Si us pregunten si sou optimistes o pessimistes de cara a l’any 2025, el primer que podeu pensar és que es tracta d’una pregunta trampa, perquè si voleu ser o passar per optimistes, podeu esmentar les bones notícies que ens ha deixat l’any 2024, encara que, objectivament, no en siguin gaires, però sempre es pot furgar per tal de trobar-ne algunes.

I en sentit contrari, si voleu passar per pessimistes, o pel que sigui, us va millor adoptar aquest paper (molt emprat darrerament, i amb molta sortida al mercat de la comunicació i de les xarxes socials), només cal que invoqueu les catàstrofes que hi han tingut lloc. Que, d’altra banda, han estat moltes i que són les que, en general, els mitjans de comunicació que es diuen seriosos tot sovint destaquen més.

El fet és que tant l’optimisme com el pessimisme no deixen de ser posicionaments o poses que cadascú adopta enfront dels esdeveniments de la seva vida, o de la vida col·lectiva en general. Però la realitat és que aquests posicionaments o poses difícilment acostumen a ser el resultat d’una anàlisi objectiva dels esdeveniments dels quals hom n’esdevé protagonista o simple espectador.

Per tant, considero que la qüestió que cal formular-se és la de saber si hom és una persona que té confiança, que té confiança en el present i en el futur. Perquè, al meu entendre, la confiança és invencible, és feta d’un metall que no hi ha res que pugui trencar.

Té confiança aquell que, plogui, nevi, faci vent o faci bo, conserva sempre la mateixa actitud

Arribats a aquest punt, però, com podem definir què és la confiança? Per a mi, és l’art de qüestionar-se, en el doble sentit que podem donar a aquest concepte, és a dir, tenir prou confiança en si mateix per a dubtar d’un mateix.

Però qüestionar-se també significa fer de si mateix una causa, és a dir, posar-se en situació de causalitat, en situació de no descarregar totes les culpes en els altres, sinó, ben al contrari, assumir les pròpies responsabilitats quan una desgràcia o un contratemps major ens cauen a sobre. Qüestionar-se un mateix vol dir refusar el principi que hom no és responsable d’allò que li passa, vol dir acceptar que hom és responsable d’allò que fa. Dubtar d’un mateix i assumir els actes propis són dos efectes de la confiança.

La confiança la trobem en la capacitat paradoxal que consisteix a sostreure el propi estat anímic del món exterior. Té confiança aquell que, plogui, nevi, faci vent o faci bo, conserva sempre la mateixa actitud. No perquè sigui insensible al que passa al seu voltant, sinó perquè el seu temperament no en depèn. En definitiva, sigui quina sigui la situació, la seva proposta és fer allò que cal fer, i la seva proposta és lluitar, sense por, mentre un adversari resti davant seu.

Té confiança qui no espera res d’allò que prenem com la realitat, qui s’acontenta d’acollir les males notícies com una feina que cal acomplir, i qui considera un favor els dons que hom rep per atzar. Hi ha un aspecte emocional en la confiança, un element d'optimisme que consisteix a creure que qui confia farà el correcte, un element també descrit com a confiança afectiva. Tot i que, en algunes circumstàncies, confiem en els altres, fins i tot, sense l'expectativa optimista, perquè, en canvi, esperem que el mer reconeixement que hom confiï en si mateix impulsi una acció favorable.

La confiança implica comprendre els mecanismes de la natura i de l’ordre de les coses, i no descarregar en tercers la resolució de les dificultats.

La confiança és, en aquest sentit, el contrari de l’esperança. L’esperança és una mena d’esclavatge, que vol lligar el compromís amb l’èxit, i que sotmet a qui espera un resultat que sembla no dependre d’ell.

Ben al contrari, la confiança és una mena d’energia que no subordina l’acció al resultat de la pròpia acció.

La persona esperançada es mou esperant que les coses canviaran gràcies a ella. La persona que confia treballa perquè considera que és l'única i la millor manera de viure, perquè existeix, i perquè, si no ho fos, es moriria d’avorriment i de pena.

Sovint l’esperança somnia un món millor, però acaba plorant. La confiança mira de cara els horrors d’aquest món, però refusa abaixar els braços. La confiança és l’acte de fe de les persones que lluiten constantment, malgrat que es puguin embrutar, i tot sabent que la pesta sempre torna.