La col·lecció de morts que vaig enganxant a l’àlbum de cromos sentimental comença a ser excessiva per guardar-los fidelment en la memòria. Ho he pensat constantment, al llarg d’aquesta setmana dedicada a uns difunts, els nostres, que s’han vist arrossegats per una altra realitat arribada del País Valencià, localitat que alguns anomenen "Comunitat", altres "Regne" i, últimament, i amb el ferm desig de viatjar al passat, "Regió Valenciana". I més que recordar el vers que cantava Raimon a "Al meu país la pluja no sap ploure", els meus morts, als que he hagut de dir adeu com qui acomiada un convidat arribat a deshora, els he acomiadat amb els versos de "Veles e vents".
Veient les imatges amb el Rei, la Reina i els patges Sánchez i Mazón fotuts amb calçador en el fangar de Paiporta, imatges que avui repeteixen les televisions i les emissores radiofòniques de l’establishment cortesà amb la Griso i el maestro jamonero Herrera com a estendards de la genuflexió, vaig imaginar Lluís XVI atordit com el seu rebesnet per altres circumstàncies històriques. “Mira quants cossos decapitats”, va dir el cap del Rei a altres caps decapitats d’amics i coneguts mentre viatjaven per l’antiga Place de la Concorde en un cistell al qual escopia el populatxo. Les imatges del Borbó 2.0 a Paiporta atordit per l’odi mostrat pels seus súbdits s'han interpretat de maneres diferents. Pilar Eyre, per exemple, diu que la mostra de valentia del Rei en unes circumstàncies difícils en les quals es va jugar, inclús, la vida, seran positives per a la seva imatge com a monarca. Jo només sé que no sé res, excepte que els Borbons tenen la resiliència dels bacteris.
Anna Romeu, psicòloga especialitzada en emergències, va ser entrevistada a Catalunya Ràdio i va dir que “quan la pèrdua ve d’una negligència, el dol és més complicat”. Quanta raó té. El meu fill va morir per una negligència indenunciable, ja que es va produir nou anys abans del seu decés definitiu per culpa d’un bacteri, i el dol continua retornant-me a aquella reunió amb la metgessa en la qual ens va mentir per salvar la seva credibilitat facultativa. Sense aquella negligència, el meu fill no s’hauria convertit en un visitant usual de les Unitats de Cures Intensives Pediàtriques, on viuen confortablement bacteris de destrucció massiva.
En aquest país en què la pluja no sap ploure, i quan plou poc és la sequera, i quan plou massa és la catàstrofe, també podríem arribar a la conclusió que plou sobre mullat
En el cas de València, les "Castañons" polítiques de torn no han pogut amagar la seva negligència, perquè la DANA ha desemmascarat les seves incapacitats com a governants. En aquest país en què la pluja no sap ploure, i quan plou poc és la sequera, i quan plou massa és la catàstrofe, també podríem arribar a la conclusió que plou sobre mullat. I, per cert, sempre vaig pensar que a un vers tan poc lluït li esqueia millor desastre que catàstrofe, tot i que també hi hauria encaixat la paraula pollastre. Però tornant al "plou sobre mullat", m’agrada la vinyeta que em va enviar la mare per WhatsApp i que va publicar el diari Libération. S'hi representa una enorme riuada que arrossega tot el que troba al seu pas i, per parar l'onada, hi ha un home vestit de torero amb el capote preparat per a l’envestida. Uns quants espanyols s’hauran cabrejat amb la vinyeta i hauran exclamat, amb raó, que a França també hi passen desgràcies que es podrien convertir en vinyeta. És cert, però que ens vegin sempre com uns toreros fa un mal testicular insuportable. De dones toreres n’hi ha hagut ben poques, de moment, i el mal ovàric només l’he viscut com a heterosexual enamorat de dones empoderades.
Amb els morts convertits en xifres, es fa difícil portar el dol com cal. Perquè darrere d’aquests morts, de moment, més de dos-cents, hi ha un fotimer de morts en vida, molts més de dos-cents, que reviuen frases tan innòcues com “vaig a treure el cotxe del pàrquing” i que ara sonen com una condemna a la pena capital fruit de la negligència dels que, amb els nostres vots, estan obligats a protegir-nos. Quan aquesta DANA passi i els morts i desapareguts es quedin en l’estricte àmbit familiar, la batalla es traslladarà a la política, on es polititzaran les víctimes per convertir el dolor en rèdit electoral.
Si aquella eminent doctora m’hagués dit que durant l’operació que li van practicar al meu fill li havien tallat l’esfínter per error i que em demanava perdó, la meva vida amb el nen hauria estat sotmesa al mateix Yin i Yang vital, amb moltes ombres i grans clarianes, però el dol no hauria sigut tan i tan llarg que l’heretaran, també, els meus descendents quan jo ja no hi sigui. Joan Capri ho deia quan parlava del matrimoni: l’amor se’n va, però ella es queda. I qui diu ella, pot dir ell, no sigui que em titllin de masclista de merda. I es pot adaptar la frase als nostres morts: ells se’n van, però nosaltres ens quedem.
Un cop passada la DANA, es convocaran aquelles reunions de treball on se sol tenir tot sobre la taula i mil i una comissions inútils per saber el que ha passat, encara que la realitat superi amb escreix la ficció. I es destinaran milers de milions per recuperar una zona fins a la pròxima DANA, pensant que el dolor es cura amb diners, perquè estem en una societat en la qual som capaços de posar la nostra vida en joc per salvar el cotxe. Com que plou sobre mullat, ja sabem de què va aquesta història. En un país on l’especulació es creu més llesta que la naturalesa enrabiada, seguirem construint en llocs condemnats sense voler viatjar als temps pretèrits per entendre la nostra realitat. Quan d’una via en deien rambla, era per la saviesa empírica d’uns avantpassats que l’únic que tenien de valor era la vida, sotmesa sovint a les inclemències del temps, les guerres i les epidèmies.
Haurem d’aprendre a conviure amb aquesta nova epidèmia del segle XXI anomenada DANA i que, sense negligències, els morts mereixin un dol tan honorat que del dolor se’n pugui fer, finalment, record.