Era el 9 de febrer de 1946. L’Assemblea General de Nacions Unides acabava d’aprovar la resolució 32(I) que deia: “No donarem suport a la petició d’admissió a les Nacions Unides per part de l’actual govern espanyol”. Uns mesos més tard, el desembre de 1946, i arran d’una iniciativa mexicana, l'ONU encara anava més lluny i animava tots els seus membres a retirar els ambaixadors de Madrid perquè “en origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim de Franco és un règim de caràcter feixista, establert en gran part gràcies a l’ajuda rebuda per l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini”. La reacció d’Espanya va ser la pròpia de l’autarquia feixista: aïllar-se, considerar que el rebuig era el resultat d’un contuberni antiespanyol i muntar grans manifestacions a favor del règim, amb proclames antiestrangeres que convertien Espanya en l’únic reducte dels valors nacionalcatòlics. D’aquelles demostracions d’exaltació del règim que omplien la plaça d’Orient en va sorgir un lema que resumia aquell esperit d’aïllament orgullós: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”. I amb l’espantall de l’enemic exterior, Franco va resistir l’aïllament i el menyspreu internacional, fins que el febrer 1955 Espanya va ser admesa com a membre de Nacions Unides.
Aquest esperit autàrquic va ser utilitzat per Fraga el 1960 en una famosa campanya turística amb el lema “Spain is different” que intentava transmutar la imatge d’un país aïllat, ranci i amb costums bàrbars, en un país particular. És a dir, no es tractava de la realitat d’un règim miserable i repressiu, sinó de la idiosincràsia exòtica d’un país “diferent”. I així van anar fent, fins a la mort del dictador.
La qüestió, vista en perspectiva, és si aquell esperit aïllacionista va ser únicament una característica del franquisme, o una concepció més profunda, i la resposta és clara: Espanya s’ha forjat culturalment des d’una profunda mentalitat autàrquica. De fet, mentre Europa vivia l’esplendor de l’enciclopedisme i la Il·lustració, i naixien els estats moderns, Espanya recuperava la Inquisició i perseguia ferotgement els “afrancesats” que volien importar idees renovadores, amb Jovellanos com a cap de turc. A Catalunya aquesta persecució contra els “liberales” va provocar molts de morts. El règim de Franco va ser, en aquest sentit, el paroxisme d’una mentalitat profundament arrelada en el nacionalisme espanyol.
Espanya es manté amb la mateixa mentalitat antieuropea i “antiestrangera” de les èpoques de les proclames de la plaça d’Orient, amb una arrogància que els situa per damunt de les regles democràtiques del segle XXI
És aquesta mateixa mentalitat la que explica la indiferència i la fatxenderia amb què Espanya acull totes les clatellades que li venen d’estaments internacionals, com si no formés part del conjunt de països definits com a democràcies liberals. Ans al contrari, i especialment respecte al conflicte català, Espanya es manté amb la mateixa mentalitat antieuropea i “antiestrangera” de les èpoques de les proclames de la plaça d’Orient, amb una arrogància que els situa per damunt de les regles democràtiques del segle XXI. Per això han menystingut diverses resolucions de l’ONU, d’entitats de drets humans i, fins i tot, de jutjats internacionals. És la mentalitat autarca, l’Spain is different, que considera que es pot permetre estar per damunt de drets polítics i civils. En qualsevol país decent, amb una massa crítica activa, el darrer dictamen de l’ONU hauria estat un escàndol majúscul. A Espanya no ha mogut el dit petit de ningú, ni tan sols de la progressia més sorollosa. L'ONU no va amb ells, perquè el “nosotros dos” no ha arrelat com una vergonya repulsiva, sinó com un exotisme a l’estil Fraga. Allò que deia un prohom del Viva la Patria: “Antes romper que doblarse a Europa". Això sí, fàstics als drets fonamentals, tots, però als diners europeus, a parar la mà i viure de la bicoca.
Finalment, un apunt de casa nostra. El dictamen de l’ONU —un nou èxit de l’exili— té una càrrega simbòlica d’enorme importància, i, tanmateix, també a Catalunya s’ha intentat banalitzar-lo, menystenir-lo i amagar-lo, perquè la informació que n’han donat TV3 o Catalunya Ràdio encara ha estat tan patètica com la de l’ABC. Com denuncia en Joan Granados, el procés de despolitització i banalització dels mitjans públics catalans és de tal magnitud que recorden aquella famosa frase de Franco: “Haga como yo y no se meta en política”. Algun dia, quan passi molt de temps, Esquerra Republicana haurà d’acotar el cap i demanar perdó per aquest procés de desmobilització i desconscienciació que està fent. A hores d’ara, no és El Mundo o la COPE els que intenten anestesiar els catalans, són els nostres propis mitjans públics. Foc amic, com mai no hauríem imaginat que es produís.
"Ellos tienen ONU, y nosotros dos”, i nosaltres... TV3.