A casa tenim el cas d’una persona que requereix medicació periòdica. No greu, però sí diària. Des que es va implantar La Meva Salut, el tràmit per renovar el pla de medicació s’ha tornat molt més còmode i digital. La cosa és que quan cal obtenir la recepta, el procés és el següent: Des d’un dispositiu mòbil entro a l’aplicació. El portal em demana una contrasenya amb doble verificació, és a dir, jo poso el nom d’usuari, la meva paraula clau i tot seguit rebo al mòbil un PIN temporal que introdueixo a la pantalla. Un cop dins puc escollir si entro al meu perfil o bé als dels dos menors d’edat que estan al meu càrrec i llavors clico sobre la icona d’eConsulta. Allà se’m desplega un menú i escullo “consulta de medicació”. Tot seguit escric breument la necessitat, marco la casella del professional al qual va destinada la consulta (en aquest cas la metgessa) i premo el botó d’enviar. La consulta queda registrada en un panell on hi ha la llista de les consultes fetes els últims mesos.

Al cap d’uns dies, a vegades inclús només unes hores, rebo un correu electrònic que m’avisa de novetats a la carpeta personal de la Meva Salut. Allà hi trobo, ja renovat, el pla de medicació que em garantirà el subministrament del medicament els pròxims mesos a raó d’una capsa cada 28 dies. Aquest pla de medicació el podria imprimir i portar-lo a sobre quan vagi a la farmàcia, però no cal, perquè el pla queda registrat al sistema i si a la farmàcia m’identifico adequadament, no caldrà cap comprovant més. Aquesta identificació també és digital. Des de fa anys, hi ha la possibilitat de tenir descarregada digitalment la targeta sanitària. Com que en el meu perfil hi ha tres usuaris (els dos menors d’edat i jo), tinc un document al meu mòbil amb les tres targetes i els seus tres corresponents codis de barres. Quan vaig a la farmàcia, qui m’atén passa el lector de codis sobre el meu mòbil i a la seva pantalla li apareix tota la informació. Al seu torn, el farmacèutic busca a través d’un programari si té en estoc el medicament que busco, ho confirma, va al magatzem i me’l dona.

Després de demanar i rebre la recepta només per mitjans digitals, la màgia s'esberla quan el farmacèutic apareix amb un cúter

Arribats a aquest punt cal fixar-se que, fins ara, tot el procés ha estat digital. No m’ha calgut anar al CAP, no m’han fet cap recepta escrita amb un bolígraf, no he hagut d’obrir cap cartera ni treure cap targeta com les del CatSalut que, per cert, s’engrogueixen d’una manera tan alarmant i poc estètica que fins i tot contradiuen el mandat de salut pública que guia aquest organisme. Aquest procés tan digital culminarà al cap d’uns segons amb el pagament del medicament que, òbviament, es farà a través de l’aplicació del meu banc i que conté una cartera virtual amb la targeta des d’on abonaré la quantitat a pagar. Ara bé... no tot haurà pogut ser 100% contactless. En un moment determinat es trencarà la cadena digital i s’haurà evaporat el paradís perfecte de Genís Roca, Jordi Sellas i companyia.

Després de demanar, rebre, introduir, executar i pagar la recepta només per mitjans digitals, la màgia s’haurà esberlat pel mig quan el farmacèutic... quan el farmacèutic ha agafat la capsa amb delicadesa, s’ha mig ajupit per obrir un calaix, n’ha extret un cúter i amb tota la destresa, parsimònia i analogia del món ha extirpat una part de la capsa ja prevista per això i n’ha retallat un tros de cartonet que conté un codi de barres (en altres casos és un codi QR). I, tal com recordo des de la meva més tendra infància, aquest cartonet amb informació del medicament ha estat dipositat sobre un paper que té aparença de rebut. I perquè quedin vinculats paper i número de sèrie del medicament, la humanitat no ha aconseguit inventar, encara ara, cap millor sistema que enganxar-los l’un amb l’altre amb un tros de cinta adhesiva que, també de manera metòdica, mecànica i precisa, el farmacèutic ha retallat amb proporció i esma del rotlle que té al costat del datàfon amb què em cobrarà el producte i que junts, cel·lo i datàfon, dibuixen un xoc generacional.

