Només han passat 48 hores i sembla que faci dues setmanes. En només dos dies, el recorregut del nostre estat d'ànim ha estat llarg. L'inicial estupor va donar pas a una gran sensació de vulnerabilitat que naixia del "ens podria haver passat a nosaltres" i del "jo he estat allí!". En aquests casos els humans necessitem sentir-nos part del grup i compartir amb altres la nostra indefensió. Explicar que una vegada vam estar a 50 carrers d'on ara ha passat tot i compartir amb qui ens vulgui escoltar que la nostra cunyada hi va anar de viatge de noces. Per això, encara que estiguéssim amb més gent, ens vam abocar a Twitter, a Facebook i als mitjans digitals. Més que informació i més que voler saber, en el fons buscàvem escalf, buscàvem un reconfort social.
A continuació ha arribat la venjança del bé, que es veu que representem nosaltres. "Ah sí, ens heu atacat a la cuina de casa? Doncs ara ho veureu." I la civilització hem bombardejat el lloc on hi ha el dolents. El lloc, així a l'engròs. Raqqa, la ciutat bastió d'Estat Islàmic (o Daesh, com diuen ara que n'hem de dir) ha rebut el càstig que ens fa estar més tranquils. Solucionar, el que en diríem solucionar, no hem solucionat res, però hem descarregat la fúria. I potser ha acabat rebent gent com nosaltres que eren a Raqqa i que encara no han pogut fugir de la ciutat per acabar ofegats al mar, per quedar retinguts en una frontera europea on han construït un mur a corre-cuita o per ser assenyalats com a perillosos destorbadors d'aquesta calma de la benestant societat occidental. I mentre llançàvem tones de ràbia a centenars de quilòmetres, sabíem que els autors del terror eren belgues i francesos. Però no, no bombardejarem Brussel·les. Seria lleig. I absurd. I llavors recordem que fa anys vam aprendre un nou concepte: la banlieue. I recordem que vam fer grans debats sobre els problemes d'aquests suburbis de les grans ciutats franceses que són unes infinites fàbriques de fracàs. Individual i col·lectiu. I recordem que ens van dir que prendrien mesures. Socials, educatives i econòmiques. I una dècada després aquell s'ha convertit en el millor terreny perquè els dolents hi plantin la llavor que acaba donant terribles màquines de matar que actuen en nom d'un Déu a qui li fan dir coses que un Déu no diria mai.
I llavors arriben els que hi entenen. O això ens diuen. Són els que ens expliquen allò que passa i per què. I veiem que els uns ens volen vendre el bonisme i els altres l'antiislamisme. En el fons es tracta de col·locar-nos la seva ideologia. I en alguns casos directament propaganda. Escolti, i una miqueta de terme mig, així en general, no en tindrien? Miri, no, això va escàs. I posem la TV. I els mateixos que quan va passar tot no van interrompre la seva festa postissa, ara són allà fent una carona compungida que no te l'acabes. I l'acompanyen de paraules buides i tan pujades de sucre que provocarien un atac de càries al mateix Paulo Coelho. I a part de la carona, què més hi fan? Res. Busquen un decorat. No són allà per informar-nos, ens estan venent un producte. El seu. És màrqueting. Ens fan creure que ens expliquen el que ningú ens explicarà. Davant de la nevera dels iogurts, acabem triant el que ens han convençut que és més sa i ens farà més preciosos. Davant del comandament, acabem triant qui ens ha convençut que la seva informació és la més veraç i la més completa. El mercat de Calaf a la seves pantalles amigues.
I només han passat 48 hores. I seguim immersos en un estupor il·limitat. Lògic, només som uns simples i vulnerables humans que no entenem res i a qui l'horror ens horroritza...