Badar és un terme que no ha gaudit tradicionalment de bona premsa. De fet, s’empra sobretot com a espantall en l’expressió “no val a badar”, que no deixa de ser un advertiment en el sentit que cal obrar amb precaució, amb cura.
I no s’hi val a badar, perquè si tens l’atenció distreta i no t’adones del que et convé, pots acabar deixant escapar una oportunitat.
Però avui em vull referir a allò que implica el fet de badar, que, contràriament al que molts creuen, considero que és un verb d’acció.
Badar és ‘guaitar’, però també vol dir ‘abstreure’s’ o ‘encantar-se mirant alguna cosa’. Són aquestes accepcions, al meu entendre, positives, a les que em referiré en aquest article.
En un món empaitat per la pressa, en què tots (o molts) ens creiem imprescindibles, on el soroll ha senyorejat els nostres carrers i les nostres vides, on sembla que només compta el valor econòmic de les accions que fem o impulsem, convé aturar-se, escoltar-nos i escoltar el nostre voltant, obviant el permanent brogit de fons. Convé assossegar-nos.
Necessitem badocar, badoquejar, distreure’ns, enfavar-nos, embadalir-nos, fer el badoc. Només penetrarem en el misteri de la vida amb aquesta actitud
Per això recomano molt que tots badem. Que mirem detingudament un paisatge, una obra arquitectònica, una obra civil, una obra d’art, en definitiva, qualsevol obra natural o humana, amb deteniment, desinhibició i repòs. No que ho fem de manera esporàdica, ràpida i calculada, sinó que ho fem de manera sovintejada, amb calma i temps, sense límits (o els mínims indispensables).
Convé guaitar, pel simple fet d’amarar-nos de la bellesa que ens envolta o per descobrir la lletjor que ens paralitza. Guaitar per veure-hi una mica més lluny, per convertir-nos cadascú de nosaltres en una torre de guaita. Una torre de guaita entesa no com a mecanisme de defensa, sinó com a testimoni de presència, de continuïtat i de relació amb l’entorn.
Ens cal abstreure’ns, deixar-nos anar. O sigui, fugir dels mecanismes que ens esclavitzen, dels ritmes incessants i impossibles, de les alarmes permanents, de la urgència quotidiana, de les rutines, de les càrregues immisericordes de feina i, si es pot, dels convencionalismes.
Abstreure’ns per revisar-nos interiorment, per fer aquella revisió personal del nostre esperit, que massa sovint defugim, perquè potser ens tenallen les pors de saber què fem, com ho fem, per què ho fem, amb qui ho fem i per a què ho fem. Abstreure’ns per conèixer millor la nostra aspiració cap a la transcendència, cap als estats que ens depassen.
Necessitem encantar-nos mirant alguna cosa. Necessitem badocar, badoquejar, distreure’ns, enfavar-nos, embadalir-nos, fer el badoc. Només penetrarem en el misteri de la vida amb aquesta actitud: deixant-nos portar, sense comptar el temps, pels camins de la contemplació serena i sense lligams. Necessitem quedar encantats per una mirada, per un so, per un paisatge, per un somriure, per tot allò que pugui meravellar-nos.
Totes les civilitzacions precedents han contemplat el fet de badar com a eina per al coneixement propi i el de l’entorn. I la nostra, ara i aquí, faria bé d’afluixar una mica la pressió i deixar un temps per badar, per a la contemplació.
A vegades es critica molt els jubilats perquè es diu que baden. També els nens baden. I baden perquè tenen temps per fer-ho, perquè volen veure coses noves o refermar pàgines viscudes, potser ara amb unes altres ulleres. Amb les ulleres que s’adapten al pas del temps i que corregeixen la miopia interna que, poc o molt, tots tenim.
Seria bo que tots plegats badéssim una mica més. Seria bo per al nostre cos i per al nostre esperit, per a la unitat que formen. Ens destensaria, ens faria (potser) més amables, ens permetria apreciar allò que tenim, i facilitaria descobertes insospitades.
N’hi ha que creuen que allò que no és productiu és inútil. Potser és més inútil per al nostre pas per la Terra el fet de córrer sempre, de monetitzar-ho tot, de buscar només rendiments a curt termini. D’altra banda, si hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps, deixeu que els infants i la gent gran badin, que prou que uns es trobaran aviat al mig de la selva i els altres ja l’han passat.
És un article que potser trobareu prescindible, però escrivint-lo he anat mirant pel finestral de l’estudi i he pogut badar tot contemplant els moviments dels ocells i tot admirant la bellesa de les plantes del pati, i m’ha fet un gran bé. Em sembla que he de dedicar més temps a badar, a badar més i millor. Com en tots els oficis, cal anar aprenent-ne amb dedicació constant.