Abans, com més papers tenies damunt la taula més important eres; ara és just el contrari

Em fixo en el gest del cartonet i tot plegat desperta en mi un sentiment contradictori que inclou un punt de sorpresa de per què en aquest punt del procés de dispensa del medicament hi ha aquest parèntesi evolutiu. Però també ho veig amb el romanticisme de la pausa en el temps, de l’obligada desacceleració, de la pau en el brogit, del silenci només trencat pel crec-crec, però sobretot perquè la voràgine tecnològica en què vivim té espais i moments de resistència. Si retallar a mà el cartonet i haver-lo d’enganxar amb un tros de cel·lo en un paper és encara necessari serà perquè encara no han trobat un sistema millor que relacioni aquella unitat concreta del medicament amb una persona determinada. Imagino que tots els papers amb els cartonets enganxats de totes les farmàcies estan acumulats en algun lloc per si algú, algun dia, necessita comprovar-ne la traçabilitat.

M’imagino una muntanya molt gran de milers de papers amb trossos de cartonets i recordo els temps en què el rang d’importància d’un treballador o directiu es mesurava en funció dels papers i carpetes que tenia damunt de la taula, dins dels calaixos, o bé guardats en armaris que quan s’obrien amenaçaven amb allau. Com més papers i més amagada quedava la persona rere els papers, més important era. Ara és just el contrari: com més neta està la taula, més executiu ets. L’ideal és que hi hagi només una pantalla, un teclat i, això sí, tot de gadgets d’última generació: ratolí ergonòmic, auriculars sense cable i pantalla tàctil, cosa que et permet passar amb el dit les diapositives del cinquè projecte que presentaràs aquest matí a altres persones que t’estan mirant telemàticament des d’una altra taula on també només hi ha un ordinador.

Vull pensar que pausa ve de pau i el pensament és tan màgic que no vull que l'etimologia em desmenteixi

Però inclús així, en aquesta taula tan moderna segurament hi haurà una tassa de cafè, que també et connecti amb un moment de tranquil·litat necessari per beure i no engolir, per respirar i no hiperventilar, en definitiva, per viure i no sobreviure. Igual que el cartonet, el cafè tampoc ha trobat cap substitut tecnològic i per això ens el prenem com feien els nostres avis i pares, amb tassa, calent i glop a glop. El mateix passa amb els llibres. No hi ha dispositiu electrònic que pugui suplir el plaer, l’aroma i el descans que té el simple gest de girar full rere full a la recerca de noves aventures, dades, pensaments o històries de vida, com les que ens regala la Marta Vives a Tens la força de les coses. (Ja sé que ara ve Sant Jordi i que s'editen tants llibres que permetrien acabar d’ajudar l’aigua a tapar el campanar del pantà de Sau, però aquest i La memòria dels catalans de Borja de Riquer us encantaran).

El cartonet, el cafè i els llibres són, en definitiva, aquells reductes de tranquil·litat que la pressa tecnològica encara no ha ocupat i, curiosament, tots tenen en comú que la seva existència comporta un moment imposat de pau. Arribats aquí, m’agrada creure que pausa ve de pau i el pensament és tan màgic que ni tan sols vaig a comprovar-ho, no fos cas que l’etimologia em desmentís i em trenqués aquest idil·li semàntic. Miro el pla de medicació, veig que caduca de sis mesos en sis mesos i penso en quin semestre em trobaré que algun malànima ja s’haurà inventat un sistema que jubili el cartonet i amb ell un trosset de pau, d’humanitat i de vida.