La partida continua oberta i les tres opcions estan sobre el taulell: presidència d’Illa, presidència de Puigdemont o noves eleccions. I totes tres opcions passen per ERC, la decisió de la qual és tan decisiva per a la política catalana, com pesant per al partit. És evident que ERC està en el millor lloc —la capacitat decisòria—, però en el pitjor moment, just quan està en un procés de guerra interna i qualsevol de les decisions que prengui l’esquitxa inevitablement.
Si guanya el sector liderat per Marta Rovira i secundant per molts pesos pesants, incloent-hi el president Aragonès, que aposten per fer Illa president, en principi, des de fora del Govern, la decisió els ancora, encara més, en la vella estratègia d’aliances amb els socialistes que tant els ha fet sagnar des de fa tres eleccions. És una aposta per reestructurar el partit des de fora, però mantenint espais de poder —no es tracta d’una aliança “gratis” en termes de càrrecs i d'influència, TV3 inclosa…—, i reforçant l’eix ideològic per damunt de la temptació nacional. Si es té en compte el poder que acumulen els republicans a través dels seus pactes amb els socialistes a les diputacions, i els rèdits que podrien treure d’aquest acord d’investidura —que inclouria mantenir càrrecs d’ERC en sectors estratègics—, sumat als quatre anys que faltarien per a unes noves eleccions, és evident que la decisió donaria temps a ERC per a refer-se, per bé que també inclou el risc d’enfonsar-la encara més. Sigui com sigui, és una decisió de partit, en el sentit més clàssic del terme, sense tenir en compte l’emergència nacional que patim, ni la crisi dins de l’independentisme. Ras i curt, ERC no optaria per rectificar la tendència, sinó per una jugada de sostenella i no enmendalla que només el temps dirà si li ha sortit beneficiosa. En tot cas, per aquells que consideren que el problema d’ERC es diu PSOE, la decisió ratificaria la poca mirada estratègica del partit.
L’independentisme ha de fer un procés profund de redefinició sota tres postulats: una part de l’independentisme s’ha quedat a casa, però no ha desaparegut; el mandat del Primer d’Octubre no té ara les majories per implementar-lo; cal refer les unitats tant com enfortir la transversalitat
A l’altra banda hi hauria el sector del junquerisme, que segons sembla s’inclina per no donar suport a Illa i fer algun moviment en direcció a Puigdemont, sia per a la investidura, sia per forçar la segona volta electoral. Si guanya aquesta opció, ERC perdria la ingent influència mediàtica que ara té, gràcies a l’aposta dels mitjans d’“ordre” en favor seu per poder erosionar Junts, i també perdria poder efectiu, però enviaria un poderós missatge de rectificació al seu electorat i a tot l’independentisme. És evident que aquesta opció prioritza la clau nacional —encara que també hi hagi la clau personal del mateix Junqueras, que vol continuar en la partida—, i permet els dos grans partits, Junts i ERC, afrontar plegats el debat sobre l’emergència nacional que estem patint. També facilitaria que l’independentisme no institucional, el que està aplegat en diverses entitats i propostes, formés part de la reestructuració del moviment. Atès que lògicament, sigui quina sigui l’opció, es tracta d’una decisió interna d’ERC, cal esperar els esdeveniments i encara queden moltes aproximacions, moltes converses i molt de temps perquè tot quedi clarificat. Però vagi per on vagi, serà una decisió que marcarà els propers temps polítics, tant com marcarà històricament ERC.
Més enllà de la decisió d’ERC, l’independentisme ha de fer un procés profund de redefinició que, en la banda institucional liderarà Puigdemont i Junts —si ERC es manté en aquesta direcció—, i en la banda cívica hauran de liderar les grans organitzacions del moviment, especialment Òmnium i l’Assemblea. Una redefinició que ha de partir, necessàriament, per una dosi profunda de realitat, sota tres postulats: una part de l’independentisme s’ha quedat a casa, però no ha desaparegut; el mandat del Primer d’Octubre no té ara les majories per implementar-lo; cal refer les unitats tant com enfortir la transversalitat. És temps de picar pedra, amb l’afegit que és un temps apressat, perquè el país està en situació d’emergència nacional: les infraestructures, l’idioma, la cultura, la capacitat de decisió, els actius econòmics, tot està en risc, i tot ens juga en contra. No només es tracta, doncs, de refer unitats per guanyar eleccions, sinó de refer els fronts comuns transversals per defensar els nostres interessos. I la primera passa és aconseguir que la presidència de la Generalitat no la controli un PSC totalment al servei dels interessos espanyols. Si ERC posa la lupa catalana, entendrà fins a quin punt és un desastre per als nostres interessos que el PSC més espanyol de la història governi les dues bandes de la plaça Sant Jaume. Però si ERC posa la lupa de partit, aquest PSC tindrà el poder i la refeta de l’independentisme serà igualment urgent, però molt més feixuga.
Tots els camins, doncs, passen per ERC. Però no tots passen per Catalunya.