Mariano Rajoy va rebre ahir a Àvila el suport d'Adolfo Suárez Illana, fill de l'expresident del Govern espanyol Adolfo Suárez, figura clau de la primera etapa de la transició. L'actual titular de la Moncloa va aprofitar bé el moment i el lloc: Suárez va ser elegit diputat per la província d'Àvila i Àvila és una d'aquestes circumscripcions petites, sobrerepresentades al Congrés –l'enginyeria electoral de la transició va perpetuar el mapa de les dues Espanyes–, on el PP se la juga... amb Ciutadans. Se la juga pel centre que blaveja, com era aquell centre de Suárez, encara que admetia rivets una mica socialdemòcrates que ràpidament van emigrar al felipisme en el 82, any del "cambio".

S'assembla molt aquella UCD –el que són les coses– als perfils de l'electorat de C's i al seu líder, Albert Rivera, que ja es va presentar a la Moncloa en la ronda oberta per l'actual president per parar en sec la insurgència independentista catalana com un Suárez (Adolfo) del segle XXI. Aquestes eleccions són també les de l'emergència dels líders post-transicionals: Sánchez, Rivera, Iglesias, Garzón; també entre els candidats catalans: Rufián, Domènech, Girauta (a Homs i Chacón els va agafar al mig).

Fins i tot el candidat de Podemos, Pablo Iglesias, no li fa fàstics a donar la batalla pel centre, l'espai on es reconeixen els sectors més temperats de l'electorat espanyol, els que van transitar de la UCD al PSOE i després al PP com si res, quan reconeix els mèrits d'aquell admirat període. Es veu que el cadenat del 78 que no fa tant temps que el podemita clamava per obrir, millor deixar-lo tancat i ben tancat (Ada, continuem tenint un problema).

Algun dia caldrà implementar a la Constitució formalment vigent la reforma de facto executada pel Tribunal Constitucional quan va decapitar l'Estatut de Catalunya del 2006. Allà va començar la reforma de la Constitució que ens ve a sobre, la sembra del consens que està per caure
La transició va entrar ahir en campanya. Rajoy fins i tot es va animar a desempolsegar la proposta de reforma de la Constitució que va ressuscitar a l'estiu i va tornar a enterrar en vigílies de les eleccions plebiscitàries del 27S a Catalunya. El candidat a la reelecció pel partit d'Aznar, que en el 78 militava contra la Constitució des de les pàgines del diari La Nueva Rioja, va insistir en la cantarella que la Constitució es pot "canviar" –el que aporta més aviat poca novetat, atès que el mateix text constitucional no només ho preveu sinó que indica com fer-ho–, i fins i tot "adaptar", cosa que, dit l'anterior, encara resulta menys nou. Això, va insistir Rajoy, sempre i quan se sàpiga el que cal fer i es reuneixi el mateix consens que va aconseguir Suárez en el 78. Impossible? No descartin res.

Els astres estan més alineats del que sembla i els esperits i els fantasmes de la transició, els morts i els vius, han estat tots convocats per després del 20D. Algun dia –en això pot estar Rajoy– caldrà implementar a la Constitució formalment vigent la reforma de facto executada pel Tribunal Constitucional, pel que fa al sostre de desenvolupament de l'Estat autonòmic, quan va retallar l'Estatut de Catalunya del 2006. Per què no fer normal a la llei suprema el que ja és normal en la pràctica governamental, com Suárez quan va legalitzar el PCE?

El PP va obrir la caixa dels trons amb les seves meses petitòries i la seva catalanofòbia radiada i el PSOE governant va mirar cap a una altra banda amb el concurs dels poders que ja entonaven l'adéu a Zapatero. Allà va començar la reforma de la Constitució que ens ve a sobre. Allà va començar la sembra del consens que està per caure. Només falta que s'apuntin els post-transicionals: els Riveras i els Iglesias. I Susana Díaz, esclar. A Pedro Sánchez no se l'espera.