'Totis' o no 'totis'

Vull creure que no es deu a la sequera informativa de tots els estius, però des que la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, es va adreçar amb un “totis” a les entitats convocants del dia de l’Orgull, els diaris es fan ressò de la polèmica dels gèneres des de la perspectiva de la lingüística, molt especialment en l’àmbit del català.

Sabem que la llengua la fan els seus parlants i que els usos i formes que usen estan determinats socialment i històrica. Tota llengua reflecteix una cosmovisió i la nostra parla d’una societat genèricament marcada des del patriarcat. Suposar-li neutralitat només pot ser signe de mala fe científica. La lingüística és fonamentalment una ciència descriptiva i no pas prescriptiva del que ha de ser el real; però això no exclou que pugui ser (o hagi de ser) crítica amb determinats usos consagrats per la tradició, i no només amb les innovacions que proposin alguns col·lectius de parlants, per molt que trenquin amb aquella tradició (o potser per això!).

El feminisme, amb la seva lluita constant i mai acabada, va destapar fa temps que l’ús del tradicional masculí com a universal -per ex. “els homes” per referir-se a la humanitat o “els metges i els mestres” per referir-se a col·lectius que, a més a més, estan feminitzats- ha implicat històricament la dissolució de les dones de l’àmbit públic. Lingüísticament, un primer recurs controvertit fou l’ús de les fórmules binàries -“homes i dones”, “els i les...”, arreu, tanmateix considerades entorpidores de la fluïdesa del discurs (que no dels gèneres!) pels cientifistes defensors de l’universal masculí. De manera més radical, diguem-ne cupaire style, s’ha optat per usar el femení com a terme universal; aleshores se l’ha acusat de “dictadura del feminariat” (Pau Vidal, a Vilaweb, 15/7) quan la institució o el col·lectiu ho practica sense comptar amb el vist-i-plau de l’autor o el consens de “tots i totes” (que irònicament no sap si qualificar de “totitotisme” o “totsitotitis”). És cert que la feminització “per ovaris” pot ser una estratègia radical (i desconsiderada amb l’autor) a l’hora de forçar l’essència de la tradició, però al final es tractaria d’universalitzar un gènere tan marcat com el masculí pretesament neutral.

Malgrat això, quan aquests intents d’adequar la llengua a la realitat de les parlants semblaven ja força acceptats, apareix una nova esquerda en la polèmica estiuenca a propòsit del 'totis' o no 'totis' per referir-se a les persones i col·lectius no binaris (LGTBIAQ+) que reclamen els seu lloc en el món i en la llengua que els parla. D’aquí que la qüestió torni a posar l’accent en com visibilitzar-los, no discriminar-los i humanitzar-los des del reconeixement lingüístic.

Fa uns quants dies, Bernat Dedéu ironitzava també sobre el neutre de la consellera com una manera intel·ligent i fins ara mai no assajada d’eixamplar la base i aconseguir una república catalana dels “com més millor” (“La república serà de totis o no serà!”, ElNacional.cat, 30/6). En el mateix sentit, la reconeguda lingüista Carme Junyent entrava en la polèmica i criticava aquesta “disbauxa del gènere” inclusiu: perquè crea confusió, no respon a un ús majoritari dels parlants i, el que és pitjor, és un intent d’imposició dels polítics que manipulen la llengua perquè no poden canviar ni millorar les condicions de vida dels seus parlants. (“El “totis”: una barrera contra la inclusió”: Vilaweb, 20/7 i la polèmica continua amb un altra rèplica seva a les crítiques rebudes: “Postil·la”, 28/7). Tenen raó quan denuncien que els canvis reals s’han de propiciar “des de baix”, des de les pràctiques socials i polítiques de tota mena (econòmiques, legislatives, culturals, sexuals...)., però crec que la llengua també té alguna cosa a dir “des de dalt”, perquè reflecteix una estructura ideològica de dominació patriarcal que s’ha de poder criticar i, en la mesura que pugui, la lingüística ha de col·laborar a acabar amb aquesta discriminació. Si atenem al caràcter performatiu de la llengua, allò que parlem configura un món i una manera de comprendre’l. Per això és tan important què diem i com ho fem, perquè farà possible (o no) una millor manera de viure-hi. Potser val la pena que ara, que som a l’estiu i tenim temps, tots, totes i totis hi pensem una mica amb calma.