Portem vuit mesos llargs de pandèmia, i sovint és difícil parlar d'una altra cosa. La Covid-19 ha accelerat crisis anteriors i ha posat de manifest altres crisis silents. Les pèrdues humanes, l'empobriment de grans sectors de la població, les desigualtats en augment, el desconcert polític… estem aprenent a marxes forçades a viure en un nou món, a habitar una incertesa real i descarnada.  Assistim a l’esclat d’expressions virulentes de l’esquinçament social que s'està produint. I cada dia que passa estem més convençuts que ni la pandèmia ni les seves conseqüències s'esvairan per si soles.

La pandèmia no és un parèntesi, no n’hi haurà un retorn a la mateixa societat, a la normalitat d'abans. I, per descomptat, no malgastarem aquesta crisi tan profunda i duradora que ens mostra que no existeix una vida sense riscos, sense lluita, sense cerca i sense mort.

Tota la riquesa dels éssers humans es basa en el luxe de la cura, en l'atenció que ens dispensem els uns als altres, en aquest teixit d'espais i temps per a viure, en pensar i realitzar les condicions d'immunitat física i mental que ens embolcallen.

La malla invisible de l'organització diària del temps que són els horaris, s'està modificant amb la pandèmia

Mirem on mirem, la pandèmia ha portat noves oportunitats per a una vida més senzilla, el nostre ritme s'ha fet més lent, ens hem aturat, no ens movem tant, passem més temps als nostres barris, estem més pendents de la família, el treball en remot es va estenent, estem més atents a les nostres necessitats bàsiques com són les hores de son i l'alimentació. Ja no estem tant de pas, ja no anem amb tantes presses.

La malla invisible de l'organització diària del temps que són els horaris, també s'està modificant. Ens llevem  més d’hora, podem obrir les finestres i rebre la primera llum del dia que regula el nostre rellotge intern i ens carrega d'energia. Estem començant a dinar i sopar més aviat, a hores acoblades als nostres ritmes corporals. Podem fer pauses, fins i tot avorrir-nos a estones. No anem al llit esfondrats, tenim més temps per a descansar. Quan arriba la nit hem aplanat el camí a la son i als somnis, font de la nostra vida mental i fàbrica de la nostra imaginació.

Aquests canvis imprevistos en les rutines temporals que donen suport a les nostres vides diàries són ben concrets, modestos i es troben interconnectats. Cada petit moviment en el complex entramat social i tecnològic on vivim desferma efectes expansius i potser duradors. Els processos de canvi social no són cintes elàstiques que poden estirar-se i després tornen al mateix lloc quan les deslligues.

 Ara podem portar una vida més harmoniosa amb els cicles naturals de la llum 

La pandèmia suposa una gran paradoxa: n’és una retorta on estan barrejades amenaces i incerteses juntament amb oportunitats i nous reptes. Ara podem portar una vida més harmoniosa amb els cicles naturals de la llum i retrobar el temps com a un bé essencial, ara podem veure amb claredat que qui creu que no té res a perdre és perquè no té res a decidir.

Ara que vivim més centrats en els ritmes temporals no ens cal sortir de les nostres vides diàries per sentir i recuperar la nostra energia. Aquest assoliment no serà només el tresor d’uns pocs. Treballarem de valent perquè les dones i els joves agafin impuls per a seguir endavant. Farem simples moltes coses amb l’ajut de la digitalització i la innovació organitzativa, ens desfarem de càrregues mitjançant la corresponsabilitat i la compactació progressiva  de la jornada laboral. Viatjarem sense fer gaire soroll i l’assossec permetrà que els canvis no ens passin desapercebuts. D’aquesta pandèmia sortirem amb lliçons apreses minut a minut.

Elvira Méndez, és la presidenta del Consell Assessor per a la Reforma Horària