre gent civilitzada, però que en realitat es produeixen més sovint en aquest context (o no va ser la refinada Alemanya de Weimar la que va crea aberracions?) Va patir menyspreus, greuges, ultratges, rondant en més d'una ocasió els autors d'aquestes accions sobre la frontera entre el legal i l'il·legal, però havent-la traspassat sens dubte en l'àmbit del moral. Aquell temps de desassossec social va acabar bé, no és un espòiler, reconduïda la situació, reapreses les maneres i els valors per part dels, fins llavors, perduts (vagin a saber per què, també, la seva circumstància…), reconstituïda l'essència d'una classe que ha de ser àgora… I qui va ser víctima es va convertir en líder, probablement perquè ja ho era de la seva pròpia vida. I el van elegir delegat i va tenir ocasió de parlar de gratitud en el seu discurs de graduació. Agraïa per tot i per tots, amb l'autenticitat que només tenen els humils, però en particular agraïa als qui ja no estan aquí per veure'ns materialment, però que ens miren des d'aquest altre lloc des d'on poden, a més, cobrir-nos amb la capa ubiqua de la seva protecció. Ell ja havia patit també el que va precedir l'absència, perquè el seu pare se n'anava mentre ell estudiava, però no se'n va anar de cop, ni plàcidament, sinó amb dolor, aquest dolor de l'estimat que omple de dolor qui estima, però que li dona també l'oportunitat de fer d'aquest amor fets quotidians tangibles. I ell es va multiplicar, i les classes i les cures es van entrellaçar en la seva vida a cop de cotxe i carretera. I no podré deixar de preguntar-me per què Déu el va estimar i el va elevar des de la desesperació i el desconcert fins a aquest lloc en el qual li sentim dir "gràcies"... potser va ser per això? Per a això?
No ho sé, però ara que ja tot és ahir, jo també vull dir-te "gràcies". Gràcies, Alex, perquè la lliçó més important d'aquest curs la vas donar tu. No és al manual, però t'asseguro que queda arxivada en la meva ànima. I si puc, com ara, faré moltes fotocòpies per repartir entre els qui vulguin aprendre, com jo ara. Ja ho he dit, res igual l'experiència de ser docent.