Fins i tot el silenci té història. De fet, si fem cas d’alguns llibres d’història, no hi ha res que tingui més passat que el silenci. Abans que res existís o que el no-res existís, només hi havia silenci. Del silenci vindria tota la resta, fins a arribar a la paraula, on també hi viu. El silenci té història, tal com ens ha recordat Alain Corbin en el seu magistral llibre “Historia del silencio”. Un llibre amb pàgines on hi ha silencis que potser mai més no tornarem a escoltar.

Durant molt de temps, el silenci fou un estat, una forma de sentir, una altra manera de viure la realitat. Per als antics fou virtut, signe de serenitat i assossegament, i tret propi dels savis. Per als cristians, segons indicà Santa Teresa d’Àvila, era la manera en què Déu parlava i el fidel escoltava les veritats mudes amb l’oïda de l’ànima. Per als romàntics del XIX, silenci i amor anaven junts, perquè el silenci besava i tocava més que les carícies. I en la contemporaneïtat, el silenci esdevingué una forma d’evasió, un mode de supervivència, una via per intentar escapar de la pròpia modernitat.

Parlar avui del silenci és més necessari que mai, perquè és un bé escàs, enmig de sorolls continus i aclaparadors. No és que abans no hi hagués soroll, perquè sempre hi ha hagut bullangues i aldarulls als carrers, als tallers, a les botigues, a les fàbriques o als mercats. I des de la revolució industrial el soroll de les màquines és part del nostre paisatge sonor habitual. El problema és que el silenci ara ha desaparegut o s’ha tornat molt difícil d’aconseguir.

Tot sembla estar ple de soroll. A la política hi ha molt soroll (massa), la informació és bàsicament soroll, la publicitat amb què se’ns vol idiotitzar és més soroll, al lleure hi ha majoritàriament soroll, el turisme de masses aporta encara més soroll, les nostres ciutats són febrilment sorolloses, a la nostra vida hi acostuma a haver sorolls col·laterals que creiem que ens fan companyia, i sembla que no podem passar sense fils musicals o auriculars… Tan escàs és el silenci que fins i tot hi ha ofertes per experimentar-lo: spas relaxants, vagons de tren insonoritzats, aparells silenciosos, barris tranquils, retirs en silenci, etc. Sembla que per obtenir silenci fora del medi urbà calgui pagar.

El silenci ens ha de ser antídot contra la dispersió i la distracció, i aliat de la quietud i de l’assossec

Però el silenci, que sembla estar en vies d’extinció en la nostra vida diària, cal promoure’l i preservar-lo. Cal ensenyar a estar en silenci, perquè no n’hem après o ho hem oblidat. Tot i que, massa sovint, sembla que no hi volem estar, perquè ens acovardeix, perquè ens obliga a meditar sobre el jo i sobre el nosaltres. Ens fa por, perquè hem decidit associar el silenci a la solitud, i mira que són realitats ben diferents. El silenci és voluntari i volgut, i a vegades la solitud és forçada i no volguda. De fet, ens agrada massa ser vistos i escoltats, tant en el món analògic com en el virtual. I atès que tothom està més o menys igual, creiem que el factor per diferenciar-nos consisteix a cridar més. Parlem i teclegem molt, però escoltem poc i estem sovint distrets. Escoltem poc els altres, però també a nosaltres mateixos, tot i que devorats pel narcisisme i l’hedonisme parlem constantment del nostre jo, encara que l’escoltem poques vegades amb atenció i assossegadament. Potser si ho féssim més regularment i a fons, no ens vantaríem tant. O potser ens estimaríem d’una forma més sana, més adulta, més honesta i menys superficial, i crec que ens aniria bé. Potser el silenci ens ajudaria a lluitar contra l’egocentrisme, l’amor propi o el jo preponderant, digueu-li com vulgueu.

També hi ha una confusió volguda entre estar en silenci i callar, però en aquest sentit allò que cal és saber quan i com dir les coses, i dir-les només quan valgui la pena trencar el silenci. Guardar silenci significa obrir els sentits, i així poder comprovar que moltes coses al nostre voltant parlen o tenen quelcom a dir. De fet, el món ens revela els seus secrets amb sordina, vet aquí la seva màgia i el seu misteri. Cal que en parlem més, del silenci, i que el practiquem més sovint. Des dels temps antics als nostres dies, d’exercitar-lo se n’han beneficiat filòsofs i músics, metges i pintors, monjos i poetes, i tots aquells que han volgut sentir-se lliures apartant-se dels sorolls ambients, dels sorolls deguts a pulsions humanes o maquinals incontrolades.

El silenci ens ha de ser antídot contra la dispersió i la distracció, i aliat de la quietud i de l’assossec, de l’escolta atenta i de la concentració. Pocs cops ens penedirem d’haver guardat silenci, però alguns més d’haver fet el contrari. Cerquem el silenci, dins nostre i al nostre voltant, i en l’espai públic, exigim-lo. El dret al silenci hauria de ser protegit.